Íngrid Guardiola, Esther Vivas, Roger Palà... són força les veus que han alertat del biaix adultcèntric, és a dir, el que no té en compte les necessitats de la quitxalla pel que fa a les normes del confinament pel coronavirus.
Si les dones treballadores han hagut de fer sempre dos torns laborals, un de remunerat i productiu a la feina i un de gratuït i reproductiu a la llar, la realitat del teletreball en una família amb marrecs confinats suposa la simultaneïtat de totes dues tasques. Això pot suposar, en el cas de les famílies monoparentals, un 83% capitanejades per dones, l’incompliment de normes del confinament: si una mare soltera vol anar a comprar, s’haurà d’emportar la descendència, que en un principi tenia prohibit sortir. Si bé es va modificar la normativa perquè els menors poguessin acompanyar els adults en els supòsits que significaven una excepció a la norma, entre ells anar a comprar, la periodista Esther Vivas, autora de Mama desobedient, assegurava que no n’hi havia prou, perquè les necessitats més bàsiques de les criatures inclouen tenir accés a l’aire lliure o poder moure’s, fets que, de ser negats, podrien repercutir negativament en el seu benestar físic i emocional.
Tal com explico al llibre De la Poma a la pantalla. Amor, sexe i desig a l’època digital, la filòsofa Carolina Del Olmo denuncia, per una banda, la dificultat d’establir relacions sexuals i afectives en la societat capitalista actual, en què s’ha fomentat un model de poliamor neoliberal basat en no cuidar, cercar una satisfacció immediata i no comprometre’s amb ningú, en la línia de les relacions líquides definides per Zygmunt Bauman o les relacions de butxaca de Catherine Jarvie. Per l’altra, ha denunciat la impossibilitat de cuidar en temps de neoliberalisme, una dificultat que, com bé descrivia Noemí López Trujillo a El vientre vacío, ha estat especialment dura per a la generació que es va incorporar al mercat laboral durant la crisi econòmica, en veure endarrerits una dècada els seus projectes vitals. Una generació que tot just ara començava a reunir les condicions materials per poder formar una família o emancipar-se d’una manera digna, però que ha vist com la pandèmia de la COVID-19 amenaça d’esguerrar-li els plans.
Així doncs, la pandèmia en general i el confinament en particular han servit per posar de relleu les mancances dels amors líquids, i per obrir possibilitats en la seva transcendència; així com han magnificat els problemes que tenen les famílies per cuidar. Tant gent gran –les residències han esdevingut un bufet lliure per al virus; són força les veus que demanen una programació de TV3 adaptada a aquest públic– com la canalla.
Tanmateix, entre mig de les crítiques a les mesures adoptades en relació a la quitxalla; de les queixes de progenitors amb infants amb discapacitat o problemes de salut mental; o de mares i pares de classe baixa que denuncien les dificultats per mantenir el benestar de la mainada en pisos petits, sense accés a llum solar ni internet per fer els deures, s’han escolat narracions apocalíptiques de famílies de classe mitjana-alta que veuen el confinament de la seva prole com un esdeveniment d’una crueltat absoluta que els deixarà traumatitzats de per vida. Són els progenitors que han encetat una picabaralla a Twitter amb els propietaris de gossos, un fil de piulades que ha donat tardes glorioses d’entreteniment als propietaris de gats, gent soltera i/o cuidadora de gent gran. És la paròdica part final del vídeo de Pol Mallafré emès a la BBC en què narra el seu confinament amb la família, que mostra, amb música dramàtica, com la nena “menja un gelat perquè no pot sortir”. Rere l’estampa idíl·lica d’una família confinada, s’hi amaga una tragèdia digna d’un camp de concentració o un de refugiats.
En contra del que pugui semblar, l’auge d’un col·lectiu de mares, sobretot, i pares devots de la canalla no és una reivindicació del món de les cures en la línia del que proposa Del Olmo. Segons l’escriptora Lina Meruane (Santiago de Chile, 1970), es tracta d’una ideologia que situa tota la responsabilitat de l’educació dels infants en les famílies, especialment les dones. Ho fa embolicada d’una mística New Age que empra el fonamentalisme d’algunes defensores de la lactància materna, el bolquer de tela, la criança amb aferrament o les activitats extraescolars.
