Dilluns, inhabilitació de Quim Torra com a diputat i crisi de Govern. Dimarts, compareixença dels presos al Parlament i gestió de la crisi. Dimecres, trencament, convocatòria electoral en diferit i aprovació de pressupostos. Dijous, Pedro Sánchez trenca la taula de diàleg amb la Generalitat -per després rectificar. La política catalana va viure la darrera setmana de gener submergida en un frenesí constant. En una acumulació de fets que marquen un abans i un després a diferents nivells. Primer, pel que fa a la relació entre els partits polítics independentistes majoritaris que han consumat públicament el seu divorci.
Però, sobretot, perquè es posa el punt final, o com a mínim així es vol fer constar, a la legislatura. Es tanca, a mig camí, el cicle polític que havia d'anar de la "restitució" posterior a l'aplicació del 155 i la repressió contra l'independentisme a la "constitució". Aquest és el pla que va presentar Torra en ser escollit i que no arribarà a la seva fi. A mig camí, queden algunes joguines trencades com el procés constituent o la promesa de "tornar a posar les urnes per a l'autodeterminació" que va fer el president català en la resposta a la sentència contra els presos polítics.
L'excepcionalitat de la convocatòria electoral obre molts interrogants sobre el desenvolupament de la política catalana els mesos que venen. Ja el gener de 2015, Artur Mas va decidir convocar unes eleccions en diferit pel setembre d'aquell mateix any. Per tant, no és aquesta la novetat.
Què farà el Govern els mesos vinents?
El que ho fa excepcional és el fet que no hi hagi una data fixada i que, a més, el període d'espera el gestionin dos socis de Govern que han partit peres. No és un fet menor que Torra, en la declaració institucional de dimecres passat, donés per acabada la legislatura. Vol dir això que el Consell Executiu català no promourà més polítiques d'aquí a la convocatòria electoral, que es deixarà de reunir? Segons sembla no aniran per aquí les coses.
Els consellers de Junts per Catalunya són dels que més van batallar per no tancar sobtadament la legislatura, tant si es feia fora ERC del Govern com si no. L'interès, evidentment, és el de tirar endavant els Pressupostos que els permetin començar desenvolupar l'acció de govern dels seus diferents departaments -encara que després, amb la cambra dissolta per la convocatòria electoral, no ho puguin gestionar. És també aquesta la voluntat d'Esquerra Republicana, amb Pere Aragonès al capdavant. Caldrà, també, que des de l'Executiu s'impulsi el projecte de llei que regula les reformes fiscals necessàries per recaptar bona part dels fons que han de permetre l'augment d'inversió pressupostària.
A més, el president Torra va dir durant el seu discurs que el que resta de legislatura ha de servir per explorar les possibilitats de la mesa de negociació amb Pedro Sánchez. Aquestes dues coses són les que forçaran que els partits de Govern facin esforços per conviure unes setmanes més. Sabent els antecedents, no és descartable, però, que hi hagi noves disputes.
Caldrà veure, també què passa amb algunes de les lleis pendents de tramitació, especialment la Llei Aragonès, qüestionada per partits com ara la CUP, els comuns i per bona part dels moviments socials, que regula les adjudicacions de contractes de serveis a les persones. El que segurament quedarà en un calaix, esperant a ser abordat en la legislatura vinent, serà la renovació de la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o l'elecció d'un nou Síndic de Greuges.
Què passarà amb els Pressupostos?
Una de les qüestions principals per les quals no s'han convocat eleccions immediatament és la urgència per aprovar uns Pressupostos, fet que no succeeix des de l'any 2017. Després de passar pel Govern aquest dimecres i que Pere Aragonès els entregués al Parlament, la previsió és que siguin aprovats en un ple el dia 18 de març amb el suport de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i Catalunya en Comú. Els diputats de Junts per Catalunya van decidir no votar al darrer ple en protesta per l’impediment de deixar votar Torra com a diputat, però, ja han assegurat que sí que ho faran pels Pressupostos. L'únic vot que no contaria és el del president que, segons els plans, no serà substituït per la següent persona de la llista de Junts per Catalunya, que havia de ser Maria Senserrich.
Pel camí, els consellers dels diferents departaments compareixeran a les diferents comissions per explicar els números del seu sector. A mitjans de febrer hi hauria d'haver una primera votació al projecte de Pressupostos i, després, s'obriria un període d'esmenes anterior a la seva aprovació final.
