—Vostè va ser un dels tres diputats d’ERC al Parlament que van votar en favor d’una moció pel dret a l’autodeterminació l’any 1989. És un símbol que el partit i el país han canviat molt...
—Sí, molt. Aquells anys érem tres que vam votar a favor del reconeixement del dret a l’autodeterminació. Aleshores es votava posant-se dret al Parlament. Llavors, ha quedat una fotografia molt significativa: la de 132 diputats mirant amb estranyesa els tres que estàvem drets. Parlar de l’autodeterminació semblava utòpic. Hi ha una altra paradoxa d’aquella fotografia, de les tres persones que hi som, dues [Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira] han estat molt importants a la història del partit, però en aquest moment no hi militen. Això vol dir que el partit i el país han canviat molt, però quan ens hem trobat amb aquelles dues persones hem estat parlant bé, molt bé.
—Què suposa per a vostè agafar el relleu de quaranta anys de govern socialista a la Paeria?
—Tot el que pugui dir semblarà tòpic. És obvi que suposa una gran responsabilitat. Suposa donar resposta a un clam ciutadà. Hi ha el repte de donar resposta a una il·lusió col·lectiva que es concretava al voltant de la idea del canvi. Potser no per a tots els ciutadans era el mateix canvi, però nosaltres teníem el compromís de representar el percentatge més elevat d’aquest mateix canvi.
—Després de tants anys, es deuen haver trobat amb una estructura de sottogoverno molt a la mesura del que havien estat els governs del PSC. Com es treballa amb això?
—Quaranta anys generen unes inèrcies, unes estructures, uns vincles a la ciutat que, si no ho és, s’aproxima molt a un model clientelar perfecte. Els últims cinc anys havia començat a entrar en crisi. Pel que fa a l’estructura de la Paeria, són 1.200 persones treballant-hi, més les persones que presten serveis a les empreses que treballen en serveis externalitzats com ara l’aigua o el transport. Nosaltres partim de la convicció que hi ha un grup de treballadors professionals, fins i tot alguns podrien tenir ganes de treballar en una nova etapa. Jo confio en l’estructura funcionarial de la paeria.
—ERC ha passat d’assumir els principals poders a la demarcació —la Paeria i la Diputació—, li fa por que els pugui passar factura perquè la gent després de quatre anys no hagi vist grans canvis?
—Assumir responsabilitats és un risc. És més fàcil posar-se a l’oposició. Però és un repte que em vaig plantejar l’any 1988. Després m’he anat dedicant intermitentment a la política. Si hi soc, he d’assumir les meves responsabilitats. Hi ha una certa oportunitat d’alineament de la Generalitat, la Diputació, la Paeria, la Cambra de Comerç, per fer coses plegats sense fer-nos la guitza els uns als altres. A vegades la guitza es pot fer dins una mateixa força política.
—Ha visitat darrerament els presos i els exiliats?
—He estat dues vegades a Lledoners i he estat una vegada amb la Marta Rovira. A Ginebra, hi vaig anar com alcalde i a Lledoners el segon cop també. Qui més m’ha transmès és l’Oriol Junqueras. Quan hi vas, penses tu que hauràs d’animar i resulta que no cal. En part, jo soc aquí per culpa de l’Oriol. Jo era professor a la universitat des de l’any 2011. Tinc dues filles petites i una feina que em satisfeia. Després de l’1 d’octubre, soc una de les persones que es mouen en funció del que ha passat. A mi m’ha tocat fer d’alcalde, a un altre del que sigui.
—Quina relació mantenen amb els equips del pacte de govern, tenint en compte que Junts per Catalunya i el Comú de Lleida estan lluny en termes ideològics?