La mateixa Carolina del Olmo ha criticat el llibre de Meruane perquè, si bé poden existir discursos excessivament pronens, la xilena no té en compte que la nostra societat és radicalment antinens i abandona els més vulnerables i als seus cuidadors. Tanmateix, una lectura detallada de Meruane mostra que no és així. En el cas de les mares, és molt crítica amb la individualització de les responsabilitats mitjançant la veneració dels fills, perquè assegura que es realitza en un context en què l’estat ha renunciat a responsabilitzar-se del benestar de la ciutadania.
Meruane ens alerta d’allò que ens adverteixen algunes entrevistades per Maria Llopis a Maternidades subversivas: s’està substituït l’amor romàntic per la parella amb l’amor romàntic per la descendència. I, si bé com diu Carolina del Olmo, mantenir relacions afectives estables no és una mala idea, tant ella com qualsevol de les autores que hem escrit sobre amor, sexe i cura estem d’acord en què la institucionalització d’una forma concreta d’estimar sempre es fa per sostenir una jerarquia social que, si bé considera la gestió de la vida, la biopolítica, una qüestió pública, sol delegar el seu desenvolupament i manteniment a les dones.
Meruane no està tan lluny de l’exposició de López Trujillo sobre com la societat posa traves a l’emancipació econòmica mentre responsabilitza les dones de l’aprimament de les taxes de natalitat. També és propera a Paula Bonet o Estel Solé quan parlen del tabú dels avortaments involuntaris i el dol perinatal; o quan la periodista Berta Florés inicia la campanya #PanxaContenta, en què anima les mares que fa poc que han parit a fotografiar la seva panxa després de l’embaràs. Meruane ens ofereix un marc per entendre-ho tot: el d’una visió utilitarista contemporània tant de la quitxalla, com a futura mà d’obra, com del cos de la dona, com a receptacle, en què la improductivitat (la pèrdua del fetus, la panxa un cop ja ha parit) és privatitzada i amagada, i la productivitat (el nen, la panxa d’embarassada) és intervinguda i venerada.
Meruane ens explica el fenomen dels pares que creuen que estan reinventant la masculinitat perquè amb el confinament juguen a lego amb els seus fills. Que tinguin les mateixes revelacions dutxant una persona gran o una amb discapacitat –persones improductives, segons el capitalisme–, ja és una altra cosa. En una societat cada cop més envellida, resulta significatiu el contrast entre el número de llibres, suplements de diaris o blocs dedicats a la cura de la mainada, i la de llibres, suplements de diaris o blocs dedicats a la cura de la gent gran.
El pensament de Meruane entronca amb el clam de Jennie Weiner en The New York Times d’eliminar una vegada per totes, al menys en temps de pandèmia, la competició entre progenitors que existeix als Estats Units, en què els recursos destinats a l’educació dels fills determina l’ascens social. L’adoració dels fills, en aquest context, esdevé una necessitat. Veient com els seus amics de classe mitjana-alta, com ella, estableixen calendaris setmanals d’activitats i taules nutricionals, Weiner pensa en els progenitors la prioritat dels quals és no perdre el sou per poder alimentar la resta de la família i garantir que tenen un sostre sota el qual passar el confinament.
Weiner demana acabar amb la competició educativa fratricida i, en certa manera, la realitat li dona la raó. No només perquè l’accés de la supercanalla a la universitat sovint va acompanyada d’un monstruós deute que haurà de tornar durant part de la seva vida, quelcom que la millennialJia Tolentino a Trick Mirror (Falso Espejo) considera una de les grans estafes de la seva generació. Sinó també perquè la supercanalla que es gradua aquest curs ha perdut, a causa de la pandèmia, l’oportunitat de fer pràctiques laborals.
Així doncs, el que Meruane ens ensenya és que, si volem fer un món més habitable per a la canalla i els seus cuidadors, hem de començar destruint els fills. Ara que es passa tant temps amb ells, és un bon moment per fer-ho.