El camp de refugiats de Moria, a l'illa grega de Lesbos, s’estén entre els olivars com una ciutat que va creixent. Hi viuen unes 20.000 persones i és el campament més gran per a immigrants i refugiats d’Europa. Hi ha persones que passen les nits en tendes devastades o dormint sobre lones esteses al terra.
Les condicions higièniques són catastròfiques: hi ha brossa en cada racó i la pudor es fa insuportable. Famílies senceres ocupen espais d’escassos metres quadrats. Els refugis estan sobresaturats. La setmana passada, un xiquet va morir, víctima d’un incendi al campament.
A més a més, milers de persones comparteixen un únic bany a Moria i els residents informen que sovint han de fer cua durant hores només per aconseguir alguna cosa per menjar.
En moltes ciutats europees, les persones estan fent tot el possible per evitar el contacte social. Acumulen gels desinfectants i es renten les mans cada mitja hora. Però les persones que han fugit de les seues llars i continuen fugint no poden gaudir d’aquest luxe. Les condicions d’amuntegament als campaments afavoreixen el contagi de malalties.
Si hi ha un brot del virus SARS-CoV-2 en un d’aquests camps a Grècia serà impossible de controlar. Així ho adverteixen des de Metges sense Fronteres.
Més enllà d’Europa
El virus també s’està estenent en altres camps de refugiats. A la veïna Turquia, només una part dels vora quatre milions de refugiats viu en campaments. La majoria resten sols a les ciutats. Però la situació es torna cada vegada més crítica a la frontera entre Grècia i Turquia. Des que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va anunciar a finals de març que obriria la frontera amb Europa, milers de migrants han estat a l’aguait per creuar-la.
Mentrestant, el poble de Cox Bazar, indret turístic del sud de Bangladesh, acull un dels camps de refugiats més grans del món. A finals de l’estiu de 2017, centenars de milers de rohingyes, la minoria musulmana del país, s’hi van refugiar després de ser expulsats de Birmània, la seua pròpia terra. Vora 850.000 persones, aproximadament la població de la ciutat de Frankfurt, hi conviuen en un territori deu vegades menor.
Fins ara només hi ha tres casos de coronavirus confirmats a Bangladesh, tots al nord, ben lluny dels campaments. Però cap expert contempla que la situació continue així. Bangladesh és un dels països amb més densitat de població del món i el seu sistema de salut està ben debilitat.
Els treballadors fan tot el possible per evitar que el virus entre al camp de refugiats. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha distribuït termòmetres en l’aeroport més pròxim a Cox Bazar, i cada viatger que arriba ha de fer-se la prova. Els hospitals de les rodalies han estat equipats amb robes protectores addicionals, mentre que dins dels campaments s’han publicat cartells que adverteixen del coronavirus i demanen als habitants que es renten les mans amb freqüència.
Visites limitades
Aquesta mena de mesures s’han aplicat en altres campaments. A Kenya, on hi ha concentrats vora mig milió de refugiats procedents de Somàlia i de Sudan del Sud, ACNUR -l’Agència de l’ONU per als Refugiats- ha enviat missatges demanant a les persones amb símptomes de coronavirus que ho informen quan abans. S’han intensificat els controls a les entrades dels campaments de Kukuma i Dadaab. Qualsevol persona que hi vulga ingressar és preguntada sobre els llocs que ha visitat durant les setmanes anteriors.
“Fins i tot els nostres treballadors estan limitant les visites”, diu Eujin Byun, portaveu d’ACNUR a Kenya. Al país estan decidits a evitar que els estrangers importen el virus. És per això que als treballadors de l’ONG que es trobaven als seus països d’origen se’ls va demanar que, de moment, no hi tornaren.
Els camps de Kukuma i Dadaab existeixen des dels anys noranta. És per això que les seues infraestructures són millors que les d’altres camps de refugiats. Els acollits no viuen en carpes, sinó en espais construïts. Els hospitals i els subministres d’aigua funcionen. ACNUR ha augmentat les seues provisions de sabó i prompte començarà a distribuir-ne. “Encara no contemplem cap risc”, diu Byun. A Kenya, fins ara, només s’ha confirmat un cas de COVID-19.
Quatre dòlars al dia
El perill és encara més gran en les zones en què els refugiats no compten amb els papers en regla i, per tant, no tenen dret a l’assistència sanitària. Al Líban es calcula que hi ha més d’un milió de persones que van fugir de Síria i que es troben perduts a les ciutats, atès que l’Estat no té camps de refugiats. Les persones malaltes sovint s’han de pagar els tractaments. El sistema de salut, en bona part, ha estat privatitzat. Com se suposa que els refugiats han de pagar-se els tractaments? Les condicions de vida de la majoria de sirians al Líban són precàries. Això en el millor dels casos. Més del 70% són pobres i viuen amb menys de 4 dòlars (3,64 euros) al dia.
“La desnutrició fa que les persones siguen susceptibles a la malaltia”, diu Jason Straziuso, de Creu Roja Internacional. “La COVID-19, per tant, representa un perill important”.
No és només la malaltia el que preocupa als treballadors de les ONG. En molts països, els refugiats són tractats com a hostes que ningú vol. Moltes persones els volen expulsar del territori. Un brot al si d’aquesta comunitat podria intensificar l’hostilitat contra persones que ja s’enfronten a l’odi diàriament. “El pànic i la discriminació mai no han resolt les crisis”, diu Filippo Grandi, d’ACNUR, qui demana “empatia amb els més vulnerables”.
“En una guerra, el coronavirus no és la preocupació més important”
Entre els refugiats d’arreu del món, les persones més vulnerables a hores d’ara són, possiblement, les que encara viuen en la regió d’Idlib, a Síria, on pràcticament no hi ha cap infraestructura mèdica. Si el virus s’estén per aquesta zona, les persones hauran d’afrontar-lo sense cap ajuda. “No vull minimitzar el perill”, diu Staziuso, de Creu Roja Internacional, “però quan estàs en mig d’una guerra, la COVID-19 no és la preocupació més important”.
Mentrestant, a l’illa grega de Lesbos, Metges sense Fronteres exigeix l’evacuació del camp de Moria “abans que siga massa tard”. El govern grec, però, té altres intencions. Les persones només poden eixir del campament una hora al dia entre les set del matí i les set de la vesprada, i només amb autobusos policials especialment preparats per a l’ocasió. Prompte, el govern grec començarà a establir un perímetre de vigilància al voltant del camp. Si hi ha un brot de COVID-19, tancaran el campament durant dues setmanes. Ningú no en podrà eixir.