Sentència

Quan cau el dia la lluita continua

Els aldarulls han tornat a Barcelona després d’una jornada reivindicativa en què l’independentisme omplia novament els carrers per la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i el dret a l’autodeterminació en la primera manifestació contra la sentència.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de desbordar el carrer de Marina, una part de l'independentisme no torna a casa, sinó que roman als carrers fins ben entrada la nit.

A les sis en punt, la cruïlla que separa el passeig Lluís Companys amb el carrer de Sant Joan s'omplia de manifestants independentistes procedents de la convocatòria unitària impulsada per Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural del carrer Marina. Una segona convocatòria, organitzada per Arran absorbia gent al seu pas. Capitanejats per una pancarta vermella que lluïa el missatge "la nostra lluita, el nostre futur", descendia el carrer Sant Joan a pas lleuger alhora que corejava "el poble no s'atura davant la dictadura". Una noia, megàfon en mà, s'encarregava de coordinar els càntics i esperonar la munió mentre les banderes vermelles i morades es multiplicaven.

Rostres al descobert i ambient distès fins que un noi jove que es trobava a uns 20 metres s'adreçava a la gent, tot fent salutacions feixistes. La resposta de la turba espantaria l'ultradretà.

Enfilant el carrer Sant Pere, amb la plaça Urquinaona de fons, direcció Prefactura Superior de Policia de Catalunya, els únics esfèrics que es veien eren les que carregaven els congregats. Pilotes de tenis, de platja i de futbol obeïen la crida feta pels CDR (Comitès de Defensa de la República) de "retornar les pilotes a la policia" en clara al·lusió al llançament de pilotes de goma que practica la Policia Nacional malgrat estar prohibit en territori català.

Hi havia una massa en moviment que, a tres quarts de sis, frisava per posar de manifest que les detencions arbitràries i els excessos policials no són propis d'una democràcia. Les passes, que a pesar de l'embotiment eren ràpides i neguitoses, esquivaven restes de contenidors rostits d'anteriors escomeses mentre als laterals es podien veure parades d'autobús sense vidres que les resguardessin.

Els decibels pujaven a causa de càntics acompanyats d'un ritme de mans que recordava a les graderies de futbol més actives. L'escena recordava a les manifestacions hongkongueses per l'espontaneïtat i la preparació logística d'alguns manifestants: cascs de moto, punters làser que apuntaven l'helicòpter que ens sobrevolava a baixa altura, ulleres d'esquí i natació, actualitzacions constants dels moviments policials via telèfon mòbil...

A les set de la tarda passades, arribant a plaça Urquinaona se sentia, a prop, se sentia el repic d'una campana. Esbrinar-ne l'origen semblava missió impossible, però cada vegada s'escoltava més fort. De sobte, una noia jove de cabell curt treia el caparró d'entre la multitud per obrir-se pas, tot fent ressonar la campana que duia lligada al coll. En ser demanada per l'esquella, declarava que "la porto per fer xivarri" i continuava el seu camí amb un tebi somriure dibuixat al rostre. A dos pams, una senyalització a l'asfalt de "BUS" decorada amb una "A" inicial dibuixada amb spray de pintura formava la paraula "ABÚS" tot just quan hi havua, a deu metres, una llarga filera de furgonetes de la Brigada Mòbil de Mossos d'Esquadra (BRIMO). Els manifestants avançaven absorts per l'exaltació general quan, tot d'una, veien muntanyes de brossa en determinats punts dels laterals del passatge. No feia la impressió que fos cosa del servei de neteja, sinó de la manca de contenidors. Per acabar-ho d'adobar, si aquesta nit n’hi havia pocs, en quedarien menys.

A les vuit del vespre i ja situats a Urquinaona, l'aglomeració s'estirava per confluir amb els més trempats, els situats a primera fila, concretament a 30 metres del cordó policial. La separació entre policia i manifestants s'escurçava per moments i la tensió creixia. A la llunyania, agents disposats en fileres esperaven l'hora d'actuar. L'esperit combatiu guanya terreny a l'ambient festiu a mesura que la llum del sol va desapareix, però no hi ha cap signe de violència. Enmig, alguns turistes despistats que fan fotografies a la multitud i les envien als seus estimats de l'altra punta del món. La cara que feien era de no saber massa cosa del què s'hi coïa, però l'interès important.

D'una vegada per totes i a dos quarts de deu de la nit, els manifestants entraven a Via Laietana sense ser conscients que, més tard, sortir-ne no seria fàcil. Hi accedien, sí, perquè allò era un rusc policial. Els ingressos a via Laietana eren blindats i il·luminats per les múltiples llums blaves de les furgonetes de la BRIMO que reduïen la distància entre els manifestants (que ja era curta). Per uns instants, la boca de metro d'Urquinaona es convertia en la sortida més viable. 10.000 persones convocades pels CDR omplien la zona.

Amb el pas del temps, s'incrementaven les canonades de salves i foam, però això no feia recular la jovenalla. Enfilats a les baixes reixes de les baixes finestres dels edificis que ens flanquejaven, desenes de joves donaven indicacions sobre quan calia avançar o retrocedir. Els Sanitaris per la República començaven a atendre els primers estomacats, cosa que incrementava el nerviosisme i la ràbia. Es desfermava la "festa" i no precisament la que s'estava vivint al Palau Sant Jordi, on el mític grup La Polla Records celebrava el seu retorn al cap i casal davant de milers de seguidors. Molts, val a dir, potencials assistents a la manifestació d'avui. Les absències, però, no semblen afectar l'envalentida gernació que fa retronar el ja popular cant de "Catalunya antifeixista".

L'altra convidada, la Policia Nacional, tapava els forats que deixaven els Mossos quan es veien obligats a recular a còpia de foam. També circulaven amunt i avall en furgons amb la 'rojigualda' penjada de les finestres. Si gosaven apropar-se massa a la concentració, objectes i puntades de peu impactaven contra la carrosseria. Sens dubte, un clar indici que la de dissabte seria una jornada intensa d'enfrontaments al carrer.

A les nou i dos quarts de la nit, quedava palès que el Barça-Madrid havia quedat ajornat, però la lluita pels drets i les llibertats no. La nit es faria molt llarga i les barricades, tot i que en menor mesura que una setmana abans, tornarien al centre de Barcelona. I també els ferits: 15 al llarg del dissabte, víctimes de l’actuació policial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.