Potser van ser les 200.000 persones -segons dades dels organitzadors- reunides a Perpinyà. Potser va ser l’entusiasme amb què el president Carles Puigdemont i els també exiliats Toni Comín i Clara Ponsatí van ser rebuts per l’alcalde de la capital de la Catalunya Nord i per la presidenta del Consell Departamental. Potser va ser l’evidència que fotografiar-se amb el president a l’exili era una garantia de popularitat per als candidats a la batllia de la ciutat més poblada del Rosselló, on se celebraran eleccions el 15 de març. Potser és tot alhora, però la premsa d’àmbit estatal no ha digerit massa bé la demostració de força que Carles Puigdemont va fer diumenge a Perpinyà.
Un dels més crítics és Pedro J. Ramírez, que des d’El Español, amb un llarg article editorial assenyala Pedro Sánchez per “institucionalitzar” polítics processats de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana fent-los seure a la taula de diàleg -es refereix, fonamentalment, a Josep Maria Jové, ex número 2 d’Oriol Junqueras al Departament d’Economia. Atès que l’independentisme necessita 100.000 vots més per superar el 50% dels sufragis en les pròximes eleccions, el director d’El Españoles pregunta “com no regalar 50.000 vots més a cadascun d’aquests dos partits tan institucionals o, més ben dit, tan institucionalitzats al faristol de la Moncloa? Per qualsevol votant dubtós, la quota de pantalla i els honors regalats als ‘indepes’ haurien de servir com a incentiu”.
Pedro J., que també va dirigir El Mundo durant dècades, assenyala que “el drama seria que els separatistes es conformaren amb vendre a preu d’or la seua permanència en l’Estat i això donaria a Pablo Iglesias i a Pedro Sánchez una o dues legislatures d’estabilitat”. Per contra, “podria passar que, fins i tot aquest elemental pragmatisme de seguir avançant pas a pas brillara per la seua absència i els separatistes decidiren tornar-ho a fer, anant a per totes, com fa tres anys, però des d’una millor correlació de forces”. En aquest sentit, Ramírez titlla “d’aquelarre” l’acte protagonitzat per Puigdemont aquest dissabte a Perpinyà.
Més visceral és l’articulista Cristian Campos, també d’El Español, qui en el titular del seu article aconsegueix encabir les paraules ‘enganyifa’ i ‘pròfug’ per referir-se a l’acte del Consell per la República. Campos titlla Puigdemont de “cabdill regional”, defineix els seus seguidors com a “agrocarlins” capaços “d’envair França en un tres i no res” i proposava com a “moviment intel·ligent” no el fet d’impedir l’arribada dels assistents a l’acte de Perpinyà -en referència a taps de carretera i als escorcolls policials que ajudaven a generar-los-, sinó la idea “d’impedir-ne el retorn a Espanya. A veure com se les apanyen en aquell sud francès que ells consideren territori nacional”. Jean-Marc Pujol, alcalde de Perpinyà que va rebre amb entusiasme el president a l’exili, també rep les crítiques de l’opinant, qui el defineix com “un vell defensor del colonialisme francès a Algèria i va donar la benvinguda a algú que pretén apropiar-se-la amb raó d’uns deliris expansionistes basats en l’existència d’uns suposats ‘països catalans’” [sic]. Campos lamenta que “el govern francès no restaria impassible, en cap cas, davant una humiliació similar per part d’un alcalde espanyol, i de moment el Govern del PSOE i de Podem no han mostrat la més mínima incomoditat per l’insult de Jean-Marc Pujol”.
El digital El Confidencialreconeix “l’èxit imparable de la convocatòria” a Perpinyà i pronostica que el president a l’exili es presentarà com a candidat a les eleccions catalanes per esdevenir un “atractiu electoral”, tot i que no exercirà com a electe al Principat. Segons explica el diari, “a la pràctica, l’estratègia per a les eleccions catalanes implicarà una claudicació. Rere la retòrica i les piruetes conceptuals s’ocultarà la renúncia”, asseguren. “La Generalitat quedarà preservada de qualsevol intenció unilateral i, per tant, de nous possibles empresonaments. Ni tan sols per una pancarta, com Quim Torra”.