Amb tot, no és descartable que algun dels partits de l'oposició presentin un recurs al Consell de Garanties Estatutàries que pogués endarrerir tot el procés. Ja va passar el 2017, però en aquesta ocasió no hi ha cap partida polèmica com la que, en aquella ocasió, es destinava, presumptament, al referèndum d’autodeterminació.
Encara que després es convoquessin eleccions de forma imminent, fonts de Vicepresidència afirmen que els nous Pressupostos permetrien que l'estructura funcionarial de la Generalitat seguís treballant amb una relativa normalitat d'acord amb els nous comptes.
Hi haurà més interferències judicials?
En un context com l'actual, mai no és descartable. De moment, la decisió previsible més imminent és una possible inhabilitació de Quim Torra com a president per part del Tribunal Suprem. L'alt tribunal espanyol estudia el recurs que va presentar el mandatari català davant la sentència per desobediència amb pena d'inhabilitació emesa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran del cas de la pancarta en suport als presos polítics. Segons fonts coneixedores del cas, la resolució podria trigar a arribar encara al voltant de tres o quatre mesos si seguís un procediment habitual.
No obstant això, si arribés abans, en principi no hauria de posar en risc els Pressupostos. Amb Torra inhabilitat, el vicepresident Aragonès li rellevaria en funcions al càrrec i s'obriria el procés habitual per seleccionar un nou president de la Generalitat. Si no hi hagués acord per una nova investidura, estaríem parlant d'un marge de dos mesos i deu dies durant els quals el Parlament podria seguir funcionant i, per tant, fent el procés de tramitació pressupostària. A més, com a president en funcions, Aragonès no tindria la potestat de convocar eleccions abans que acabés el nou procés d'investidura.
És esperable, però, que la inhabilitació definitiva de Torra com a president obri una nova finestra de protesta popular.
Què passa amb la mesa de negociació?
El diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez i el PSOE ha estat una de les primeres coses a trontollar un cop sabuda la decisió de Torra. El president català va dir en la declaració institucional que es donava un marge de temps abans de les eleccions per explorar la via negociadora amb l'Estat. L'endemà, en una entrevista a Catalunya Ràdio, explicava que volia descobrir si l'Executiu espanyol estava disposat a negociar sobre l'exercici del dret a l'autodeterminació. Pel dia 6 de febrer hi havia anunciada una reunió entre els dos presidents prèvia a la mesa de diàleg que, seguint el pacte d'investidura, ja hauria de tenir data fixada des de la setmana passada.
Conegudes les intencions de Torra, però, des del Govern espanyol es va optar per assegurar que Sánchez només parlaria amb el president català de qüestions que estiguessin dins el marc jurídic vigent i que ajornaven la mesa de negociació fins a la constitució del nou Govern després de les eleccions. Finalment, i després d'una reunió amb el diputat d'ERC Gabriel Rufián, on aquest li va exigir el compliment del pacte, Sánchez es faria enrere. Així, sobre el paper, la mesa negociadora segueix en peu. Al descobert, però, ha quedat la poca predisposició del Govern del PSOE no només per parlar sobre la qüestió nacional, sinó també per aprofundir en la mateixa taula de diàleg.
Més enllà d'això, el curt termini de temps que resta a l'executiu català i la proximitat electoral semblen mals companys de viatge per a la negociació, atès que ningú voldrà escenificar cessions amb les urnes a tocar. Des d'Esquerra no amaguen el temor que Torra i Junts per Catalunya vulguin posar en risc una taula de negociació que, diuen des del partit republicà, no se senten seva i que van acceptar una mica a contracor.
Quins seran els candidats dels partits independentistes?
Amb la cursa electoral en marxa, malgrat la convocatòria sine die, tornaran a guanyar força les travesses per saber qui seran els encarregats de liderar les candidatures independentistes.
