La literatura i la política comparteixen, com a mínim, un tret inqüestionable: ambdues disciplines construeixen un discurs. De la mateixa manera, l’esmentat discurs s’adreça a un lector model -un “votant model”, en el segon cas- capaç d’assumir-lo i de fer-lo avançar. Els autors -escriptor o polític, tant hi fa- no només no s’han de limitar a esperar que el lector/votant model existisca, sinó que han de generar les condicions per construir-lo. Crear textos profunds capaços de generar un quòrum ample de receptors ideals que troben vàlides i útils les tesis defensades.
Un exemple matusser, però ben eficaç, de construcció del votant model ha estat Vox. La formació d’ultradreta elabora un discurs elemental i primari, crea tota una sèrie d’enemics que exalten l’odi i les baixes passions d’una part de la població (“l’esquerra socialcomunista i bolivariana”, “els separatistes”, “el lobby gay”, “les feminazis”, “els immigrants il·legals”, “els subvencionats”) i ho embolcalla amb una bandera, uns símbols i una estructura ideològica mínima de consigna i exabrupte. El lector/votant model de Vox està creat i és ben recognoscible. El text funciona.
Amb tot, tant la literatura com la política saben que el discurs sobrepassarà els destinataris models i, aleshores, adoptarà noves significacions que eixamplen o minven el text, o que poden reinterpretar-lo, capgirar-lo i, fins i tot, rebentar-ne el sentit inicial. No cal dir que el discurs de Vox ha sumat nous adeptes però, al mateix temps, genera un refús tan lògic com necessari en qui el descodifica amb altres paràmetres.
El discurs de Compromís va funcionar al principi perquè incorporava reformes al text polític del valencianisme que van permetre eixamplar el gruix de votants models. La mescla potent de l’estructura del Bloc, bastida després d’anys de feina soterrada, amb la frescor dels nous vents encarnats en Mónica Oltra, va resultar una bona fórmula. El problema, però, ha arribat a l’hora de seguir avançant i avui hom pot preguntar-se quin és realment el votant model de Compromís.
Els groupies de la coalició tenen ben clar que el seu votant model no són els valencianistes d’arrel fusteriana i, menystenint la força d’aquest sector entre els suports a Compromís, se n’allunyen sense problema. El votant model que plantegen seria d’esquerra, amb certa consciència valencianista, defensor dels drets humans i entestat en pal·liar les injustícies socials i territorials, atès que dir-ne “nacionals” seria, potser, fer-ne un gra massa.
Ara bé, fins i tot assumint aquesta visió tèbia del votant de Compromís, els discursos que genera la coalició d’un temps ençà són incomprensibles. El darrer exemple és la negativa de la coalició a signar un manifest que demana l’alliberament dels dirigents d’Òmnium Cultural i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, empresonats des de fa més de dos anys i mig i condemnats per sedició.
El refús de Compromís a signar el document és, en si, un text polític. Un nou discurs que aprofundeix en el trencament radical amb el procés, però que, a més a més, se separa de la visió del món de la resta de forces que sí signen el manifest. Entre elles, el Bloc (el partit que suposa el 90% del mateix Compromís), Podem i Más Madrid (organitzacions gens sospitoses d’independentisme, ideològicament homologables a Compromís i sòcies en les eleccions de 2016 i 2020), el PNB (el pragmàtic nacionalisme basc que sempre es posa com a espill on mirar-se) i, de pas, Amnistia Internacional, la potent ONG que demana la llibertat dels Jordis i considera que el delicte de sedició suposa “una restricció desproporcionada dels drets de llibertat i reunió pacífica”, així com que “no compleix els requisits dels instruments internacionals dels drets humans”.
La pregunta, per tant, resulta evident: Per què no ha signat Compromís? A quin votant model s’adrecen ara? Quin problema hi ha per sumar-s’hi, més enllà de pressuposar una al·lèrgia anticatalana a qui vols vendre el teu discurs? Com s’ha dit, tant en literatura com en política, els autors no s’han de limitar a pressuposar el lector/votant model existent, sinó sacsejar discursos per crear-ne un de nou.
Compromís pressuposa que el seu votant model és d’esquerra tèbia i valencianista, però amb marc mental espanyol, i que pensa en clau social i no té massa interès en la qüestió de la identitat valenciana o, directament n’és refractari. El problema, però, és que aquest votant model ja té un discurs més consolidat en el PSPV-PSOE i un nou ídol anomenat Ximo Puig.
De seguir pel mateix camí, el traspàs del votant model de Compromís cap al socialisme i l’ensorrament de la coalició serà inevitable. I tràgic. Al temps. Que no diguen que ningú els ho va advertir.
