-Com resumiria el cas de Gonzalo Boye?
-No el conec amb detall. Però el fet que justament això es produeixi a una setmana de la vista de l’euroordre contra el president Puigdemont és més que sorprenent. Dilluns van tenir al Gonzalo tot el dia inoperatiu. Dimecres gairebé també. De tota manera, si l’objectiu era perjudicar la defensa del president Puigdemont, no ho aconseguiran. Perquè en la defensa de Puigdemont treballa molta gent. La feina grossa està feta des de novembre del 2017 i el que hem anat fent després és actualitzar-la i ampliar-la successivament a cada euroordre. La feina grossa en aquests casos sempre la fa l’advocat local, que és Paul Bekaert. I ja té la feina feta.
-I què n’espera?
-L’euroordre té tres aspectes. Primer, cal saber si hi ha doble incriminació o no. Tant el 2017 com el 2018 van marcar la casella de corrupció perquè es procedís a una entrega automàtica. Els tribunals belgues ho van tenir molt clar, i per tant això està descartat. L’altra incriminació seria pel delicte de rebel·lió, que ara és per sedició. I en aquest sentit, ni el Gonzalo ni jo podem aportar gran cosa als juristes d’allà. Són ells els qui han de fer l’exercici de comparar els fets consignats a l’euroordre. I el Bekaert és un jurista amb gran experiència, especialment en matèria d'extradicions. Va ser degà del Col·legi d’Advocats de Bruixes i jo vaig coincidir amb ell quan jo era president de Federació del Col·legi d’Advocats d’Europa. Després hi ha un tercer aspecte de caire negatiu: la clàusula d’exclusió. Si procedís l’entrega automàtica o hi ha doble incriminació, hi ha d’haver també les garanties que hi hauria un judici just.
-I si es dona el cas, per tant, mirarien de demostrar que no hi va haver un judici just, entenc.
-En aquest cas, he presentat diversos recursos al Tribunal Suprem que he facilitat al Paul Bekaert. El divendres vaig presentar recurs davant la interlocutòria amb què el Pablo Llarena va emetre la nova euroordre contra Puigdemont. Deia, jo, entre altres coses, que no pot demanar una euroordre per sedició quan el té processat per rebel·lió. Hauria de canviar el processament amb totes les garanties. I dimarts mateix vaig fer un escrit també al Tribunal Suprem perquè Llarena va fer una providència dient tota una sèrie d’informacions que havia de facilitar a les autoritats belgues sobre la immunitat: cal que digui, però, que la seva resolució no és ferma, i que li hem demanat qüestions prejudicials, que hi ha una demanda interposada a Luxemburg... En definitiva, som un equip extens treballant en aquest sentit.
-Tornant a Boye, ell denuncia que el persegueixen per ser l’advocat de Carles Puigdemont.
-És evident que l’operació recent es deu a això, sí.
-Tem que això es generalitze i es gire contra altres advocats, per exemple contra vostè?
-Que tots els qui ens dediquem a defensar presos polítics i exiliats som una nosa per l’Estat és evident. Que l’Estat està disposat a usar totes les eines que té al seu abast, tant legals com il·legals, també és evident. Per tant, res no és descartable. Però aquí estem.
-«Un cop condemnats els presos, ara van a pels exiliats. I comencen contra el seu advocat. És de manual», deia Jaume Asens.
-És la plantilla que es va seguir amb ETA. Consistia a anar fent una taca d’oli cada vegada més àmplia que començava esquitxant ETA, continuava per la gent de l’anomenat «entorn», després contra qualsevol protesta de carrer -que era considerada kale borroka i terrorisme-, després contra els advocats... És exactament el mateix. L’Estat no sap afrontar conflictes polítics si no és amb repressió. Sentia fa poc una xerrada de Jon Iñarritu, diputat d’EH Bildu al Congrés, i quan explicava tot el procés de criminalització que es va seguir al País Basc, t’adonaves que era exactament la mateixa plantilla que s’està seguint contra Catalunya. Amb la gran diferència que allà tenien un fenomen terrorista que matava gent i que aquí no el tenim.
