L’home que desenterrà l’Esculapi

Emili Gandia, nascut a Xàtiva el 1866, va dirigir durant 28 anys les excavacions arqueològiques d’Empúries, va tancar la primera compra d’obres a Santa Maria de Sixena, i va coordinar l’arrancament i trasllat dels murals romànics de la vall de Boí. El 2016, any del 150è aniversari del seu naixement, no s’ha aprofitat per reivindicar la seva figura, que continua a l’ombra dels seus directors Joaquim Folch i Torres i Josep Puig i Cadafalch.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dos moments cabdals de la història de l’art català els va protagonitzar, a començament de segle, un xativí sense formació artística ni arqueològica però emprenedor, autodidacte i polifacètic. Emili Gandia i Ortega (Xàtiva, 1866 – Barcelona, 1939) es va guanyar la confiança plena dels seus superiors −Joaquim Folch i Torres, secretari i director de la Junta de Museus, i Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i impulsor de les excavacions d’Empúries− i va jugar un paper cabdal en la recuperació d’un patrimoni artístic que sobrevivia amagat sota tones de terra a l’Empordà o en petites esglésies pirinenques amenaçades pels nous rapinyaires de l’art. D’una banda, perquè el 1907 es va decidir recuperar tan dignament com fos possible les ruïnes d’una polis grega que, segons tots els indicis, dormien el somni dels justos soterrades en un turó suau entre Sant Martí d’Empúries i l’Escala. De l’altra, perquè els col·leccionistes i traficants d’art es van fixar −i centrar− en les pintures murals del Pirineu el 1919 i això va fer que la Junta de Museus de la Mancomunitat de Catalunya es decidís a iniciar una campanya per “salvar-les” que seria encarregada a Gandia.

La primera missió semblava excessiva per a un funcionari sense formació en història, arqueologia o art. L’Empúries grega, Emporion, va ser l’entrada del món grec a la Península ibèrica. Aviat és dit. Avui sabem que també va ser un punt de trobada i de convivència entre els pobladors ibers locals, els indigets −autors de la monumental vila d’Ullastret−, els grecs i els romans. Emili Gandia va començar les excavacions de sud a nord i això va fer que trobés, primer de tot, la neàpolis grega: una joia soterrada a tocar de la mar Mediterrània.

Un dels autors i coordinadors d’Emili Gandia i la conservació del patrimoni cultural a la Catalunya de començament del segle XX (Documenta Universitària, 2015) és el doctor en història de la Universitat de Girona Josep Burch. Ell opina que la troballa de l’Asclepi, el 1909, va ser cabdal per al futur d’Empúries. L’Asclepi (o Esculapi en denominació romana) d’Empúries és l’obra grega més important del país. És una escultura de més de dos metres d’alçada, formada per dues peces de marbre, que es troba en bones condicions i representa el déu de la medicina. Les excavacions d’Empúries no podien començar millor. Era la segona campanya d’excavacions i va sortir la cirereta del pastís.

Però com s’havia transformat en arqueòleg un funcionari dels museus de Barcelona treballador i tenaç però sense formació històrica o artística? Emili Gandia havia arribat a Barcelona cap al 1890 per fer el servei militar. Aviat es va col·locar en la Brigada de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona i el 1899 va ser ascendit a conserge del Palau Reial de la Ciutadella (l’actual Parlament). Com que aquest palau va passar a ser Museu d’Art i Arqueologia, Emili Gandia es va convertir en conservador del museu. I aquí començà la seva transformació en arqueòleg. El 1908 se li encarrega la direcció de les excavacions d’Empúries. Josep Burch reconeix que “era molt polifacètic i era capaç de dirigir les excavacions arqueològiques d’Empúries; era capaç d’anar a Sixena, recollir els materials que la Junta havia comprat, embalar-los correctament i enviar-los a Barcelona; i era capaç també d’anar al Pirineu i donar suport a les persones que feien el desmuntatge de les pintures romàniques”. Opina Burch que  “Gandia pot arribar a fer-ho perquè és una persona de confiança de les personalitats que tenien la responsabilitat en els museus de Barcelona i la Junta de Museus”. I afegeix que  “al llarg de la seva vida havia anat tocant molts temes, aprenia totes les tasques que li anaven encomanant i això explica que se li encarreguessin tasques tan diverses”.

