Si Pedro Sánchez és investit gràcies a l’abstenció d’Esquerra Republicana no hauria d’estranyar ningú. Un pacte com aquest té diversos precedents, si bé no tant el context polític en què s’hauria efectuat. Els socialistes, a nivell estatal, mai no havien depès tan directament d’Esquerra Republicana, En altres ocasions les relacions han estat favorables. També a dins de Catalunya.
L’antecedent republicà
El febrer de 1936 va guanyar les eleccions el Front Popular. Van ser els últims comicis de la República espanyola, atès que cinc mesos després esclataria la guerra civil amb la revolta militar protagonitzada, entre altres, per Francisco Franco. Allò no va ser un acord per la investidura: el Front Popular es va presentar a les eleccions arreu d’Espanya i un dels principals partits que l’integrava era el PSOE. També hi havia Izquierda Republicana -el partit de Manuel Azaña- o el Partit Comunista. A Catalunya, la rèplica del Front Popular era el Front d’Esquerres, i el principal partit d’aquella coalició era Esquerra Republicana de Catalunya. També hi havia Acció Catalana Republicana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, el Partit Comunista, el Partit Català proletari -els dos últims es dissoldrien per fundar el PSUC mesos més tard- o el Partit Obrer d’Unificació Marxista. Els programes d’ambdues coalicions s’emmirallaven.
Eleccions constituents al Senat espanyol
El 1977 es presentava a les eleccions constituents espanyoles una candidatura unitària des de Catalunya: l’Entesa dels Catalans, promoguda per l’Assemblea de Catalunya i formada pel PSC, pel PSUC i per Esquerra Republicana. La candidatura va arrasar amb 12 senadors de 16 i la liderava l’històric Josep Benet (1920-2008). També van ser escollits altres personatges populars com ara l’escriptor Paco Candel, el cineasta Pere Portabella o l’historiador Jaume Sobrequés.
Al Senat el 1979
Socialistes i republicans repetirien aliança tres anys més tard, el 1979, obtenint 10 senadors amb la candidatura Nova Entesa. En aquella ocasió el més votat va ser Josep Andreu i Abelló, pare de l’actual alcalde de Montblanc.
L’Entesa Catalana de Progrés
Fins l’any 2000, quan Aznar va aconseguir la majoria absoluta, no es configuraria una candidatura com les esmentades anteriorment. L’ECP la integraven PSC, ERC, Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa es va reeditar el 2004, el 2008 i el 2011. Des de 2015, Esquerra Republicana ja tenia capacitat per anar pel seu compte. Va ser la candidatura catalana més votada al Senat el 2000 (amb vuit senadors), el 2004 (amb 12) i el 2008 (també amb 12). El 2011 va quedar per davall de de Convergència i Unió.
El 2000, aquella candidatura la lideraven Mercedes Aroz, Isidre Molas i Jordi Solé Tura. El 2004 Solé Tura seria substituït per Jordi Guillot. El 2008 Aroz seria substituït per Maite Arqué. I el 2011 només aguantaria Guillot i entrarien els socialistes Carles Martí i Mònica Almiñana.
Els governs tripartits
Les enteses més conegudes, però, van ser les dels governs tripartits a la Generalitat de Catalunya. El 2003, després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, el PSC pactaria l’executiu català amb una Esquerra Republicana en auge i Iniciativa per Catalunya Verds. El president sortint va ser Pasqual Maragall i el conseller primer Josep-Lluís Carod-Rovira. No esgotarien el termini de la legislatura. La cosa, de fet, no va començar bé, atès que pocs mesos després de la constitució del Govern el líder d’ERC va dimitir després que es conegueren les seues reunions amb ETA a Perpinyà.
Carod-Rovira, però, repetiria com a candidat el 2006 i esdevindria vicepresident, càrrec que ocuparia fins el 2010, en aquella època amb el socialista José Montilla com a president i també amb Iniciativa formant part del Govern.
La investidura de Zapatero
La situació més similar a l’actual, amb totes les diferències evidents, seria la del suport a la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Els socialistes desbancaven Aznar amb 164 diputats i necessitaven, per tant, 12 diputats més per obtenir majoria en primera volta. S’hi van sumar els cinc d’Esquerra Unida, els vuit d’Esquerra Republicana i també els tres de Coalició Canària, el BNG i la Chunta Aragonesista. En aquell moment es gestava l’Estatut català que més tard seria retallat i malmès pel Tribunal Constitucional. No és estrany que el 2008, en la nova investidura de Zapatero, Esquerra Republicana, que només obtenia tres diputats, hi votara en contra.
La investidura de Sánchez
Amb la intenció de desbancar Mariano Rajoy, Esquerra Republicana va votar a favor de la moció de censura contra el líder del PP. Era l’estiu de 2018 i llavors Pedro Sánchez generava unes expectatives que Rajoy, atesa la seua actitud durant el conflicte català, no podia generar. Sánchez, però, mai no va complir aquestes expectatives. Ara tot fa pensar que tindrà una nova oportunitat per contribuir a la solució del conflicte català. I la tindrà gràcies al suport de l’independentisme.