-Com pensa que hauria prosperat el cas de l’euroordre contra Puigdemont si Gonzalo Boye haguera acabat encarcerat?
-No afecta. La feina substancial està feta. L’estratègia del que s’ha de fer la tenim tots molt clara. En tot cas, ens hauria afectat anímicament, però no hi ha ningú imprescindible.
-És cert, com deia Boye a Vilaweb, que el seu encarcerament hauria beneficiat a Puigdemont?
-Probablement. Si Europa ja està prou escandalitzada amb tot el que passa i ara de cop el Gonzalo Boye, qui més s’ha fet veure a nivell internacional, és encarcerat, els jutges europeus pensaran que no és casual, això.
-Amb una retirada del passaport haurien pensat el mateix?
-Sí. Qualsevol restricció contra un advocat que exerceix la defensa lògicament serà percebuda a tot arreu com un intent de lluita contra el dret de defensa.
-Com preveu que es resoldrà l’euroordre de Pablo Llarena?
-Soc optimista. Tècnicament, aquesta euroordre és més deficient que l’anterior. La primera vista la vam fer el 4 de desembre de 2017. Recordo que em mostrava optimista moderat. Jo no soc de menjar crispetes. Però pensava que aniria bé. I vam tenir la sorpresa que el dia 5 de desembre es va retirar l’euroordre. Pablo Llarena va tenir coneixement a través de la Fiscalia que allò no havia anat del tot bé i la va retirar. El motiu formal que va donar per retirar-la va ser que «quan estigués el processament acabat tot estaria més lligat». Pels passadissos es deia que l’euroordre que faria seria infal·lible. Però l’euroordre que va cursar el març de 2018 a Bèlgica li la van desestimar per motius de forma. Més tard, a Alemanya el sistema era -és- diferent. El tribunal de Schleswig-Holstein es limitava als aspectes materials, perquè totes les vulneracions processals i de drets es reservaven pel Tribunal Constitucional alemany, ubicat a Karlsruhe. Els nostres advocats alemanys tenien la sensació que allò podia derivar en una denegació per etapes. El Tribunal d’Schleswig-Holstein, però, amb molta contundència, va dir que des del punt de vista material no hi havia rebel·lió ni sedició. En canvi, des del punt de vista material, no observava obstacles per concedir l'entrega per malversació.I això ens obria el pas a anar al Tribunal Constitucional alemany per plantejar les qüestions processals. Hi ha qui pensa, amb fonament, que el motiu pel qual Llarena va retirar l’euroordre és perquè li va arribar l’avís que hi havia moltes possibilitats que el tribunal de Karlsruhe acabés, també, denegant l’entrega entrant en l’aspecte de les garanties processals, que és el que més por li fa a l’Estat espanyol. Per tant, Alemanya no va arribar entrar en aquest aspecte, perquè Llarena ho va impedir.
-I Bèlgica hi entrarà?
-Bèlgica sí. És de manual. Si entres a la pàgina de la Unió Europea i busques «com es tramita una euroordre», t’ho trobes en tots els idiomes. No calen grans investigadors ni trobar precedents remots. Però Llarena ha tornat a cometre l’error: l’euroordre de detenció no quadra amb el processament ni amb el que envien. Per això, l’euoordre que acaba de cursar el jutge Llarena és molt deficient i això ens fa ser optimistes. Però optimistes moderats, com sempre dic. Perquè la regla general en matèria d’euroordres és concedir-les. Les euroordres es basen en el principi de confiança recíproca entre tribunals europeus. Es parteix de la premissa que es tracta de tribunals de justícia de països democràtics i, per tant, hi ha una confiança mútua. Però resulta que part de la confiança en els tribunals espanyols s’ha perdut a Europa. Entre més coses, perquè han intentat enganyar. Quan van marcar la casella corrupció van intentar enganyar. Això ho han fet ja quatre vegades. Per tant, s’ho miren amb cautela. La corrupció requereix un ànim de lucre, que jo administri diners públics i me’ls posi a la butxaca. Aquesta era l’única modalitat de malversació que existia fins el 2015.
-Però ara el delicte s’ha ampliat.
