Ha estat quinze anys al Congrés espanyol i abans quatre al Senat. Es considera un polític professional?
La política no és una professió. S’ha de tenir ofici i benefici abans de la política i després de la política. Però, la política sí que s’ha d'exercir amb professionalitat. Jo he experimentat aquests mesos la meva reincorporació al món laboral. Però qui serveix als ciutadans en la política ha de tenir coneixement de la mecànica del poder. No per quedar sotmès a la mecànica del poder, sinó per saber com és. Els últims anys, a la política catalana, hi ha hagut un desconeixement important, per part d’alguna gent que ha entrat en política, d’aquesta mecànica del poder. Sobre si les carreres polítiques han de ser llargues o curtes, jo soc molt partidari dels sistemes electorals són els que treuen i posen els electes. Fa poc s’han celebrat eleccions al Regne Unit, on ningú discuteix la legitimitat d’un mandat llarg o curt. És el seu districte electoral el que li dona suport o li’l treu. Fa anys vaig defensar que l’elecció fos més dels ciutadans que no dels partits. Dit això, estic molt agraït d’aquests anys que he tingut l’honor de representar els ciutadans.
Té la sensació d’haver-ho deixat més per obligació que perquè vostè ho ha decidit?
Si la legislatura del 2015 hagués tingut continuïtat, ara, aquest mes, s’hagués acabat el mandat. El 2015 i a la repetició del 2016 ja tenia decidit que era el meu últim mandat. Per això vaig tenir una lluita per intentar que el meu número dos fos una persona escollida amb l’edat que jo vaig entrar en política amb la idea de promocionar-lo, en Sergi Miquel. Això ja estava previst des de finals de 2015. Tan cert com això és que, per mi i per un grup de persones, aquest no ha estat un canvi de guàrdia ordinari. Fa un temps que a l’espai convergent els relleus no es produeixen de manera ordinària, sinó bastant excepcional. No pot ser que hi hagi tanta gent que s’hagi incorporat al nostre espai polític no per fer allò que havia fet sempre, des de fa quaranta anys, d’obrir-nos a la societat i enriquir-nos, sinó que els darrers anys hi ha hagut gent que ha entrat per fer una esmena a la totalitat de les últimes tres o quatre dècades del partit. És important conèixer el passat per projectar-se bé al futur. No ha estat un canvi de passar el relleu com s’havia previst el 2015, sinó que ha estat un moment disruptiu sobre la visió de la política catalana des del nostre espai.
Aleshores, l’origen de les tensions que es viuen al seu espai polític les situaria en la manera com es fan les llistes a les eleccions del 21 de desembre de 2017?
Apunta un tema molt rellevant i que es destaca molts pocs cops. Al grup de Junts pel Sí hi havia 34 de diputats de Convergència Democràtica de Catalunya. Estàvem a la recta final de l’elaboració de les llistes del 21 de desembre i un dimecres un Consell Nacional va decidir suspendre el procés de primàries i encomanar al partit que fes una llista a la que incorporés els candidats a les primàries amb alguns independents. El resultat final és que dels 34 diputats, només n’havien de repetir dos. Després de molts estira i arronsa, en van repetir quatre. És un moment que explica molt bé com la política de relleus normal de qualsevol organització es va trencar. Va entrar un munt de gent que, senzillament, si se’m permet l’expressió, feien allò “d’aparteu les criatures que us ensenyarem com funciona la política”. Després de dos anys, aquesta gent ha tingut l’oportunitat de veure que, com diuen en algunes declaracions, que la política és complicada o que a la universitat eren feliços i a la política no ho són tant. Bé, el que li deia. Conèixer la mecànica del poder no ha de ser per frenar cap ambició, sinó per fer possibles els teus objectius polítics.
Vostè ha viscut els anys bons de CiU. Els enyora?
El passat, passat està. S’haurà de fer un balanç històric però, han de passar més anys. Mirant al futur, el que hem de fer és un projecte vàlid per a aquest país, que torni a proporcionar bon govern. Més enllà del gran tema, que és si la independència va ser viable la tardor de 2017, aquest país necessita urgentment un bon govern pràctic en el dia a dia. També una recuperació de la institucionalitat. El sentit institucional, a Catalunya, s’ha debilitat. Són legítimes les posicions de partit, però la institució és molt important preservar-la perquè aquest país ha viscut molts anys amb la Generalitat a la foscor de l’exili. Cal un retorn a la política realment d’agenda internacional i europeista. Em preocupa que amb la no culminació dels objectius de la tardor de 2017, s’hagi infiltrat en la població catalana un euroescepticisme molt preocupant, imputant a Europa responsabilitats que són nostres. El projecte de reconstrucció de la catalanitat sempre ha estat lligat a Europa. Finalment, cal una decisió estratègica, que hi ha controvèrsia a l’espai convergent, sobre la implicació per influir a tots els espais on es prenen decisions que afecten als catalans: la política espanyola i la europea. Aquest és un debat que està molt obert aquests dies perquè alguns defensem que s’han d’aprofitar les oportunitats per portar al màxim a bon port el programa electoral i d’altres tenen una posició més de blanc o negre.
