Era un mes de maig de llibertat relativa i vigilada. Sí, exacte, com el d’ara. Concretament era el tres de maig de 1977. Aquell dia l’Estat espanyol es dignava a legalitzar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), liderat per Gregorio López Raimundo. Setmanes enrere havia autoritzat el PCE. Sens dubte, més d’un va pensar ingènuament que si l’Estat espanyol s’empassava la legalització de partits comunistes, això era la prova fefaent que abandonàvem definitivament el règim feixista existent fins aleshores i ens endinsàvem de ple en els inhòspits i apassionants camins de la democràcia de partits, seguint l’estela del que ja havien fet tots els països de l’entorn.
Quaranta anys després d’aquella fita, un sondatge dut a terme per l’IFOP, l’empresa francesa d’estudis d’opinió per excel·lència –per entendre’ns, un GESOP de talla hexagonal–, ens revela que el 48% dels francesos entre 25 i 34 anys es mostren favorables que la direcció del país sigui confiada a un poder polític autoritari. No, el creixement del filofeixisme entre el jovent no és pas un fenomen que es limiti a l’estimada République. Tal com posen de manifest els resultats electorals de bona part de les democràcies europees, el desig d’un retorn a règims pretèrits és un afer seriós d’escala continental, per bé que sembli que ningú no ho vulgui veure.
Val a dir que no hauria de sorprendre ningú que les generacions més joves d’europeus siguin les menys demòcrates, tenint en compte com hem evolucionat les darreres dècades. Massa sovint no tenim prou present que fins al 1989 a Europa existia una veritable “competició” entre els models de societat liberal i comunista. Amb major o menor mesura, honestament o per pura estètica, el cert és que aquesta “competició” provocava que els països del “bloc occidental”, els suposadament liberals, a fi i efecte de demostrar que el seu sistema era millor que el comunista, sentissin la necessitat de fer gala de les polítiques de progrés, de justícia social i de drets i llibertats cívics i polítics que pretesament promulgaven. Al capdavall, és així com van néixer les anomenades socialdemocràcies europees i és així com famílies senceres, que fins aleshores havien viscut miserablement, no només van gaudir d’una notable evolució del seu poder adquisitiu, sinó que van presenciar com alguns dels seus membres, per primer cop, rebien formació universitària i eren incorporats, d’acord amb llurs capacitats i qualitats, dins la classe dirigent del país.
Caigut el mur de Berlín, els darrers trenta anys han estat ben diferents. Sense anar més lluny, a França mateix la proporció d’estudiants sortits d’ambients populars a les aules de les grans universitats (la Politècnica, la Normal superior, l’HEC, i l’ENA) ha passat del 21% al 8% en tres dècades. I si parem atenció a la teòricament mare pàtria dels països liberals, els Estats Units, copsem que un estudi recollit per The Economist exposa que entre 1999 i 2013 les grans universitats nord-americanes van acollir més estudiants sortits de l’1% de llars més riques del país que no pas del 50% de llars més pobres. Certament, en el conjunt del món sencer, l’extrema pobresa s’ha reduït a nivells històrics. Però les dades universitàries fan palès que el lloc i família de naixement determinen en un percentatge elevadíssim la classe social que hom arrossegarà tota la vida. L’ideal liberal segons el qual tothom, vingui de l’estrat social que vingui, pot arribar allà on es proposi gràcies a l’esforç, el talent i la perservarança, ha quedat esquinçat per tots costats.
Vist així el dubte és inevitable: realment vivim en un sistema liberal o, més aviat, en una societat feudal, de castes, on la meritocràcia brilla per la seva absència? Si tenim la valentia de respondre a la pregunta sense pèls a la llengua, potser podrem entendre millor per què una part significativa de les noves generacions d’europeus no experimenten cap mena de simpatia envers un sistema hipòcrita que diu basar-se en uns valors sagrats –llibertat, igualtat, fraternitat...– que, a l’hora de la veritat, esdevenen un fake integral, atès que els primers a passar-se’ls per l'engonal són les mateixes elits. Precisament, fa poques setmanes la periodista i directora delegada del setmanari francès L’Express, Anne Rosencher, defensava la necessitat que les elits liberals occidentals es reinventessin davant la constatació que el sistema actual és el que es vulgui menys liberal. “Que sovint els dirigents liberals s’hagin ells mateixos resguardats de les tempestes i de les regles del mercat, fent-nos creure que presideixen el sistema més just, és una traïció a l’herència liberal. És això el que caldrà tenir el coratge de reinventar” clamava Rosencher.
A casa nostra la situació no és pas gaire millor. On són els dirigents liberals i què proposen? I on eren les darreres dècades, quan els convergents –suposats liberals– concedien obres, peatges, encàrrecs i favors als seus amics? Sembla irònic i paradoxal, però es pot afirmar sense embuts que d’ençà de la transició no hi ha hagut cap partit català que s’hagi apropat més als veritables valors liberals que el PSUC de l’època. Sí, sí: els comunistes. Només cal extreure una part del discurs que l’Antoni Gutiérrez Díaz va fer al míting central d’aquell 1977, per celebrar l’anhelada legalització. “El partit de l’alliberament de la dona. El partit que en la seva lluita contra la corrupció i l’especulació és al mateix temps el defensor més conseqüent dels interessos de totes les capes socials antimonopolistes. El PSUC és (...) un partit fonamentalment nacional català. Dic i repeteixo: un partit fonamentalment nacional català i amb la seva embranzida a favor de la llibertat representa l’esperança i la seguretat d’aconseguir l’alliberament nacional de Catalunya. Llibertat, perquè cal dir-ho rotundament: no hem aconseguit una plena llibertat.”
Combat dels monopolis –és a dir, a favor de la lliure i sana competència–, alliberament de la dona –que no pas infantilització–, i alliberament nacional. L’individu, el país i la llibertat al centre. Ja ho va dir en Vázquez Montalbán en aquell espot electoral: “Yo también voto al PSUC porque en el fondo soy un liberal”. O, amb paraules d’un servidor: soc liberal perquè soc fill del PSUC.