-El 2015, l'últim any de Mariano Rajoy amb majoria absoluta, es van modificar moltes lleis, entre aquestes el codi penal. I una de les coses que es fa, pensant en el cas català, és modificar el codi penal introduint dins de la malversació l’administració deslleial. Hi havia problemes per aplicar aquesta modalitat nova. Però el mateix Suprem ja s’ha encarregat, amb una sentència del 31 de maig d’enguany, a les acaballes del judici del procés i veient que tindrien problemes amb això, d’ampliar la malversació, que, diuen ara, també es comet si al patrimoni que administres li dones una finalitat diferent a la legalment prevista. Això no és delictiu en la majoria de llocs: podrà ser il·legal, podrà donar lloc a responsabilitats administratives o polítiques, però no és delicte ni, per descomptat, corrupció. Per tant, hi ha molts elements que evidencien les vulneracions que s’han produït a Espanya.
-La sentència també evidenciaria aquestes vulneracions?
-La mateixa sentència per sedició és un escàndol. Una desproporció. La sedició és molt més que un atemptat contra l’autoritat. La sedició amb què han condemnat els impulsors de l’1 d’octubre no seria delictiva a Bèlgica. I la sentència té un biaix polític evident. A més, durant el judici, no s'ha respectat la presumpció d'innocència. Mentre s'estava jutjant, associacions de jutges i fiscals, membres del govern, partits polítics i l'entitat España Global, entre més, han vulnerat reiteradament la presumpció d'innocència. Hi ha un cúmul d’elements, per tant, molt superior al que hi havia el 2017 per denunciar la vulneració de drets.
-Hi havia un argument generalitzat que, amb la sentència ja publicada, l’entrega dels exiliats seria molt més factible.
-Això era una suposició, però és que el sistema de les euroordres no funciona així. Les euroordres es fan amb una llista de 32 delictes naturals que garanteixen l’entrega automàtica. Un d’aquests és la corrupció, que a Espanya no és un delicte concret, no és un tipus penal, és allò que s’anomena fenotipus penal: la corrupció pot ser per suborn o per altres vies. Sempre tenint en compte que hi ha la clàusula d’exclusió: si no hi ha garanties que hi ha garanties que hi hagi un judici just -no que l’ordenament jurídic sigui garantista, que l’espanyol ho és-, tampoc l’entregarien. Hi ha un formulari i els emissors de l’euroordre han d’explicar els fets pels quals es demana l’entrega. I el jutge europeu no qüestiona si els fets són veritat o no, això és cosa del jutge que està investigant o jutjant. Els jutges del país que rep l’euroordre miren si aquests fets encaixen en el seu ordenament jurídic. I si hi encaixen, serien delicte. I si un d’aquests delictes hi és, tant fa que demanin l’extradició durant la instrucció que un cop s’hagi fet el judici. Els jutges europeus no qüestionen els fets, sinó la seva descripció i si encaixen o no en el Codi Penal, si són o no delictius al seu país. Per tant, no hi ha cap diferència si l’euroordre s’emet en fase d’instrucció o amb sentència ferma contra altres acusats.
-Entre els 32 delictes que comentava hi ha el de terrorisme, i es va arribar a especular que, arran d’un sumari que estava sota secret i la Cadena SER en va publicar una part sobre els detinguts el 23 de setembre, potser miraven de processar Puigdemont per terrorisme per intentar aconseguir l’entrega. Això és viable?
-Avui per avui, no. Aquí hi ha dos problemes. A diferència de la sedició, que és un delicte decimonònic incorporat al nou Codi Penal 1995, el terrorisme es va modificar el 2015. El problema que té aquesta modificació dels delictes és que la definició és tan àmplia que pots colar el que vulguis. De cara a aquesta euroordre, el jutge ha de treballar basant-se en el seu processament, que no l’ha canviat. I els fets han de quadrar amb els declarats com a provats en la sentència. Per tant, no s’ha contemplat el terrorisme i no tindria cap sentit.
-I si es contemplara?