Creu que el PDeCAT no ha sabut aprofitar el llegat de Convergència?
La idea del PDeCAT estava bé. Però pràcticament no es va poder portar a bon port perquè vam entrar en un llegat d’excepcionalitat. En aquest moment d’excepcionalitat no s’ha respectat el llegat convergent. Perquè, senzillament, hi ha gent que no és que no se senti continuadora del llegat convergent, sinó que l’impugna, el menysté i demana als periodistes que no li diguin que formi part de la tradició convergent. Algunes persones que hem militat durant dècades en aquest espai, veiem amb perplexitat que mica en mica es va corcant el respecte per un espai que no ha de mirar al passat, però que ha de tenir un futur que no es pot basar en un sol punt programàtic.
Vostè se sent part del PDeCAT?
Molt més que algunes persones que en aquests moments tenen càrrecs de representació com a independents gràcies al PDeCAT. Fa 32 anys que soc militant d’aquest espai.
Creu que és sostenible mantenir la convivència entre les dues ànimes que hi ha dins el partit?
Hem viscut en excepcionalitat, en un 155, en unes eleccions municipals en què el món municipal ens demanava calma i bons aliments perquè és molt pragmàtic… Tot això s'entén. Ara ja no hi ha cap pretext per no clarificar aquest projecte polític. Perquè aquest projecte polític miri al futur, té una assignatura pendent. Per mirar al futur, el primer que cal és compartir un diagnòstic del que va passar la tardor del 2017. Dels encerts i els errors. Sense això, difícilment podem construir projectes compartits. Això no és res personal. Jo soc una persona que estic en una altra fase. Si no, no obriria la boca en aquests moments. És una cosa col·lectiva. Si aquest espai diu que estem en una fase amb la república proclamada i que estem en un moment d’implementació o si aquest espai entén que l’any 2017 es va intentar i, per diversos motius que requereixen crítica i autocrítica, no va ser reeixit. Amb aquests fonaments, podrem construir el futur.
Ara mateix, però, el focus està posat a construir una nova formació política entorn de Junts per Catalunya. Ara mateix el PDeCAT ha de votar com hi encaixa. Creu que hi hauria d’haver algunes línies vermelles?
Bé, com que som divendres a les 11 del matí i demà a les 10 hi ha un Consell Nacional, em permetrà que no em posicioni sobre quelcom que s’ha de discutir a porta tancada. Hem de tenir el debat portes endins primer.
Més enllà de com s’ha de fer el debat, creu que prosperarà aquest procés d’organitzar en un mateix partit tots els agents?
Més que la flexibilitat del PDeCAT, que ha demostrat que té una flexibilitat extrema, dependrà de la flexibilitat dels altres. Són gent que fa poc que està al camp de la política i han practicat una mica allò de dir “ara veureu com es fa la política” i que han d’aprendre que la política és transacció i acord amb el qui pensa una mica diferent. Crec que pel PDeCAT no quedarà. Això és el que jo personalment he anat alertant a la direcció actual i anterior: compte, perquè hi ha gent que no té intenció de pactar amb el llegat del partit, alguna d’aquesta gent té la vocació de substituir, eliminar o pujar sobre les espatlles de l’estructura del PDeCAT. Per tant, per la flexibilitat del PDeCAT no quedarà. Tinc dubtes sobre la capacitat de flexibilitat d’altres per fer aquesta confluència.
Caldrà veure, doncs, com deia vostè al Diari de Girona, si hi ha més càtars que no pas reformistes?
