A les sis de la matinada, el carrer és fosc i indiferent. Els més animats apuren els últims moments abans de tornar a casa després d’una llarga nit. Encara hi ha soroll a Gràcia, però a poc a poc abaixa el to. D’aquesta vila barcelonina, independent fins fa un segle, n’ixen vuit autobusos cap a Perpinyà organitzats per l’Assemblea Nacional Catalana. L’elevada xifra d’autocars que es desplaçaven des d’aquest barri exemplifica com s’ha mobilitzat el país sencer -els dies anteriors havien partit vehicles des de València, Alacant i altres punts- per rebre Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí a la capital del Rosselló.
A la Diagonal, tocant amb els Jardinets de Gràcia, centenars de persones tallen el carril bici i incomoden els pocs que s’hi mouen a aquestes hores intempestives. Una part d’aquesta gent tornarà a casa quan acabe l’acte, i l’altra aprofitarà l’esdeveniment per gaudir d’un cap de setmana a Perpinyà, aquella ciutat tan desconeguda com reivindicada pel catalanisme. Amb horari europeu, la capital nord-catalana acostuma a tancar les cuines dels restaurants cap a la 1.30 del migdia. El 29 de febrer en faran una excepció.
L’eufòria era esperada, però no aquella dimensió. La portada de L’Indépendant, el diari més popular de Perpinyà, reflectia l’optimisme amb què s’encarava la jornada. “Trobada amb la història”, titulava amb una imatge d’arxiu d’alguna de les moltes mobilitzacions independentistes que s’han celebrat els darrers anys. Aquest diari, publicat en francès, s’ha contagiat de l’onada catalana dels darrers dies i ha publicat, fins i tot, peces en català. També l’USAP Perpinyà, l’equip de rugbi de la ciutat, l’esport més popular de la zona, que el dia anterior havia rebut amb entusiasme i aclamació Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Els vídeos de tots tres arribant a l’estadi Aimé Giralt, a crits de “president, president”, eren recuperats pels ocupants de l’autobús de Gràcia a primera hora del matí.
Encara és de nit a les 6.45, quan el bus es posa en marxa i recorre bona part dels barris de Barcelona. Als afores d’aquests nuclis s’acumulen més i més autobusos, aparcats a l’espera de ser ocupats pels assistents a l’acte del Consell per la República. Els autobusos ja fan quilòmetres conforme avança el matí i el cel clareja. Camí cap al nord, Catalunya va esdevenint més rural, però mai no perd el seu caire industrial. Una parada al Montseny, en una àrea de servei, endarrereix el viatge aproximadament mitja hora. Les cues, previsibles, comencen a produir-se al nord del Principat, a tocar de la Jonquera.
És llavors quan s’encén l’alarma. “Hi ha controls exhaustius a la frontera”, anuncia un viatger metre llegeix en veu alta la premsa digital. Certament, les furgonetes de la Policia Nacional hi eren presents, tot i que els integrants d’aquest bus no arriben a patir-ne les actuacions. Bé que les han d’experimentar uns altres que, procedents d’altres punts del territori, endarrereixen l’arribada a Perpinyà o, fins i tot, no hi poden aplegar. Carles Puigdemont, des de l’escenari, tindria un record per tots ells, citant específicament els qui havien d’arribar des de les Terres de l’Ebre. Els organitzadors anunciaven la presència de 200.000 persones a l’acte del Consell per la República. Amb més fluïdesa a les carreteres, la xifra hauria estat molt més gran. Els viatgers d’un centenar d’autobusos hi eren absents.
Els qui no van arribar a Perpinyà no sempre eren víctimes de les retencions policials. La capital del Rosselló acumula 120.000 habitants, i amb l’acte, la població, pel cap baix, es duplicava. Els accessos, per tant, quedarien encallats ben prompte i l’acte s’havia de retardar una hora. Des de l’autobús, els qui seguien l’esdeveniment en directe -sense el roaming europeu, aplicat fa pocs anys, hauria estat ben car seguir-lo pel mòbil en territori francès-, sentien Lluís Llach demanant al públic si calia ajornar-ne l’inici. El “sí” era tan massiu com previsible.
Mentre el viatge s’allargava més del compte, el president Carles Puigdemont, amb els altres eurodiputats exiliats, visitava l’Ajuntament de Perpinyà. La complicitat entre el president i el batlle, Jean Marc Pujol, era ben forta. Ben peculiar és el context polític en una ciutat catalana i orgullosa de ser-ho que, per contra, parla molt poc sovint la llengua autòctona -arraconada des de la Primera Guerra Mundial, tal com explica Àlex Milian en aquest reportatge- i, a més, acostuma a votar l’extrema dreta francesa. Amb totes aquestes contradiccions, resulta que l’independentisme català és ovacionat. No debades, cap candidat a la batllia -les eleccions municipals se celebren el 15 de març- ha criticat la presència dels exiliats catalans. Més aviat al contrari. Fins i tot Jean Marc Pujol, alcalde, membre dels Republicans -que formen part del Partit Popular Europeu- s’abraçava a Carles Puigdemont quan el rebia a l’Ajuntament. El president a l’exili signaria en el llibre d’assistents il·lustres. En el seu parlament, Pujol reconeixia Puigdemont com a exiliat i lamentava haver estat, ell també, “víctima” de l’exili, atès que va marxar d’Algèria el 1962. Aquesta comparació suscitava l’enuig de Manuel Valls, molt actiu en xarxes socials aquests dies intentant desacreditar l’acte del Consell per la República i qüestionar els polítics que li donaven suport.