-Si ara de cop una causa que va començar per rebel·lió la converteixen en sedició i després en terrorisme o violació, lògicament, no prosperarà. Diran que això no és seriós. Per tant, diran que no hi ha garanties de judici just, entre més coses. Serà un ús estratègic del procés judicial, tal com han vingut fent amb l’emissió i retirada d’euroordres segons les expectatives. Perquè si hi ha processaments, el que ha de fer el jutge és cursar euroordres contra tots. La seva obligació és perseguir delictes com a jutge instructor, no emetre i retirar euroordres.
-Coneix o intueix la raó per la qual Llarena només ha emès euroordre contra Carles Puigdemont i no contra la resta d’exiliats?
-No. No té cap lògica. La mateixa llei aplicable en aquest cas li obligava a prèviament cursar l’euroordre donant trasllat a les altres acusacions i no ho ha fet. Ha comès una altra infracció procedimental que també hem denunciat.
-Com va rebre la sentència? Què feia el 14 d’octubre?
-L’estava esperant aquí al despatx. Jo pronosticava penes d’entre 8 i 12 anys. Finalment han estat de 9 a 13. Per tant, la duresa de les penes no m’han sorprès en excés. Després hi havia un debat si la condemna seria per conspiració per la rebel·lió o per sedició. Segons em diuen, la tesi del Manuel Marchena era la de condemnar per rebel·lió, i la de Luciano Varela i algun altre era la sedició. Jo pensava que s’imposaria la tesi del Marchena rebaixada a conspiració per la rebel·lió per obtenir la unanimitat. Entre altres coses, per justificar que hi ha hagut càrrecs parlamentaris suspesos, cosa que inclús amb rebel·lió era discutible, però sense, el tema és més flagrant encara. A més, és nota que és una sentència redactada a trossos i pensada en la rebel·lió. Després, com que van haver de consensuar per condemnar per sedició, hi dediquen 10 pàgines a descartar la rebel·lió de manera rotunda. I això, evidentment, ja ho sabien abans de fer el judici, quan van confirmar les resolucions de Pablo Llarena que suspenien els diputats, quan van confirmar el processament... El raonament jurídic és correcte per descartar la rebel·lió i incorrecte per mantenir la sedició. Descarten la rebel·lió, el delicte pel qual havien processat els ara condemnats. La sorpresa és aquesta. És una sentència política, perquè si tan evident és que no hi ha rebel·lió, igual d’evident ho era fa cinc o sis mesos que ara. Una altra cosa que em va sorprendre és que li faltava una repassada a aquesta sentència: de redacció, de polir coses, faltes d’ortografia... Que es poden colar en 500 pàgines, evidentment, però en una sentència, amb tot un equip de lletrats al darrere, que saps que serà objecte d’estudi en les facultats de Dret durant dècades... Aquestes sentències es miren molt. La falta d’ortografia és simptomàtica però no és el més greu. Hi ha problemes de redacció, paràgrafs contradictoris, confonen la consellera de Treball amb la d’Educació... No és una sentència pròpia del Tribunal Suprem.
-I genera, diuen els especialistes, un precedent molt perillós a l’Estat.
-I tant. Perillosíssim. La sedició, sintèticament, és un alçament tumultuari per impedir per la força, o fora de les vies legals -que pot ser qualsevol cosa- el compliment de les lleis, que una autoritat pugui dur a terme les seves funcions o el compliment de resolucions administratives o judicials. Això és tan ampli que hi cap absolutament qualsevol cosa. I per tant, es podria aplicar a qualsevol protesta. Cremar un contenidor és un delicte de desordres públics i pot estar castigat amb dos o tres anys de presó. Agredir un policia és un delicte d’atemptat contra l’autoritat i pot estar castigat fins amb quatre anys de presó. I els condemnats, que segons la sentència no estaven en cap lloc concret, sinó que van fer un pla perquè l’executaren altres que no van cometre cap d’aquests delictes, que com a molt van cometre desobediència... Amb aquests arguments els cau sedició. Això obre la veda per la sedició, però també pel terrorisme. Un dels detinguts durant les protestes d’aquests dies, segons la interlocutòria amb què ha estat enviat a presó, el que volia manifestant-se era impedir el compliment de la sentència. Això ho deia una resolució judicial! Quina relació hi ha entre unes persones que es manifesten a Barcelona i el compliment de la sentència? La sentència no s’està complint? No hi ha gent a la presó? Quina relació té? Hem entrat en un moment perillosíssim.
