Si hi ha una gran institució al país que és una bassa d’oli aquesta és, curiosament, la Diputació de Barcelona que presideix l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, amb el suport incondicional de Junts per Catalunya. La constatació empírica que després de tantes lliçons de patriotisme, professant la fe dels conversos, els patriotes pota negra són la crossa del PSC al conjunt de la regió metropolitana parla per si sola. Per la boca s’escalfa el forn.
L’adjectiu incondicional, en aquest cas, no és exagerat ni gratuït. Ni tan sols quan el PSC, en plena pandèmia, ha fet ostentació de l’ús arbitrari i partidista dels recursos de l’ens per afavorir una alcaldia del PSC, precisament la de Marín, han aixecat la veu els mansos socis dels socialistes. Ni piu. Sort que algú els hi va parar els peus, en Dionís Guiteras, el tot-terreny del Moianès, cap de l’oposició a la DiBa, que va deixar en evidència una mena de pràctiques que poden portar a creure que els ajuts de l’ens ho són arbitràriament, en funció del color polític del municipi beneficiat. Perquè fardar públicament que és gràcies a que el PSC presideix la DiBa que el municipi de la seva presidenta (L’Hospitalet) en surt beneficiat, a part de ser propi de rucs projecta una imatge pèssima.
La queixa de Guiteras va provocar una tímida disculpa dels protagonistes de la relliscada. Cap acte de constricció tampoc, vist que els socis que cogovernen la Diputació van callar (devien pensar: ‘passem-hi un vel que tal dia farà un any’), els socialistes van gestionar el mea culpa amb alegria. I anar fent que no ha estat res. Que una institució d’aquesta mida sigui reverenciada pel seu sectarisme partidista hauria de ser objecte de preocupació. Però no. Ni uns ni altres es van ruboritzar. Vaja, que si en Guiteras no s’hi posa hauríem donat per bona la pràctica. I endavant les atxes, avui per tu, demà per mi.
I mentre la Diputació és una bassa d’oli, el Parlament de Catalunya és un ball de bastons. Sense treva. Ni tan sols en plena pandèmia. Si a la Diputació l’aliança és entre PSC i Junts, al Parlament -a la Mesa per ser concret- és entre Junts i Ciudadanos. O afinant, entre el vicepresident Josep Costa i els de Lorena Roldan. Cap novetat. Ho explicava, ja al febrer, amb precisió quirúrgica, Roger Heredia, en un article demolidor: ‘L’home del dissens’, en elnacional.cat de Pepe Antich. A l’Heredia li van dir de tot per aquell article escrupolosament documentat. Doncs bé, resulta que va fer curt, vist el nivell de complicitat entre Ciudadanos i Costa. Cada fet exposat per Heredia era un fidel reflex de la realitat però encara explicat amb certa benevolència.
Tant l’enxampada a Costa, víctima d’un excés de confiança, com la relliscada de la Diputació, tenien com a pretext, superficial, la lluita contra la Covid 19. El substrat de fons és un sectarisme que cavalca enmig d’una crisi sanitària inèdita que en deixarà una segona d’econòmica i social. I, en ambdós casos, coincideixen unes aliances no pas en positiu, no en favor de res sinó a la contra, fent bona aquella màxima que diu que l’enemic del meu enemic també és el meu amic. I des de l’agror, prioritzant les fílies i fòbies de cadascú, mai no ha sortit res de bo.
És especialment decebedor -i també diu molt de la condició humana- que el pacte de la Diputació no tingués cap més objectiu que privar a un home honrat, exemplar, de provada capacitat per assumir reptes enormes en situacions especialment difícils i republicà de pedra picada (Dionís Guiteras) d’exercir-ne la Presidència. Precisament ell que va sostenir no un sinó dos presidents de Junts a ia Diputació, la darrera legislatura. Li ho han tornat amb una bofetada desvergonyida. I precisament un home de la seva vàlua i capacitat de gestió hauria estat cabdal en unes circumstàncies com les actuals, més i tot vist que el PSOE ha decidit gestionar el desconfinament a partir de les províncies.
Per la seva capacitat de gestió però també pel seu rigor i fraternitat, per vocació de servei, per expertesa i compromís, tan lluny del sectarisme d’altres, que avui Dionís Guiteras no sigui president de la Diputació és un flac favor al país, a la causa de la justícia social i d’uns ens locals al servei del conjunt dels ciutadans. Precisament ara, quan haurem d’encarar una penosa 'Costa' amunt, quan el comandament demana generositat, haurem d’afrontar el repte sense el concurs d’una de les millors persones al capdavant d’una de les institucions més importants pel conjunt dels municipis del país.
