Han pensat en tot, els funcionaris de la capital de Birmània. Han distribuït tot terrenys per portar representants de la premsa mundial fins a la frontera amb Bangladesh. S’han trobat amb un traductor i una desena de noies que conten que van ser segrestades i torturades per musulmans enutjats.
S’han ocupat que els petits mostrin a les càmeres les seves ferides que, suposadament, els han causat musulmans. I, per últim, han citat alguns musulmans que queden a Birmània i que repeteixen amb la mirada baixa frases com: “El nostre poble mai no ha sigut atacat. Ens va bé. Tot és meravellós.”
Però a Birmània poc és meravellós. Sobretot per als musulmans del poble dels rohingya, una minoria en aquest país de predomini budista. Quan a l’agost de l’any passat rebels dels rohingya van atacar estacions de policia, l’exèrcit va contraatacar amb tota la força. Preses del pànic, al voltant de 700.000 rohingya van fugir cap a Bangladesh. L’ONU parlava de “neteja ètnica”.
Però el que va ocórrer exactament encara no s’ha contat gaire. Perquè ningú no va arribar a gran part de l’estat confederat de Rakhine, a l’oest del país. Des de fa temps, la casa dels rohingya ha estat bloquejada per als estrangers.
Ara, però, per primera vegada des que va començar la guerra, dotze periodistes del Japó, l’Índia, Rússia i Alemanya tenen permís per viatjar a la zona fronterera durant tres dies. En efecte, amb molt de control per part del Govern, ja que l’opinió mundial ha d’estar convençuda que aquí creix una democràcia jove i forta; que els dirigents budistes estan preparats i disposats a retornar els musulmans fugits, “tants i al més aviat possible”, com no es cansaven de ressaltar els oficials de premsa que també hi viatjaven. Com si fos l’èxode, l’expulsió violenta, propaganda de l’occident, sense més.
No obstant això, justament el segon dia fracassen tots els esforços. És el moment en què dos reporters de televisió japonesos es troben a la frontera amb Bangladesh i demanen educadament poder filmar els primers repatriats. Però no hi ha cap repatriat.
Els japonesos es queden en un pont. A l’altra banda comença Bangladesh. Davant hi ha una porta oxidada. Fins ara, ni tan sols un refugiat ha passat per aquesta porta, xiuxiueja un oficial de premsa.
Però això no es pot canviar, tampoc per a la televisió japonesa, així que els reporters filmen els camps buits en què, de fet, haurien de viure els rohingya. Hi ha una cabra passejant per la pista d’aterratge d’helicòpters i soldats, plantats al costat amb uniforme blau per protegir el comboi dels rohingya, “que en qualsevol moment podrien aparèixer i atacar”, adverteix contínuament un oficial de premsa.
L’excursió dels mitjans de comunicació es converteix en un espectacle de propaganda en què els periodistes sols reben una part de la veritat, la dels budistes, no la dels musulmans.
Els oficials de premsa es dirigeixen una vegada i una altra cap a poblacions de cases construïdes sobre pilars nous on els budistes podrien establir-se prompte. Per què aquestes noves cases? Perquè ja no hi ha els vells pobles dels rohingya que en algun moment es van erigir en aquests llocs. A dreta i esquerra de les pistes de grava es poden veure contínuament les restes, cremades fins als fonaments, rodejades de soques de palmeres ennegrides de sutja. Enmig hi ha peces de roba, fotografies, pàgines de l’Alcorà, escampades pel vent. S’hi poden entreveure les ruïnes d’una mesquita.
Els rastres dels rohingya semblen les últimes proves de la seva existència. Els estan aniquilant a un ritme vertiginós. Per allà on arriben els periodistes, els buldòzers excaven la terra i els treballadors suen amb els cascs d’obra.
Tota la regió està “en construcció”, diu orgullós l’oficial de premsa. En aquesta nova Birmània, és clar, no hi ha lloc per als rohingya. El país es desfà dels vells, dels molests i de les proves d’una expulsió organitzada fins al mínim detall. Pel que sembla, Birmània potser serà una zona sense musulmans, en la mesura que sigui possible.