Bé, és una visió irredempta de la visió de la política, de la tardor del 2017 i del relat posterior. Els càtars serien els que pensen que o és blanc o és negre, i qui no cregui el mateix és un impur. El reformisme és el que sempre s’ha practicat, a no ser que algú estigui disposat a practicar la revolució en el sentit més extrem. Jo no he sentit en el debat polític català i en el debat sobiranista català un plantejament realment revolucionari. Jo he dedicat 11 anys de la meva vida a la política europea a través del Consell d’Europa, on he estat quatre anys president del tercer grup parlamentari, el liberal. Això m’ha donat una gran oportunitat de conèixer en profunditat a els Balcans, el Caucas, les exrepúbliques soviètiques. He donat la mà a dirigents que han lluitat per la independència del seu país. És una mecànica diferent a la de la revolució dels somriures, a la resistència gandhiana i a “l’entre tots ho farem tot”. És una estratègia diferent i que, molts cops, va implicar més consideracions geoestratègiques. Per tant, si hi ha un lideratge més irredempt, més càtar, ha d’explicar a la societat els costos d’aquests plantejaments. Jo que he viscut tot allò i que tinc una vocació política en aquest àmbit des de molt petit, i que em sembla molt bé la idea d’una Catalunya independent, només dic que la gent que vol fer la política del blanc o negre ha de tenir molt més en compte aquests elements i els ha d’explicar. A vegades dubto si ells mateixos coneixen aquests elements. Per tant, estem en un moment en què hem d’agafar aquesta via o constatar que s’ha de fer una rectificació per ampliar els suports.
La sensació és que, amb les seves paraules, ara mateix hi ha més càtars que reformistes dins de Junts per Catalunya…
Al començament de la legislatura, un amic meu de llarga trajectòria va anar a veure un càrrec de la Generalitat i aquest li va dir: “vosaltres ho heu intentat molts anys i no us n’heu sortit, deixeu-nos que ara ho intentem nosaltres”. D’això en deu fer dos anys o un any i mig. Bé, al final els fets són molt incontestables i la realitat és molt tossuda. Jo vull ser molt prudent, perquè he tingut l’oportunitat de fer política durant molts anys. Vull ser respectuós. La gent que ara té el compromís, ha de portar a bon port les seves idees. No per cridar més s’aconsegueix materialitzar-les si no hi ha una estratègia, un coneixement de la correlació de forces i del context i aliats interns i externs.
Ha seguit l’iniciativa ‘El país de demà’?
L’he seguit podent assistir a dues reunions de les moltes que s’han fet. Em sembla una iniciativa positiva. Sobretot, per una cosa que en aquest moment de Twitter i surfing en el debat de les idees, no s’ha prestat molta atenció en el document que es va presentar a Poblet el 21 de setembre, que és una gran aportació.
Hi ha qui diu que El país de demà pot ser l’avantsala d’un partit que aplegui els sectors reformistes del PDeCAT…
Em nego i em resisteixo a no lliurar la democràtica batalla al meu partit de fa tants anys perquè es reprogrami d’acord amb la realitat dels fets. El país de demà és una contribució que ha fet arribar a diversos partits les conclusions per si les vol tenir en consideració.
Si el seu partit decideix alinear-se amb les tesis de Puigdemont, creu que serà el moment de pensar una altra cosa?
Com li dic, estem a les 11 del matí del dia abans d’un Consell Nacional on es debat aquesta qüestió. Si respongués seria una irresponsabilitat. Per això i perquè, segurament, diumenge aquest debat tampoc estarà tancat. En tot cas, no pot ser que tot un partit depengui d’alinear-se o no en una sola persona. Les decisions, en les meves tres dècades de militància es prenien al Comitè i al Consell Nacional del partit. Hem viscut èpoques excepcionals en les quals s’ha permès l’excepcionalitat que unes poques persones, a vegades una sola, prenguin decisions molt importants. Aquest és un moment excepcional. En teoria la tardor del 2017 era un moment excepcional que havia de portar a una situació excepcional. Un cop això no s’ha culminat, no pot ser que permanentment hi hagi un espai polític que no prengui les decisions en òrgans col·legiats.
En aquest sentit, creu que seria interessant que el president Artur Mas agafés un rol més destacat?
Bé, el president Mas no ha deixat de ser-hi en tots aquests mesos, en un rol més discret. Amb l’afecte que li tinc per molts anys de treball compartit, em sembla que aviat arribarà el moment de les conclusions. En aquell moment, m’agradaria que pogués dir en veu alta el que molts cops ha compartit amb molts de nosaltres sobre els encerts i els errors d’aquests anys passats i el projecte de cara al futur.
Parlant dels errors i encerts, vostè es va mostrar contrari a no donar suport als pressupostos. Creu que seria un error que els independentistes no donessin suport a la investidura de Pedro Sánchez?