—Per primera vegada en molt anys, Lleida ha aconseguit presentar davant de Catalunya un model de govern innovador. Hem estat capaços de seure i posar-nos d’acord amb El Comú, que no és el mateix partit que el d’Ada Colau, i amb Junts per Catalunya, on la voluntat de canvi ha garantit el pacte. No era fàcil. Els nostres socis podien tenir la temptació de no entrar a govern perquè tens molta més llibertat si vas negociant cada ple i cada acord. Fins ara podem estar més que satisfets. El govern està funcionant sense cap ensurt. És un model que pot suposar un banc de proves per a altres àmbits superior al local.
—Per què creu que en els darrers quatre anys ERC ha passat a ocupar un espai central a Lleida que abans ocupava el PSC?
—ERC gairebé ha triplicat els seus resultats. Això vol dir que captem vot nou que s’estrena, vot que havia votat els socialistes en altres ocasions i, probablement, també vot que havia votat la CUP. D’alguna manera projectem la idea d’un projecte de canvi sumat als valors republicans. Som la primera alcaldia republicana des de la Segona República. Lleida té una història pròpia, va existir un partit anomenat Joventut Republicana de Lleida des de principis del segle XX que es va fusionar dins d’ERC a la Conferència que es va fer a Sants el 1931. De manera simbòlica, dic que hem enllaçat amb aquell model, quan Lleida era una ciutat republicana amb molta energia cívica.
—Fa poc va comparèixer al costat de Quim Torra en la declaració de resposta a la sentència. Com es viu des de la Paeria el conflicte territorial?
—S’està vivint com ho viu el país. Quatre eleccions en quatre anys a l’Estat vol dir que l’estabilitat és molt limitada. El conflicte Catalunya - Espanya impedeix a l’Estat trobar el seu propi equilibri. Mentre això no es condueixi cap al diàleg i la política, continuarà latent. Segurament després de les eleccions pot reduir-se una mica a mesura que puguin fer govern o no a Madrid. Nosaltres ho estem vivint amb una certa tensió, com a tot Catalunya. Hi ha mobilitzacions, mobilitzacions pacífiques multitudinàries. També hi ha hagut incidents. Hem perdut no sé quants contenidors. Aleshores, personalment, tinc molt clar el meu compromís amb les mobilitzacions pacífiques i no-violentes. També he d’entendre que tota societat té contradiccions i que la gent jove pot tenir la temptació de pensar que si la revolució dels somriures no ha funcionat, han de fer alguna altra cosa. Això no vol dir que jo estigui plenament d’acord amb alguns comportaments. Com a alcalde crec que he d’intentar llegir tant com sigui possible la diversitat del cos social de la ciutat. Això inclou també el punt de vista dels lleidatans que percebin la situació com un risc per raons oposades. Si no som capaços de posar-nos a la pell de l’altre, anem mal encaminats cap a un possible diàleg.
—Hi ha hagut diversos detinguts aquests dies a la ciutat de Lleida arran de les protestes. Ha pogut parlar amb ells?
—He parlat amb la família del noi de Lleida que va perdre un ull a l’aeroport. Pel que fa als detinguts, considero que es continua fent un abús de la presó provisional en el marc del conflicte català. No he parlat amb les famílies, però en una ciutat com Lleida, pràcticament saps qui són els detinguts i els ferits.
—Parlant de la gestió municipal, Lleida té un deute de 175 milions d’euros, molt per sobre de la mitjana catalana. Com tenen previst fer-hi front?
—Primer, suprimint despeses supèrflues o relacionades amb el privilegi, com el fet que els regidors tinguessin un aparcament pagat amb diners públics. Això segurament és una xifra petita, però cal demostrar capacitat de fer una gestió rigorosa dels diners públics. En segon lloc, hem hagut de combinar una reducció de l’IBI per persones que instal·lin energies fotovoltaiques amb un increment dels impostos amb relació a l’increment de l’IPC. És molt poca cosa. Hem de generar, com a mínim, un lleuger increment d’ingressos, reduir despeses i, segurament, ens veurem obligats, a mitjà termini, a renegociar el deute amb les entitats bancaries.