El fet és que la seva manca de formació acadèmica no va perjudicar el seu treball. Segons Burch, “pel context de l’època i els mètodes que es feien servir llavors, Emili Gandia no desmereix res en absolut del que es fa en altres llocs: al contrari. Diria que, tenint en compte els paràmetres de l’època, Emili Gandia fa una tasca impecable a tot arreu on participa”, rebla Burch. En la metodologia feta servir per Gandia destaca la detallada descripció dels treballs que va fer en els seus “Diaris d’excavacions”, 27 volums que expliquen la feina feta entre el 1908 i el 1936. També ho considera així la directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, Marta Santos.

Emili Gandia / Arxiu Mac. Fons E. Gandia Emili Gandia / Arxiu Mac. Fons E. Gandia

La ‘salvació del romànic pirinenc

Fins al segle XX, la pintura mural de les esglésies romàniques del Pirineu català era un secret poc difós. L’immisericorde mirada del Pantocràtor de Taüll només havia fulminat fidels en la més estricta intimitat. El turisme no era una activitat gaire estesa i, per descomptat, no havia arribat a la vall de Boí. El 1907, per iniciativa de l’arquitecte i historiador de l’art Joan Pijoan, l’Institut d’Estudis Catalans començà a publicar Les pintures murals catalanes, uns fascicles sobre aquests tresors amb còpies del pintor Joan Vallhonrat. El primer parla de Pedret, el segon del Fenollar i la Seu d’Urgell (1910); i el tercer, de Taüll, Boí, Àneu i el Burgal (1911). Seguint aquest exemple Josep Goday publica el 1914 una obra sobre Santa Maria del Mur, al Pallars Jussà, i les seves pintures romàniques. La informació es movia encara a ritme vuitcentista però es movia i hi havia un mercat mundial de l’art amb els ulls ben oberts.

Tard o d’hora passà el que havia de passar. El 1919, l’austríac Ignasi Pollock va comprar i desmuntar les pintures murals de Santa Maria del Mur −les més vulnerables perquè aquesta esglesieta està aïllada de nuclis poblats. Per encàrrec de l’industrial Lluís Plandiura, que després les posaria a subhasta als Estats Units, Pollock i un equip de tècnics les van desmuntar i se les van emportar. Els intents per impedir-ho legalment de Folch i Torres, secretari de la Junta de Museus, i Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, van ser estèrils. Però es van decidir a endegar una operació per comprar i salvar el romànic pirinenc abans no caigués a les urpes dels traficants.

Folch i Torres i Emili Gandia ja havien començat una tasca semblant l’any anterior amb la seva visita al monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca. Escriu Montserrat Pagès en Emili Gandia i la conservació... que aquest fet va influir en la tria de Gandia per la feina de Boí:  “En la decisió d’enviar Gandia al Pirineu, hi devia pesar la confiança que li tenia Josep Puig i Cadafalch, sobretot a partir del seu diari de les excavacions d’Empúries, i l’amistat amb Joaquim Folch i Torres, que fou l’ànima de l’operació de  salvament i no sabem si també un dels seus ideòlegs. A més, Folch ja s’havia fet acompanyar per Gandia en algun dels seus viatges per aconseguir obres d’art per al museu, com el 1918, a Sixena, per adquirir el retaule atribuït a Pere Serra”. No s’ha de confondre aquest retaule amb les pintures murals de Sixena que són al MNAC i que el Govern aragonès reclama per via judicial −la majoria d’aquestes obres van ser arrancades després de la guerra, el 1940, quan es va fer palesa la degradació que patien a conseqüència de la crema de part del monestir durant la Guerra Civil.

L’expedició del Pirineu, l’acaba dirigint Emili Gandia, tot i no ser ell qui s’encarregui de les obres de l’arrencament material, explica Burch:  “Gandia organitza tota la sortida. No és qui té la tasca tècnica de traure les pintures sinó que és la persona de confiança de la Junta de Museus en cada lloc. A Boí ja s’ha fet el tracte −ja s’ha comprat, ja s’ha decidit− i allò que fa és acompanyar els tècnics que han de fer l’extracció de les pintures. S’encarrega també de l’embalatge, del viatge fins a Barcelona i de fer que arriben bé les obres”.

Les obres del romànic català continuen al Museu Nacional d’Art de Catalunya on Gandia les va reinstal·lar el 1929, després de l’Exposició Universal. Gandia lluïa ja el càrrec de cap dels Serveis de Conservació dels Museus de Barcelona.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.