Hi ha senyals per les obres en què es pot veure escrit en roig: “Conduïu amb compte!”. Podria ser el lema d’una excursió de mitjans de comunicació: compte amb buscar la veritat. Birmània, el país de les dues veritats. “Nosaltres mostrem les dues cares”, diu l’oficial de premsa amb indiferència. “Escolliu-ne una”.
Com que en aquest viatge no ens assabentem de quasi res sobre el destí dels rohingya, hem de posar-nos a la banda musulmana. Això passa sols uns dies després, sense oficials de premsa, ni companys ni càmeres. Som uns quilòmetres més al sud, prop de Sittwe, l’antiga ciutat portuària dels britànics durant l’època colonial, avui capital de Rakhine. No podem dir exactament on, els musulmans arrisquen la seva vida si parlen.
No gaire lluny d’un camp de golf, on els generals bromegen amb els seus cadis, espera un rohingya. Li diuen Faizal, pare de dos nens, musulmà creient, 32 anys. Va prendre l’anglès, diu, amb el seu smartphone. Es dirigeix cap a dins dels camps i mira cap enrere per si algú el segueix. Al costat d’un riu fangós hi ha un barquer en un bot de fusta. Va cap a l’altra vora. A bord hi ha quatre deixebles de l’Alcorà amb casquets de pregària.
Faizal porta gorra, és menys sospitós. Vol mostrar el seu origen. El d’ell, Faizal, i el de l’odi a tot allò islàmic, als rohingya com ell.
A l’altra banda del riu està plantat Osman sota un paraigua, protegint-se del sol abrusador. És el cap del poble. Porta una falda creuada blava que li penja dels flacs malucs. Faizal i ell es dirigeixen cap a un poble on la vida sembla paralitzada en el temps. 3.000 musulmans viuen aquí, sense treball, sense futur. “Si continua tot així, no viuran aquí durant molt de temps”, diu Faizal.
Tots dos homes van cap a la infermeria, buida. Al jardí de davant d’una escola, desert. Mostren la caseta, alçada sobre pilars, on va nàixer Faizal. La seva família va tenir sort: no es va cremar fa sis anys, quan va començar el terror.
Al final del poble els homes romanen parats. Mostren allà on, a menys d’un quilòmetre, hi ha un poble budista. “Van venir d’allí”, diu Osman, “una nit de juny”.
De budistes n’hi havia a centenars, diu Osman, a més de policies amb uniforme i antics amics que abans havien convidat veïns musulmans a les seves bodes. “Ens assenyalaven amb les armes”, explica, “atacaven amb pals de bambú i ganivets”. La gentalla es va venjar per la violació d’una budista a mans d’un musulmà.
Aquella nit, segons Osman, el cap del poble sense nom, les dones rohingya van agafar els seus fills i van portar els vells als camps d’arròs per amagar-s’hi. Els homes defensaven el poble. “Tres de nosaltres van morir. No ens van permetre enterrar-los segons els nostres rituals.”
El 2012, a molts pobles de Rakhine hi va haver baralles entre budistes i musulmans; milers de rohingya van fugir i molts dels qui van romandre van acabar tancats als seus pobles com si fossin guetos. Des d’aleshores, la regió no ha tornat a la tranquil·litat. Tot és diferent, diuen també els homes. El seu poble sembla una illa-presó. Un Alcatraz enmig de Rakhine.
Es va tallar el corrent elèctric. No hi ha subministrament d’aigua, sols un pou que fa pudor de podrit. I qualsevol contacte entre pobles està prohibit. Les bandes de budistes colpegen de manera molt violenta tot aquell qui s’atreveix a passar al poble veí, com fa poc un pescador que volia comprar un bot al mercat de Sittwe. Des d’aleshores hi viuen com si els haguessin enterrat vius.
“És apartheid”, diu Faizal, a qui, poc després d’aquella nit fatal, l’exèrcit va atrapar i va traslladat a un camp de concentració amb la dona, els fills i els sogres. Allí viu amb centenars de musulmans darrere d’un filat espinós. Malviu en grups de deu en una habitació de 20 metres quadrats. No pot treballar, ni anar al metge i el seu fill de 8 anys no pot rebre un mestre.