Per part del diari La Razón, en l’article editorial destaquen “la ficció política” del moment que viu Catalunya, “atrapada per un independentisme retrògrad construït amb mites i mentides”. “El que es va viure dissabte a Perpinyà encaixa plenament en aquest esquema”. Acusen, de passada, el Govern de Pedro Sánchez per permetre la imatge d’ell assegut “amb aquells que impulsaren un colp contra la legalitat democràtica per afrontar el diàleg sobre el ‘conflicte polític’”, cosa que “alimenta la idea que mai la direcció política de l’Estat havia sigut tan dèbil”. També acusen les autoritats polítiques de Perpinyà i d’Occitània de “rebre el moviment més reaccionari que a hores d’ara hi ha a Europa”. “Mala senda la de continuar acceptant la mitologia nacionalista, perquè només serveix per buscar diferències entre espanyols, consolidar privilegis en els territoris i conduir la política cap a la pura sentimentalitat il·liberal, domini preferent dels cabdills de tota condició. Com sempre, hi ha una part dels catalans que no estava a Perpinyà i que no comparteix aquesta ideologia arcaica que ha conduït als pitjors moments de la història d’Europa. Ja voldrien els oprimits pobles que la França centralitzada haguera concebut una autonomia tan àmplia -gairebé un Estat propi- a bretons i occitans com la que té Catalunya. Però la realitat és més dura: si Catalunya haguera format part de França -el Rosselló medieval- ara a Barcelona es parlaria el mateix català que a Perpinyà: és a dir, res”.
Un dels periòdics que més tracta l’acte a Perpinyà és El Mundo. D’una banda, Javier Redondo titlla l’esdeveniment com a “aquelarre”. De l’altra, Arcadi Espada, present dissabte a Perpinyà -i escridassat per part dels assistents-, titula que “als espanyols no els humilia ningú”, i lamenta “el sorprenent silenci de les autoritats espanyoles i de la majoria de l’oposició” davant l’acte protagonitzat pel president a l’exili. Pel que fa a l’article editorial, obert per als no subscriptors al diari -els dos articles anteriors estaven tancats als fidels d’El Mundo-, s’exposa que “Puigdemont ridiculitza la mesa de diàleg del Govern” espanyol. “Més que mai, amb el seu paper de revolucionari disposat a tot, el pròfug va fer una crida per ‘preparar la lluita definitiva’ i mantenir-se ‘en estat de mobilització permanent contra l’Estat’”. Segons aquest diari, a Perpinyà “van quedar clares tres coses: que l’independentisme no està disposat a reduir la intensitat del seu desafiament ni a abandonar la unilateralitat; que no existeix voluntat de diàleg per part de la Generalitat i que, per tant, la mesa de negociació és una cessió que té com a únic objectiu prolongar la vida d’un Govern de coalició sense suports reals. I finalment, que en la disputa entre JxCat i ERC per liderar el procés, Puigdemont es presenta com l’únic dirigent capaç de mobilitzar unes masses que han canviat la racionalitat cívica pel sentiment nacionalista”.
Hi ha, també, qui ho analitza des del costat menys perjudicial per als seus interessos. És el cas d’El País, que en l’article editorial destaca la “via morta” de l’independentisme, dividit en dos corrents, tal com “es va posar de manifest el passat dimecres a Madrid [amb la taula de diàleg] i diumenge en Perpinyà”. “La disputa entre aquests dos corrents no es resoldrà fins que els ciutadans de Catalunya es pronuncien a les urnes, cosa que no succeirà fins que el president Torra ho decidesca, convocant eleccions, o fins que l’itinerari judicial de la seua inhabilitació ho precipite”.
També en El País, Francesc Valls destaca “la fràgil unitat de l’independentisme català” i el fet que “la unitat que l’independentisme català exhibeix a la taula de diàleg salta pels aires quan tot torna a la quotidianitat”. “Si el passat dimecres les delegacions de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana van assetjar fins la sacietat presentar-se com un bloc sense escletxes davant el Govern central, 24 hores més tard ambdues formacions votaven de manera diferent al Congrés”. Segons opina aquest articulista, “el míting de l’expresident Puigdemont a Perpinyà, així com la seua proposta de confrontació política amb el Govern central, situa els republicans en una difícil posició davant l’electorat sobiranista més radical. Corren el risc de cedir terreny als seus rivals, que s’entesten a presentar una ERC dúctil davant un JxCat granític i insubornable. ERC ha trencat el cordó umbilical amb Waterloo, però sap que no pot deixar de fer marcatge a JxCat”.
Són interpretacions de les conseqüències d’un acte al qual tothom ha donat importància. La cita de Perpinyà, segur, ha evidenciat les estratègies de l’independentisme, però sobretot ha posat de manifest que els exiliats no són considerats delinqüents a fora de l’Estat espanyol. En alguns casos, tot el contrari.