A dia d’avui, 13 de desembre, la situació és que hi ha un partit, ERC que està en una taula de negociació. Un altre partit, JxCat, està en una posició més tancada, perquè està en la posició de blanc o negre. No sabem si ERC acabarà tenint èxit o no. Però és evident que amb l’aritmètica que permet fer la palanca per condicionar la política, estadísticament és molt baixa la possibilitat de tornar-la a trobar. Crec que l’opció correcta és intentar aprofitar tota la finestra d’oportunitat per dur el teu programa polític a bon port. Mai els programes polítics es poden dur a terme al 100%. Ara hi ha una gran oportunitat perquè el programa gradual es pugui portar endavant. Perquè es puguin superar molts dels nusos del procés. Això ERC ho ha posat sobre la taula, em sembla que és el correcte. La política espanyola sap que unes terceres eleccions poden tenir uns resultats negatius per tots els partits menys Vox. Per tant, la necessitat de treure un acord és molt alta i s’ha d’aprofitar.
Hi ha qui creu que seria rebaixar-se el fet de pactar davant d’un Estat que impedeix el dret a l’autodeterminació dels catalans i que manté els dirigents independentistes a la presó i a l’exili.
L’altre partit que està negociant també té dirigents a presó. Però, anant a la part major, qualsevol comunitat nacional i qualsevol col·lectiu polític ha de tenir molt clara la correlació de forces en la qual es mou. Com deia un clàssic de la política catalana, quan fas un cop de puny a la taula, assegura’t que trenques la taula, perquè sinó et trencaràs la mà. Hi ha altres exponents de minories nacionals, com el País Basc, que crec que són més conscients de la correlació de forces per protegir la seva institucionalitat i seguir fent camí sense renunciar a res. En nom de la dignitat han naufragat molts vaixells. La mecànica del poder no és només la retòrica, és el càlcul de debilitat i possibilitats, jugar les cartes a cada moment. El lideratge polític és també saber explicar a la societat les cartes que tenim a cada moment. El “no a tot” que practica una part de l’independentisme català, no ha portat al col·lapse de l’Estat espanyol. No pot ser que anem dient que els altres no tenen capacitats per jugar les seves cartes. No siguem tant maniqueus, no tot és blanc o negre.
Si no és per la via de “trencar la taula”, com s’aconsegueix la independència d’un estat que no contempla la via escocesa?
Vostè té la resposta? Doncs crec que s’ha de fer una conclusió sobre errors i encerts del 2017. Amb aquells instruments no es va aconseguir. Si algú vol plantejar instruments alternatius, ho ha de fer obertament. En aquests moments, la societat catalana necessita tornar a parlar entre ella. No crec que estigui trencada, però hem de tornar a parlar entre nosaltres i fer tot el necessari per preservar les institucions i veure què va fallar la tardor de 2017. No vull fer sang amb coses vinculades amb companys meus. Però, com més es coneix el que va passar aquelles setmanes, més es veu que hi ha una disfunció entre proclamar la independència i que al cap de dues hores no passi res. Per motius personals, però, no vull fer sang. Vull que passin molts anys abans de parlar d’això.
Per acabar, li proposo uns noms i li demano que vostè em digui què en pensa: Jordi Pujol.
Un home que tenia un projecte de país i de com recuperar l’autogovern en l’estadi autonòmic. Va aconseguir una cosa molt important, que el nacionalisme cohesionés una part de la societat catalana i que aquells que no se sentien nacionalistes se sentissin part d’un projecte compartit. Conjuntament amb una bona obra de govern, forma part de l’inventari d’una persona que també té alguns punts foscos.
Artur Mas.
El continuador, molt continuador, perquè és un home molt implicat en el govern de la Catalunya autònoma. Un home que amb molta perseverança, fent colzes -cosa important en política-, fa avançar el nostre espai cap al plantejament, l’any 2012, de l’Estat propi per Catalunya. Tot sabent que Artur Mas, en un discurs davant de la premsa el dia que es va acomiadar com a president del PDeCAT, va fer el seu propi balanç d’encerts i errors i va dir que va ser massa confiat en com arribar a acords amb la política espanyola.
Carles Puigdemont.
Expresident de la Generalitat de Catalunya.
Quim Torra.
El president vicari de Catalunya, segons l’autodefinició d’ell mateix.
David Bonvehí.
Una persona que, tenint l’oportunitat de liderar un espai polític des del suport que tradicionalment li ha donat, no ha pres les iniciatives per preservar el partit. Fins ara. Demà [per dissabte] hi ha un Consell Nacional. No es poden entregar les claus d’una tradició política de 46 anys a algú que ha arribat a la política gairebé per divertir-se. Més enllà del nom i el cognom, ell i els seus companys de direcció tenen la responsabilitat històrica de preservar l’espai polític.
Marta Pascal.
Una exdirigent del partit que va intentar preservar la tradició política i que va pagar un preu personal polític alt per fer-ho.