Stefan Zweig, en el seu particular assaig biogràfic sobre Miquèu de Montanha –Montaigne per als francimands–, escrivia que “tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l’individu i, dins d’aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per a romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar Immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d’una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per a lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d’un caos mundial”.
Estiguem o no d’acord amb Zweig, i assumint que els qui hi viuen potser ens negaran la major, el cert és que, vist des de fora, hom no pot sinó reconèixer que, aparentment, el sistema de primàries electorals dels Estats Units sembla preservar aquesta virtut de viure amb certa normalitat democràtica un exercici tan higiènic com absent a casa nostra: el debat, el desacord, la disputa i, fins i tot, l’enfrontament ideològic i intel·lectual, entre membres i corrents d’un mateix partit polític, sense que això impliqui que els uns i els altres qüestionin la militància i compromís demòcrata o republicà dels seus camarades.
A Catalunya diria que no hem gaudit mai d’aquesta sana tradició, ans al contrari. Ja en temps de l’Andreu Nin, molt sovint les diferències dins els partits s’han resolt per la via directa –permeteu-me l’eufemisme– o per la porta del darrere –que és una derivada de la via directa però amb cert estil napolità i subtilitat protestant–. D’una manera o d’una altra, doncs, la dissidència política dins l’organització sempre s’ha acabat saldant o amb la marginació, o amb dimissions o, directament, amb escissions i trencadisses. Gairebé mai, curiosament, amb dialèctica i confrontació intel·lectuals a cara descoberta –sense màscares ni trolls de pa sucat amb oli.
A més, els congressos o assemblees dels partits –que podrien ser un pretext per a aquesta mena d’esport intel·lectual– generalment han servit per, a grans trets, o bé fer la gara-gara a la direcció del moment –atès que els “bons” resultats electorals permetien a la direcció en qüestió d’oferir càrrecs ben remunerats als quadres intermedis, que són els qui acaben participant en major mesura en aquesta mena de juntes d’accionistes–, o bé per defenestrar la direcció en qüestió –atesos els mals resultats electorals i, per tant, els problemes de liquiditat i comptes corrents dels quadres intermedis suara esmentats–, normalment, tot sigui dit de passada, amb aires de Robespierre i sense gaires miraments per als qui, fins aquell moment, havien menat l’empresa. Pel que fa als documents i ponències estratègics que normalment són aprovats solemnement en aquests conclaves, tots sabem que, en la majoria dels casos, aquests documents ja venen precuinats de mesos o anys enrere pels aparells de les respectives organitzacions polítiques. Els processos o conductes per fer-hi esmenes, fins i tot en organitzacions aparentment tan trencadores i modernes com la CUP, són tan asèptics i impersonals que només serveixen per cobrir l’expedient, a fi que no es pugui dir que més que un document d’un partit democràtic allò és el diktat del politburó de torn.
Les causes d’aquesta manca de cultura democràtica dins els partits del nostre país de segur que són diverses. La primera de totes, esclar, deu ser precisament que aquesta manca de cultura democràtica dins els partits no és altra cosa que el reflex de la manca de cultura democràtica que, en general, arrossega el conjunt de la nostra societat. Si les societats espanyola –en major grau– i catalana –en menor, però també– han tolerat dues dictadures durant el segle XX, una de les quals durant quaranta anys seguits, sense revoltar-se, és, segurament també, perquè els nivells d’exigència democràtica de la nostra gent no són especialment notables.
Com deia, de raons n’hi deu haver moltes, però una altra de les causes que explica de manera més evident la manca de llibertat i de debat intern dins els partits és la mediocritat dels líders i direccions, que avui és encara més pregona que dècades enrere. Els psicòlegs americans Dunning i Kruger expliquen la paradoxa segons la qual els individus altament qualificats tendeixen a subestimar la seva competència, erròniament assumeixen que allò que és fàcil per a ells també és fàcil per als altres; i, per contra, els individus incompetents, precisament per causa de la seva incompetència, són incapaços d’adonar-se de llur incompetència, de llur ignorància, de manera que pateixen un efecte de superioritat il·lusori, fins al punt de considerar-se tant o més intel·ligents que altres persones més preparades.
A mi aquesta teoria fa temps que em grinyola força. Els darrers anys he pogut copsar al meu voltant la por i la inseguretat que viuen molts dels alts càrrecs, dirigents i suposats líders que, tot i ser profundament incompetents, sí que són plenament conscients de llurs limitacions. És precisament aquesta consciència de llur mediocritat, és precisament aquesta inseguretat que experimenten en ells mateixos, el que contribueix, també, a segrestar qualsevol mena de debat. Al capdavall, saben que no són individus preparats per assumir les responsabilitats que tenen i, per tant, temen que en un debat públic es faci palès que hi ha altres persones molt més preparades per ocupar els seus llocs. O, com sentencià el col·lega de Montanha, François de La Rochefoucauld, “els esperits mediocres solen condemnar tot allò que és fora del seu abast.”