—Una part important d’aquest deute són els 65 milions de l’Empresa Municipal d’Urbanisme. Què faran amb això?
—Ja m’agradaria contestar-te amb rotunditat... L’Ajuntament té tres elements de deute importants. Un és el mateix Ajuntament, però no em faria una angúnia especial. L’altre és l’Empresa Municipal d’Urbanisme i el tercer el Parc Científic Agroalimentari. Aquest té un deute, però és un projecte d’èxit, té 1.500 persones treballant. Per tant, hem de fer-lo anar endavant. Amb l’EMU, al darrer ple vam aprovar fer un estudi, no només sobre les seves circumstàncies econòmiques, sinó fins i tot les seves expectatives de futur. No podem anunciar què farem perquè ho estem analitzant. El que sí que farem és no negar que tenim un problema greu. La nostra política, des del principi, ha estat de màxima transparència.
—Una de les possibilitats és liquidar l’empresa?
—És una de les possibilitats, però no puc afirmar-ho. L’altre dia, al plenari, era el portaveu del PP qui ho plantejava.
—Què en pensa vostè?
—No tinc els elements suficients per dir quina decisió hem de prendre. Hi ha una auditoria en marxa i encara no tenim resultats.
—Què n’espera?
—No ho sé. Quan penso en el deute del Parc Científic o de l’EMU no penso tant en un escenari de desviació de fons, com sí en un escenari de mala gestió en alguns moments. D’una gestió vinculada a uns moments d’eufòria urbanística que semblava que no s’havia d’acabar i, quan va acabar, es va establir una política de xutar la pilota endavant.
—Normalment, els nous governs, intenten fer grans accions. Aquest deute els limita la seva capacitat de tirar endavant coses?
—És així. Aquest any el 33,7% del pressupost va a despesa financera. Si sumem el capítol 1 —destinat a sous i despeses fixes— el marge d’inversió que ens queda és limitat. El proper any serà d’ajustament. El repte és tornar a una certa racionalitat en l’àmbit de la despesa pública. Per a un partit d’esquerres, per a un alcalde d’esquerres, per a un govern progressista, això també ens enfronta amb més contradiccions. No deixa de ser paradoxal que siguem nosaltres els que hàgim d’introduir transparència i racionalitat. Estaríem enganyant si xutéssim la pilota endavant quatre anys més.
—Què farà el nou Ajuntament de diferent al que s’havia fet fins ara en la qüestió de l’acollida de temporers que arriben a la ciutat per fer la campanya de la fruita?
—Aquest any ho vam haver d’encarar amb pràcticament una setmana de temps. Vam adoptar les mesures que vam poder i vam haver de corregir-ne algunes sobre la marxa. De cara a l’any que ve hem creat una comissió i d’aquí al maig es farà un plantejament d’espai d’acollida i de treball amb la Generalitat perquè millorin la capacitat d’inspecció dels models de supervisió. No puc dir quines diferències hi haurà exactament, però estem treballant per posar-hi solució. El que no pot ser és que Lleida porti 15 anys tenint els mateixos problemes cada estiu.
—Potser les persones que queden més desemparades són les que no tenen ni papers ni contracte. Alhora, són les que podrien tenir més dificultats d’accés als serveis que presta l’Ajuntament...
—El model d’estrangeria que imposa l’Estat espanyol és una mica paradoxal. Condemnant a no treballar les persones que no han pogut regularitzar la seva situació, provoca uns bucles difícils de trencar. Això els condemna a una situació en la qual, evidentment, són proclius a caure en mans de persones que s’aprofiten d’aquesta situació. Em sembla que la modificació del model d’estrangeria que el Govern espanyol imposa milloraria la situació. Perquè estem parlant de persones amb ganes de treballar en un sector on no vol treballar la gent del país.
—Però, hi són, treballen i no tenen on dormir...
