Si alguna cosa ens han ensenyat xocs tan diferents i allunyats en el temps com el tsunami del sud-est asiàtic, la guerra d’Iraq, l’esfondrament de la Unió Soviètica o tota la tirallonga de desastres naturals i conflictes bèl·lics, és que l’elit econòmica i les seues titelles polítiques saben com aprofitar-los per treure’n suc. Ho explica perfectament la periodista Naomi Klein a La doctrina del xoc, peça clau de la seua trilogia essencial junt amb Això ho canvia tot i, sobretot, No logo.
La caiguda del bloc soviètic va servir per convertir països com Polònia o, a estones, la mateixa Rússia en blanc de proves de l’escola friedmanita, el neoliberalisme més agressiu, gairebé una mena d’anarcocapitalisme. Els apòstols del lliure mercat van estendre el seu evangeli egoista i insolidari per tot el planeta, fins i tot emprant l’autoritarisme polític i la violència armada. Per a la història queda el Xile de Pinochet o la Indonèsia de Suharto, per dir-ne només dos exemples.
La segona guerra d’Iraq -extensió de la primera, després de la invasió de Kuwait- i la d’Afganistan van ser quelcom més que els cowboys americans fent de policies del món. No cal ara descobrir la sopa d’all sobre els interessos petrolers o mostrar l’evident greuge comparatiu informatiu i d’interès polític entre aquell crim covat a Washington -amb la participació convenient dels majordoms de les Açores- i altres conflictes bèl·lics, com la guerra del coltan al Congo o, més recentment, la massacre de Iemen.
Amb el tsunami o altres desastres com l’huracà Katrina, el xoc va provocar la imposició de mesures econòmiques que, de manera gens casual, sempre van pel mateix camí: privatització massiva dels espais i els serveis públics, menys impostos per als rics, menys regulacions de tota mena, treballadors més barats i propers a l’esclavisme... Des de Varsòvia i Moscou fins a Jakarta o Santiago de Xile, tot passant per Phuket, Nova Orleans, Bagdad, Kinshasa o Sanà, tot ha estat un immens banc de proves d’un món que s’escora cada vegada més cap al capitalisme maquinal, la centralització del poder, el control tecnològic i, en definitiva, l’ús de les persones -els recursos humans- al servei dels mercats i el benefici econòmic.
La pandèmia global del coronavirus ha esdevingut una catàstrofe d’aquelles que diuen “un fet social total” -ho explicava fa uns dies Ignacio Ramonet molt millor que no pas jo- que afecta a tothom, a tots els llocs, a tots els sectors. És més que una simplecrisi sanitària. I què millor que una bona crisi global (sanitària, econòmica, política, social i cultural) per dissenyar un nou model amb les coordenades autoritàries, de retallada econòmica i destrucció de drets que han marcat els primers vint anys d’un segle XXI que ja no ens emociona. Un xoc, al capdavall, que permetrà que engolim polítiques bastardes de lliure mercat i dictadura soterrada que, en condicions normals, ens farien, com a mínim, sortir al carrer a protestar. Sí, exacte, això que ara no podem fer per prescripció mèdica i que substituïm per quatre aplaudiments, una cançoneta i mo n’anem.
Les conseqüències del xoc seran per cercles. Dels més amples i globals als més estrets -i, per tant, constrets i asfixiants- a nivell local. A casa nostra, la pandèmia ja ens ha deixat un autèntic genocidi laboral, amb milions de llocs de treball destruïts via ERTO, on patir només una retallada del 50% del sou ja sembla una bona notícia. També l’evidència que, abans de l’interès de les persones, està el de les grans empreses, que decideixen quan i com s’ha de reobrir, quins serveis són bàsics o quin sector econòmic no pot aturar-se. I un estat parapolicial on, encoratjats per la massa acèfala dels balcons, els homes d’uniforme usurpen un poder que no els pertoca al carrer i a les rodes de premsa i les estructures del govern.
Un xoc que, com a primera conseqüència a l’estat espanyol, ha esventrat el sistema autonòmic, feble i insuficient, amb l’esquer sucós d’arraconar Catalunya. La pandèmia s’està utilitzant per implantar una política centralista des de Madrid estant amb les coordenades de la vella Espanya que mai no se’n va anar. I tot, amb un govern “socialcomunista”, segons els bufons de la dreta mediàtica, que tard o d’hora deixarà pas a un executiu conservador que hi aprofundirà sense complexos.
Estem només a la fase inicial: el xoc natural que ha obert la porta de l’infern. Després, i això ja ho explica Klein, vindran els xocs artificials, els provocats pels poders, per obrir pas al tsunami autoritari. Perquè ara han vist que viuen millor amb la gent tancada -bé a les cases, bé dintre de la seua por i vacil·lació- i ja no voldran parar. Només queda saber si els deixarem fer com si ací no estigués passant absolutament res.