Des del Consell Departamental, Herméline Mallborbe, presidenta de la institució, defensava els drets fonamentals i la llibertat dels presos amb un llaç groc a la jaqueta. Encara més: segons va anunciar la plataforma Sí al País Català, una de les primeres coses que va fer el president a l’exili en la seua arribada a Perpinyà va ser visitar Romain Grau al seu domicili. Es tracta del candidat a l’alcaldia de Perpinyà de la República en Marxa, el partit del president Emmanuel Macron. Segons explicava El Confidencial, Grau, amb prudència, va demanar permís al president francès, qui li hauria autoritzat la rebuda cordial a Puigdemont “si això li donava vots”.
El viatge continuava, i els taps cada vegada eren més freqüents. Els motards feien camí amb banderes estelades, avançant entremig dels cotxes i dels camions aturats. Alguns passatgers discutien de política o parlaven, per omplir el temps, de qüestions més personals. Alguns comentaven que en el bus 2 procedent de Gràcia -el nostre era l’1- hi viatjava la filla del president Quim Torra. Més tard sabríem que el 5 havia de tornar a Barcelona sense haver superat la frontera. Algun altre aprofitava per qüestionar, amb incomoditat, el possible rerefons electoral de l’acte. Altres, amb cordialitat, ho negaven. El debat, però, era inevitable i la discrepància estratègica es posava de manifest en el mateix acte. Sobretot quan Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana, lloava la taula de diàleg en el seu missatge en diferit. Mentrestant, els eurodiputats la qüestionaven sistemàticament i demanaven preparar-se per la confrontació amb l’Estat.
Al Vallespir, comarca nord-catalana, tornava l’acumulació de vehicles. De fons s’observava el Canigó, nevat, tapat ocasionalment pels camions que transitaven. Eren les 9.34 i ja arribaven notícies que el Parc de les Exposicions era ple a dues hores i mitja de l’hora oficial de l’acte. A l’alçada del Voló la carretera permetia tornar a agafar ritme. Els més optimistes pensaven haver superat definitivament els trams entrebancats. Però a 10 quilòmetres de Perpinyà hi hauria la gran aturada. Pràcticament es tardava el mateix temps en recórrer aquest tram i tot l'anterior. Cap a les 11.05 del matí, restaven sis quilòmetres i mig per arribar-hi. Fins les 13.12 no es llegiria el cartell de benvinguda a Perpinyà, “la catalane”.
Les aturades podien resultar desesperants, però permetien observar un paisatge que molta gent desconeix, malgrat la proximitat. No difereix en res del que caracteritza el Principat. De fet, és bastant idèntic, llevat dels rètols, sempre en francès. Les senyeres, que sovint identifiquen el logotip d’alguna empresa ubicada al mig de la carretera -concessionaris, restaurants o magatzems de bricolatge- semblen voler contrarestar l’expressió generalitzada en l’única llengua oficial del territori. Alguns, per no caure en l’avorriment, feien broma de la situació. “Si fer república és tallar carreteres, ara ho estem fent més que mai”, deia algú.
L’autocar havia de tornar a Gràcia cap a les 15.30. Finalment ho fa quasi a les 17 hores, però l’estada no deixava de ser efímera. Els assistents en autocar no van poder entrar al recinte. Els de premsa encara hi disposaven de taules habilitades i gaudien de les trobades en un terreny massa poc freqüentat. Els viatgers, acostumats a mobilitzacions massives, acumulen una nova experiència a la Catalunya Nord. Molts s’han conjurat per no tardar a tornar a un territori que els dona la benvinguda. Sense oblidar que alguns nadius, especialment els més grans, es miraven amb estranyesa tal acumulació de gent als afores de Perpinyà, en un espai poc freqüentat i bastant discret.
La ciutat, mediterràniament càlida, se suma a les mobilitzacions independentistes dels darrers anys que passaran a la història. Una història viscuda amb entusiasme en aquesta jornada de febrer de 2020, però que té precedents tristos, com ara l’acollida d’altres exiliats que van fugir de la victòria franquista el 1939. La cita de Carles Puigdemont a Antoni Rovira i Virgili en la seua intervenció era obligada per recordar que, malgrat l’eufòria d’una tornada breu dels exiliats a terres nord-catalanes, hi ha un context polític advers que teix aquest fil conductor que estableix un paral·lelisme trist inevitable entre aquells i aquests exiliats. Si més no, en aquesta ocasió, després de mesos de disputa parlamentària, l'independentisme ha tingut la primera gran sensació de victòria en molt de temps.