Ha fugit del camp de bon matí per mostrar el seu poble a la periodista alemanya. Cada hora augmenta el perill que el vegin i l’amenacin amb la mort. Però Faizal parla sense por. “Per als budistes de Rakhine som persones de segona classe. Fa generacions que ens miren de dalt a baix, que no ens accepten la nacionalitat, que ens lleven un dret rere un altre, i nosaltres seguim invisibles”.
L’agost de l’any passat, després que alguns policies ataquessin rebels de la milícia rohingya Arsa i que l’exèrcit comencés l’expulsió, s’estava realment tranquil al poble. “Però la tranquil·litat enganya”, diu Faizal. “Aquí també maten”. Els rohingya de Birmània moren silenciosament, sense que el món se n’assabenti. Com la Calmas, de 18 anys: estava embarassada, el nen no estava en bona posició, no hi va anar cap metge, i van morir mare i fill. Fa tres mesos que va passar, diuen els homes.
“Vivim aquí des de fa quatre generacions”, diu Faizal. “La Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi també és dirigent del meu país”, però ha de saber què significa viure sota arrest domiciliari. “Ella el va sofrir, durant 15 anys. Com pot permetre que ens matin com a càmera lenta?”.
Aquesta veritat resta oculta per als 12 periodistes que quasi cent quilòmetres al nord, en tot terrenys, passen per una pista de grava a empentes i rodolons. Fa calor asfixiant. Prompte començarà la temporada de pluja, i aleshores els ciclons portaran caos i destrucció, com de costum. Però els buldòzers encara aplanen àrees enormes, excavadores Caterpillar grogues penetren en la jungla plena de plataners i frangipanis florents de color blanc per preparar-hi la base per a una Birmània moderna, amb autovies, zones comercials especials i indústria turística en auge.
A Maungdaw espera el director de l’administració del districte, un home flac amb somriure gèlid. La seva gent anota minuciosament cada pregunta i cada resposta i filmen el que anomenen una conferència de premsa. “Com pot ser que fa dos dies que veiem pistes d’aterratge per a helicòpters, però quasi cap de casa per als rohingya?”, vol saber el company d’una agència de notícies nord-americana. “Perquè els nostres polítics s’informin dels progressos tan sovint com puguin”, diu el director, “per a això es construeixen les pistes d’aterratge.”
“Per què es destrueixen regions senceres? Què planegen vostès?”, pregunta una russa. “Fem una concentració parcel·lària, i després es construiran zones industrials, infraestructura, hotels...”, diu el director.
“O potser els buldòzers destrueixen proves?”, insisteix una companya japonesa, “proves que suggereixin que aquí hi ha hagut assassinats massius?”. “No, no, no”, diu el director.
“Els musulmans moren als camps perquè les organitzacions humanitàries no poden intervenir lliurement”, menciona una reportera de Singapur. “No es tracta d’això, contrastin vostès les seves fonts”, contraataca el director i s’aixeca: “Més preguntes?”.
Mitja hora després el comboi s’atura al poble d’Inn Din. Els reporters s’han imposat només una vegada als oficials i els han posat com a única condició que donin suport. Inn Din és conegut des que els periodistes de l’agència de notícies Reuters hi van descobrir un afusellament massiu.
Tres budistes esperen davant d’una caserna de policia. També aquí han citat persones, i veritats, i la televisió birmana ho filma tot. Hi ha hagut un mort, diuen els homes, sí. Però d’entre els budistes. Les investigacions de Reuters el contradiuen. L’article va aparèixer al febrer i va produir indignació arreu del món. Es van mostrar fotografies de deu homes rohingya que estaven agenollats a la gespa, suposadament poc abans de ser executats.
A Reuters, li van arribar les fotos a través d’una persona gran del poble. Als camps de Bangladesh, els periodistes van poder trobar parents fugits i reconstruir els fets d’aquell dia de setembre del 2017. Sobretot van poder comprovar que no sols soldats, sinó també civils, van participar en els assassinats. L’exèrcit va tenir tanta pressió que va confessar haver-hi participat i va prometre esclarir-ho tot. A principis d’abril set soldats van ser condemnats a deu anys de presó.
Però també a dos dels quatre periodistes de Reuters, tots dos birmans, Wa Lone i Kyaw Soe Oo, els van tancar en la coneguda presó d’Insein, a Rangun. Els van amenaçar amb 14 anys de presó per “obtenció il·legal d’informació”.
