Mai m’havia considerat equidistant. Sempre he estat d’esquerres i al PSUC vaig aprendre a utilitzar el marxisme de forma no dogmàtica per intentar comprendre millor la societat amb voluntat de canviar-la. Soc sobiranista; penso que Catalunya és una nació i que té dret a l’autodeterminació. En un referèndum votaria que sí a la independència però estaria disposat a analitzar altres possibilitats com l’estat federal o confederal si algú fos capaç de plantejar un projecte plurinacional creïble per a l’Estat espanyol; i, posats a somniar, m’agradaria veure una articulació en peu d’igualtat dels Països Catalans basada en la lliure voluntat de la ciutadania de cada territori. Vaig votar el 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017. I ara, sense renunciar a res, proclamo la meva equidistància i expresso la meva solidaritat amb totes les persones que, des d’Ada Colau a Joan Tardá, son atacades per “equidistants”.
M’oposo als que consideren que el Govern de PSOE i Unidas Podemos significa el mateix que una aliança de PP, Vox i Ciutadans. Em fa mal als ulls veure la CUP proposar un Front Antifeixista mentre vota al costat dels feixistes contra un govern d’esquerres. Em preocupa que el PSOE sigui incapaç de superar la seva arrelada tradició centralista. Em cansa la cantarella sucursalista d’un Govern català que, durant aquesta crisi, només ha sabut queixar-se del Govern espanyol mentre era incapaç de gestionar les residències geriàtriques o de proporcionar protecció als Mossos d’esquadra. No vull disculpar que un escriptor reconegut digui que li va fer més mal el procés sobiranista que la pandèmia. No puc acceptar que un expresident de la Generalitat reprodueixi barbaritats sobre la ciutat de Madrid o insults barroers contra els comuns. No entenc que un govern de coalició a l’Estat integrat per dos partits es redueixi a un únic color quan, durant l’estat d’alarma, es nomenen les autoritats competents. Considero inacceptable que el Consell Executiu i TV3 hagin contraprogramat de forma sistemàtica les compareixences del Govern espanyol durant la pandèmia. Em sembla immoral el paper del Tribunal Suprem i el de tots els que s’han negat a que uns presos que haurien d’estar en llibertat hagin pogut passar el confinament a casa. Em revolta que, per sis mesos d’alcaldia i una assemblea, la CUP regali Badalona al pitjor PP. M’entristeix que diaris d’extrema dreta i digitals independentistes coincideixin en titulars gairebé calcats contra el Govern espanyol. M’escandalitzo quan l’espanyolisme es disfressa de federalisme i els trànsfugues es vesteixen de sobiranistes. M’indigna que cridin “llibertat” els que varen aprovar la Llei Mordassa i enyoren el franquisme. Lamento que bona part de l’independentisme hagi acceptat el lideratge de la dreta catalana. Em dolen les opinions de mitjans espanyols contra Catalunya basades en la mala fe. No crec que els que van programar les retallades puguin dirigir ara la reconstrucció social del país. Trobo impresentable que s’atorguin medalles a policies que varen actuar amb brutalitat evident l’1 d’ octubre. No m’agraden els humoristes transformats en inquisidors ni els polítics sense suport a les urnes reconvertits en telepredicadors. Em sembla contradictori que el PSC propugni un gran pacte de país mentre es nega a contribuir a que el Parlament aprovi uns pressupostos imprescindibles. Trobo increïble que la portaveu del Govern català denunciés la palla del vot amb Ciutadans en els ulls d’alguns grups sense veure la immensa biga del vot amb Vox en els seus. Desconfio dels autoanomenats intel·lectuals d’esquerres que signen manifestos contra el nacionalisme català sense denunciar mai les responsabilitats del nacionalisme espanyol.
Sí, davant aquest panorama, indiscutiblement, soc equidistant.