Dins de Junts per Catalunya, on està en marxa un complicat procés de reorganització interna, és on el trencaclosques serà més complicat de resoldre. Amb la inhabilitació a sobre, tothom dona per fet que Torra no intentarà revalidar el càrrec. Darrerament, també ha perdut números Laura Borràs, una de les persones que semblava cridada a ocupar aquest càrrec. La investigació oberta contra ella per un possible cas de corrupció quan era al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes juga a la seva contra. Un dels altres noms que han aparegut és el del conseller de Territori Damià Calvet. Provinent del PDeCAT i part de la direcció de la Crida Nacional per la República, ha promogut la seva candidatura com a persona de consens. Tampoc no han sortit mai de la llista Toni Morral, exalcalde de Cerdanyola del Vallès amb Iniciativa per Catalunya, actual diputat per JxCat i secretari general de la Crida, que ja va sonar la darrera vegada; o Artur Mas, que aquest febrer complirà amb la pena d’inhabilitació i que agradaria als sectors més moderats del PDeCAT. Com en la darrera ocasió, però, la darrera paraula la tindrà Carles Puigdemont. Resta saber, també, si tot l'espai polític aconseguirà arribar com un sol partit a les urnes o el procés reorganitzatiu deixarà sectors pel camí.
A ERC el més normal seria que fos Pere Aragonès l'encarregat d'encapçalar la llista. El seu nom és el que té més punts al costat del president del Parlament, Roger Torrent. Els republicans el van situar al càrrec amb voluntat que guanyés visibilitat. No obstant això, és una de les figures que més s'han cremat públicament arran de la no-investidura de Carles Puigdemont i del conflicte recent acatar la decisió de la JEC contra Quim Torra i el passat divendres ja es va autodescartar com a aspirant a encapçalar la llista. Un tercer nom ha estat també sobre la taula és el de Joan Tardà. Allunyant de la política institucional els darrers mesos, però molt actiu generant opinió en xarxes i mitjans, alguns sectors del partit el voldrien com a candidat. No obstant això, ell mateix s'ha encarregat de descartar aquesta opció els darrers mesos.
Finalment, per part de la CUP, com és habitual, el joc de noms està molt més obert. Fruit de la ponència de Celrà (Gironès), es va crear el grup de treball 50/60, que ha estat l'encarregat de treballar en l'elaboració d'una proposta política per les eleccions. Més enllà d'això, s'obrirà un procés de participació intern per definir la llista electoral. Amb tot, la reforma del reglament intern, que permet als diputats repetir una segona legislatura en una institució, ha fet que, entre la militància, reapareguin amb força per ser candidats noms com el de David Fernández. Diputat durant la primera legislatura de la CUP al Parlament (2012-2015), és conegut pel gran públic i ben vist per part dels diferents corrents interns de l'esquerra independentista.
Es repetirà el pacte entre Junts per Catalunya i Esquerra després de les eleccions?
La primera sensació és que, per molt malament que es portin entre si, les dues formacions estan condemnades a entendre's. Les relacions ja eren dolentes després de l'experiència de Junts pel Sí i van repetir l'aliança a Govern. Certament, ara la pugna està més exposada i afegeix un punt més de complicació. Encara més si es té en compte que les enquestes no asseguren que els dos partits arribin a la majoria absoluta i que la CUP sembla menys predisposada que mai a donar suport a l'aliança. No hi ha, però, moltes més opcions.
Si Esquerra fos primera força, podria haver-hi marge perquè els republicans governessin amb el suport de Catalunya en Comú, amb qui han millorat les relacions els darrers mesos, malgrat que no hi hagués entesa a Barcelona. Aquesta és una via per la qual fa temps que treballen alguns sectors. El llibre conjunt entre Joan Tardà i Xavier Domènech -Entre Ítaca i Icària, editat per Roca i en què també va participar la periodista Àngels Barceló- podria ser el símbol d'aquesta futurible aliança.
Tanmateix, la suma dels dos partits tornaria a quedar lluny d'una majoria absoluta. Els caldria, per tant, una tercera força que els apuntalés. Caldria veure, doncs, si Junts per Catalunya estaria disposada a repetir una fórmula que ja han explorat a Lleida i Tarragona en l'àmbit municipalista, però que suposaria que per primer cop des de l'inici del Procés no hi hagués un govern suportat per formacions nítidament independentistes.
Veus de Junts per Catalunya afirmen estar segures que Esquerra cerca que aquesta tercera pota sigui el PSC, en la reedició d'un nou Tripartit. El cert, però, és que fins al moment els republicans han negat per activa i per passiva aquesta opció. "Un tripartit està descartadíssim i qui vulgui fer creure el contrari s'equivoca, o d'alguna manera està mentint. L'eix central dels acords passa perquè els independentistes ens entenguem", afirmava la portaveu d'ERC Marta Vilalta en una entrevista publicada al número 1859 d'EL TEMPS.