Enmig d’Inn Din hi ha ara els 12 representants de la premsa mundial i busquen rastres del delicte. Amb els seus smartphones comparen imatges per satèl·lit de l’organització pels drets humans Human Rights Watch amb el que veuen aquí: falten cabanyes de bambú, un barri complet on viuen els rohingya... 6.000 persones, probablement.
“Morts? No en sé res jo, d’això”, diu un budista, amb falda creuada i rostre enfurismat. “Tots fugits”, diu, “ara sols som nosaltres, al voltant de mil budistes. És millor així.” Els periodistes demanen veure la tomba dels deu musulmans morts. Els habitants diuen que no hi ha cap tomba. Els periodistes corren de pressa cap al cementiri musulmà, no hi troben cap tomba nova, sols cabanyes cremades i una muntanya de botelles buides de whisky.
La veritat no està més prop aquí, on segurament va tenir lloc el delicte.
Amb un bicitaxi a motor es pot arribar fins on són els budistes que viuen al costat del poble de Faizal, el jove rohingya, qui arrisca tant amb aquesta cita. A primera vista s’assembla al poble dels musulmans: cabanyes de bambú, cases sobre pilars, palmeres... Però aquest poble no és cap illa: hi ha electricitat i aigua, les motocicletes van com un llamp pertot arreu, les dones seuen davant de les màquines de cosir i des de dins de les tendes de DVD ressonen cançons cursis xineses.
Al final del carrer del poble hi ha un monestir budista. Allí espera l’abat Tayzaniya amb les cames entrecreuades, un home gros de 29 anys, calb, amb les dents de color marró de mastegar areques. Fa sis anys encara no vivia en aquest monestir. No havia participat en l’atac als rohingya. Però qui l’escolti pot perdre per sempre la confiança en tots els consells amables del Dalai Lama.
L’abat diu que és un admirador entusiasta del monjo més conegut de Birmània, del provocador antimusulmà Ashin Wirathu de Mandalay. No costa gaire creure’l.
Tayzaniya parla en veu baixa i a poc a poc, mentre es neteja amb tota tranquil·litat l’orella dreta amb un bastonet de cotó. De tant en tant escup en una escopidora que té als peus.
“Els musulmans han cremat els seus propis pobles”, diu l’abat, “perquè el món els tingui llàstima”. Un llarg silenci i una forta escopinada... És possible una mena de reconciliació entre musulmans i budistes, els quals han conviscut durant segles? L’abat no necessita pensar-hi gaire, diu: “Ni pensar-hi! Som massa diferents per a això. Els musulmans maten animals amb les mans. Nosaltres, els budistes, no fem mal ni a una formiga. Un musulmà pot tenir moltes dones, es reprodueixen com animals, perquè necessiten molts nens per sotmetre’ns. No podem permetre-ho!”.
Per tot Rakhine es pot sentir el mateix: els prejudicis són massius. A Sittwe, per exemple, un mestre de matemàtiques diu: “Violacions, nosaltres? Però mirin les dones musulmanes quin aspecte tenen, quina olor fan. Cap de nosaltres hi caurà!”.
Sobretot hi ha una cosa que els budistes no volen entendre: per què Occident, que finalment és amenaçat per islamistes, pren partit pels musulmans de Birmània. La por per musulmans radicals que volen fer de Rakhine un califat inunda la gent. Ho pensen de debò.
No hi haurà una casa segura per als rohingya a Birmània aviat. L’odi és massa profund. És improbable que molts musulmans retornin. Fins ara la majoria s’ha allotjat a Bangladesh; però Estats com Aràbia saudita o Pakistan hauran d’acollir més rohingya, i a llarg termini.
Faizal, del poble sense nom, comenta que encara espera el moment just. Llavors també fugirà, amb la dona i els nens. Ha reunit quasi tots els diners per al bitllet de vaixell cap a Malàisia. Aleshores, haurien guanyat el govern i l’exèrcit, i els budistes? “Sí”, diu Faizal, “ho han fet.”
És a l’embarcador. Diu que ja no hi ha res més a fer. Aixeca la mà per acomiadar-se i desapareix en el capvespre.
Fiona Ehlers
Traducció de Mar Sanfèlix