-Què pensa de les paraules de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, en l’entrevista a Vilaweb, dient que el judici va ser just?
-Ell tenia gran confiança en la justícia. Recordo un dia una conversa al Tribunal Suprem amb ell. Confiava en una sentència impecable. Jo li deia: “no t’equivoquis. Aquest és un judici polític. Segueixen la plantilla basca”. Ell no em volia creure. I això ha provocat disfuncions. Penso que el judici no ha sigut just. De fet, ha estat notòriament injust: amb la no emissió dels vídeos en el moment en què testificaven els agents de policia, amb el manteniment d’un processament per rebel·lió quan després s’ha descartat el delicte, amb el manteniment de la competència del Suprem -una dificultat afegida molt important per garantir el dret de defensa-, amb el diferent tracte donat als testimonis, molt més favorable als de l’acusació que als de la defensa... No ha sigut un judici just. I de fet ho han dit observadors internacionals.
-Canviant de tema, darrerament hi ha hagut mobilitzacions massives a Catalunya i algunes han acabat amb aldarulls. Com ho ha viscut?
-A mi no m’agrada. Jo no cremaria mobiliari urbà i el moviment independentista sempre s’ha distingit pel seu pacifisme absolut, cosa que té meravellada Europa i que ens dona molta credibilitat. Dit això, entenc que hi hagi una indignació. I aquí voldria fer moltes consideracions. La primera, condemno tota la violència. Quan dic tota, parlo de la violència d’independentistes radicals, de gent que s’ha deixat portar per la massa, la d’infiltrats que practiquen la guerrilla urbana o policies camuflats, la de l’extrema dreta... Condemno tota la violència. No soc partidari de la crema de contenidors, però no ho criminalitzem més del compte: són desordres públics com els que s’han produït en moltíssimes manifestacions durant els darrers anys i mai no han donat lloc a aquest tipus de condemnes. I condemno molt especialment la violència policial. Que és molt més greu, perquè la policia té el monopoli de l’exercici de la força, no de la violència, tal com va dir el ministre Fernando Grande-Marlaska. És evident que si hi ha gent tirant pedres a la policia, la policia ha de carregar i detenir. Però hem vist imatges absolutament inacceptables de policia carregant contra gent pacífica, contra gent que caminava tranquil·lament, contra gent asseguda al terra... Són imatges intolerables protagonitzades tant per Policia Nacional com pels Mossos d’Esquadra. I aquí he trobat a faltar una reacció contundent per part de la Generalitat de Catalunya. Al meu entendre, el conseller Miquel Buch hauria d’haver sortit el primer dia i condemnar-ho amb absoluta contundència, dir que s’obrien expedients i suspendre de manera immediata els mossos protagonistes d’abusos policials. Cosa que és compatible amb donar suport als mossos, que són els mateixos que teníem el 17 d’agost de 2017. El que és intolerable és que es pugui consentir un únic episodi d’abús policial.
-I per què s’han consentit? No són poques les veus que s’han expressat com ho fa vostè.
-Jo ho he demanat en públic i en privat.
-Entén que hi haja joves que, després de 10 anys de discurs pacifista que no ha donat cap resultat polític satisfactori -almenys visible a hores d’ara- i que ha provocat aquestes condemnes, ja no creguen en la política o en aquesta manera de fer?
-La gent està molt indignada. Si Jordi Sànchez o Jordi Cuixart, gent enormement pacífica, han estat condemnats a nou anys de presó... Si haguessin fet una sedició de debò, la pena hauria estat la mateixa. Sempre dic, tot i que amb la ràbia del moment costi d’entendre, que acabarem guanyant. Que Espanya ens ha perdut de forma irreversible des que l’1 d’octubre no ens volien deixar votar, a sobre ens van pegar, i els ministres espanyols anaven per Europa dient que els vídeos de les agressions eren fake, que hi va haver ús proporcional de la força. Després van suspendre el nostre govern, van empresonar els nostres líders, els han jutjat i condemnat de manera injusta... Espanya està en descomposició i Catalunya serà independent en pocs anys.