—Ara que hem començat a fer estadística ens hem trobat de tot. Persones sense papers, persones que tenien el seu lloc i treballaven... De cara a l’any que ve hem de dir als empresaris que els han d’habilitar un allotjament. En molts municipis de l’entorn, hi ha albergs que funcionen. Durant els anys que la Generalitat va oferir un finançament generós a aquests albergs, Lleida va dir que no perquè deien que faria un efecte crida. Això és fals, no hi ha un TripAdvisor dels albergs. La gent ve a buscar una feina i a buscar-se la vida. En aquest sentit, hem de ser realistes. Podem fer veure que no existeixen i condemnar-les a dormir als carrers, o podem obrir els ulls i fer tot el possible.
—S’està treballant en l’opció del pagament per part dels empresaris de l’acollida?
—De fet, quan contracta, ha de proporcionar un allotjament digne. Hem de cooperar amb ells, però sempre que cadascú entomi la seva part. El que no pot fer l’Ajuntament és pagar una part de l’allotjament del sector agrari.
—Més enllà de la qüestió dels temporers, s’ha parlat de la creació d’un alberg públic. Com està la qüestió?
—En el pacte amb JxCat i el Comú hi ha la recuperació d’un alberg municipal. En aquest moments no hi és. No puc dir que sigui imminent, però sí que figura al programa de govern recuperar un equipament públic per assistir les persones que es troben sense llar.
—La idea és que als propers pressupostos hi hagi una partida sobre això?
—No ho puc assegurar.
—S’havia parlat de municipalitzar el servei de l’aigua a la ciutat. En quin punt es troba?
—L’anterior govern va renovar, en alguns casos in extremis, els terminis de concessió d’aquests serveis. En alguns casos, tant que excedien la meva expectativa biològica, fins i tot en els més optimistes. Sí que és veritat que durant la campanya, en el cas de l’aigua, vam signar un compromís que diu que és un bé que no pot estar sotmès a un criteri de rendibilitat empresarial i que és el nostre horitzó de treball. Però no hi ha un compromís exprés de recuperar algunes concessions. Perquè l’anterior govern ho va deixar tan lligat que ho fa gairebé impossible o tan costós que no seria assumible pels ciutadans.
—Què és pot fer des de la Paeria respecte a la qüestió de les obres de Sixena i com repercuteix això en el Museu de Lleida?
—Hi ha una part del fons del museu que està en plet i pot ser llarg. La retirada de 33 obres va ser possible en el marc del 155, si no no haguessin sortit en aquell moment. No és una afectació insuperable. Els bens que té fan que tingui la capacitat de seguir explicant la història de segles d’un espai diocesà que va coincidir amb un territori que va ser fragmentat per motius polítics.
—Una de les qüestions que afecten el barri vell és la degradació urbanística i els solars buits. Com es replanteja la reformulació d’això sense caure en dinàmiques de gentrificació?
—Com pot constatar qualsevol lleidatà, l’evolució del barri vell és la narració d’un fracàs. Solars buits, deteriorament, problemes socials, problemes de convivència... L’empresa municipal d’Urbanisme hauria d’haver aconseguit un canvi significatiu. El principal repte que tenim és aquest centre històric. També s’ha de dir que la seva qualitat arquitectònica no és la mateixa que la del centre històric de Barcelona. A Lleida estem parlant de construccions pràcticament sense pedra i que en alguns casos s’esgrunen. Me’n sento responsable, però mentiria si digués que tinc la capacitat i els recursos per capgirar la situació els pròxims anys.
—Tenen previstes algunes mesures?
—Els darrers anys, s’havia anat reduint el pressupost dedicat al manteniment. És molt més llaminer dedicar-se a inaugurar. Lleida ha tingut un dèficit i hi ha un sensació generalitzada que la ciutat no està prou neta i no funciona prou bé. És una realitat bastant objectiva. D’entrada haurem de treballar en aquesta direcció, tenint en compte que el marge econòmic és limitat. Haurem de renunciar, durant un temps, al plaer, diguem-ne, de la megainauguració.