-Pel que fa a la política actual, tot i que el Pedro Sánchez és el responsable de la situació de bloqueig, els governants catalans en tenen alguna responsabilitat?
-Ningú no ha fet les coses perfectes, entre altres coses perquè això és impossible. Però més enllà de buscar culpables, el problema és irresoluble. Els policies que han estat aquí, quan han arribat a les seves ciutats, han estat rebuts amb banderes espanyoles. Ells mateixos també en portaven. Això evidencia una catalanofòbia psicològica, arrelada, cultural. El concepte és irresoluble: Espanya no ens vol com a catalans diferents. I nosaltres ja no volem ser espanyols perquè ens sentim refusats. El problema, per tant, no té solució. Només té una solució negociada, negociar un referèndum, cosa que Espanya no farà mai voluntàriament, tal com determina la seva història imperial i militarista. Van entrar en guerra, fins i tot, per l’illot del Perejil! La negociació hauria de venir forçada per un tercer actor.
-Hi havia qui tenia més expectativa en Pedro Sánchez.
Pedro Sánchez ho ha gestionat fatal. Ha d’agafar el telèfon al president de Catalunya, ni que sigui per dir-li en privat el que li diu públicament. Però no agafar el telèfon el deixa en evidència. La premsa internacional s’adona que Espanya no vol parlar. Sánchez no ho està fent millor que Mariano Rajoy. Com a mínim, Rajoy era noble. No feia res, però tampoc ho simulava. Ell deia clarament que no, que no parlaria. Sánchez fa exactament el mateix. Demana que es condemni la violència quan es condemna cada dia des del Govern català. Sánchez, d’entrada, mai no ha condemnat la violència dels GAL. Tampoc la violència policial. Perquè el mateix que comentava abans dels Mossos ho podria comentar de la Policia Nacional, que ha actuat amb una desproporció i una ràbia intolerables. S’ha vist en imatges. Això, el president del Govern ho ha de condemnar de manera immediata i ordenar el ministre d’Interior que obri expedients i, si no ho fa, cessar-lo. Però tenim un ministre d’Interior que ha estat condemnat sis vegades pel Tribunal d’Estrasburg per no voler investigar tortures denunciades per imputats. Per tant, Pedro Sánchez no és millor que Rajoy. És més: diria que és pitjor. Perquè és més fals. El Sánchez no pot fer de Rajoy o de Casado. Perquè si copia l’adversari, la gent acabarà votant Pablo Casado, Albert Rivera o Santiago Abascal.
-Pel que fa a vostè, perquè ha passat d’anar de número u per Girona a número tres per Barcelona en les llistes de Junts per Catalunya al Congrés dels diputats?
-Perquè en el seu moment es va decidir, per dignitat, que els presos encapçalessin les llistes. Jo tinc vincles amb Girona però no hi visc, i es va decidir que no era convenient que ni el cap de llista -Joaquim Forn- ni el dos no hi visquéssim. Jo he estat encantat de ser diputat per Girona, encara que hagi estat tan poc de temps. Segueixo al xat de whatsapp intern de la candidatura de Girona. Però tant el president Torra com el president Puigdemont m’han demanat és que intenti fer campanya allà on JxCat ha tingut més dificultats d’implantació: al cinturó de Barcelona. He estat al Prat, a Rubí, a tot el que és el Baix Llobregat, al Vallès... És evident que aquí tenim dificultats d’implantació. I la veritat és que als actes en què he parlat hem superat previsions. Crec que podem millorar resultats.
-I com convenç el públic que va a sentir-lo parlar?
-Al final no és un tema d’independència, que també. Catalunya té un gran dèficit fiscal, que és un dèficit social i de l’Estat de benestar. Però és que ara hi ha un problema d’injustícia, de democràcia. I per tant, molta gent que no se sent independentista se sent interpel·lada. No es troben còmodes en un Estat així. Després del 14 d’octubre, jo ja vaig pronosticar que hi hauria més independentistes. Perquè la reacció és tan burda i desproporcionada... Jo, que faig actes per tot el territori, em trobava gent del món jurídic i de fora que em deia que no hi hauria per tant, que no eren possibles condemnes tan bèsties, que no hi havia hagut cap tipus de violència, que s’imposaria el sentit comú... Malauradament, jo tenia raó. I la gent que encara tenia l’esperança que hi hauria sentit comú, ha obert els ulls. Estic segur, per tant, que des del 14 d’octubre hi ha més independentistes que mai. I molt més radicals i indignats. I això és irreversible. Per tant, si hi ha algun estratega, s’ha equivocat de mig a mig. Ha generat l’efecte contrari.
-Tem no ser escollit en les eleccions?
-No. Crec que seré escollit. De tota manera, jo no he militat mai enlloc i segueixo sense fer-ho. Jo no vaig buscar ser diputat, em van venir a buscar. M'ho plantejo com un acte de servei. I seguiré lluitant des del lloc on sigui pels drets civils i col·lectius que ens vulneren de forma tan flagrant. Ho faré des del Congrés i també des del meu despatx d’advocats, que el mantinc, per descomptat. És el que em dona de menjar, de fet. Tinc molt clar que en la política estic de passada, de cap manera em vull professionalitzar. I a més, el fet de guanyar-me la vida fora de la política em permet ser independent de veritat i dir el que vull dir en tot moment. A més, al Congrés, dels 350 diputats, només hi ha dos catedràtics de Dret, un del PSOE i jo mateix. Això em dona certa autoritat. Quan vaig estar el febrer a la Comissió de Justícia convidat com a expert per una reforma de la Llei de l’indult, alguns esperaven que aparegués amb forca, cua i banyes. I després, gent de Ciudadanos i del Partit Popular em va felicitar pel meu rigor. Al Congrés hi ha molta feina jurídica a fer. I si no surto escollit, seguiré lluitant des del meu despatx.
-Que es presente la CUP és una bona notícia?
-Sí i no. És una mica incoherent. La CUP no ho ha fet mai. Des del punt de vista electoral, potser haurien d’estar més preocupats a Esquerra Republicana. JxCat defensa un sistema de país molt diferent al de la CUP. Però aquest no és el debat ara. Ara toca fer una república i ja debatrem tot això del model de país. Però la CUP és antisistema i és difícil coincidir amb aquest partit des de JxCat.
-Quina estratègia conjunta ha de defensar a Madrid l’independentisme?
-L’independentisme, el que hauria d’haver fet, és anar plegat. Això hauria garantit una majoria, perquè la llei d’Hondt fa que dos més dos siguin cinc. No crec que ningú en aquests moments deixés de votar una llista conjunta perquè va «un convergent de la punyeta» o perquè va un de la CUP. Tothom entén que el moment és excepcional i que es requereix la unitat. El que hauríem d’haver fet és anar junts. I el que farem nosaltres, amb to seré, enèrgic i educat, és repetir que això és irreversible i imparable. Joan Tardà deia fa poc que la independència només serà possible quan la lideri ERC. No estic fent campanya, però crec que s’equivoca. L’independentisme puja quan s’incorpora Convergència-PDeCAT i una gran transversalitat del país. Abans d’això, l’independentisme era minoritari. Crec que si alguna cosa pot donar èxit a l’independentisme és que el moderi una força el més centrada possible.
-Per últim, també hi ha hagut descontent i mobilitzacions arreu d’Espanya contra la sentència. Això es pot aprofitar d’alguna manera?
-Sí. Ho va dir Alfredo Pérez Rubalcaba, un home d’una gran visió estratègica: «Espanya pagarà el preu que calgui per defensar la unitat». Espanya ja està pagant aquest preu. Protestar des de Madrid, Múrcia o Galícia és molt difícil. La premsa allà té un únic discurs i està alineada amb el règim del 78. Això dificulta les protestes, i la repressió fa el seu paper. Ho hem vist a Madrid, amb gent multada per anar a manifestacions. Aquesta taca d’oli és lenta, però cada vegada és més gran.