En vigílies de la sentència que el Tribunal Suprem va publicar el passat 14 d’octubre, no eren poques les persones que miraven de traure conclusions positives dins del drama que generaria la condemna imminent. “Portem dos anys a l’espera de què passarà amb els presos. Hi ha hagut una situació de guaret, a l’espera de tornar a prendre la iniciativa. Amb la sentència, l’actitud de l’independentisme tornarà a ser activa”. Eren paraules d’un dels advocats dels impulsors de l’1 d’octubre recentment condemnats.
La sentència, però, va provocar una reacció del carrer tan multitudinària que va desbordar les previsions polítiques. I, a hores d’ara, lluny d’establir un full de ruta compartit, els partits independentistes estan immersos en un procés electoral que condiciona els relats i les actuacions. Més enllà de propostes de resolució conjuntes per debatre al Parlament sobre qualsevol qüestió —contravenint el criteri del Tribunal Constitucional, que prohibeix tractar l’autodeterminació i altres coses a la cambra catalana—, les coses continuen com abans de la sentència. El carrer ja ha esclatat i es mobilitzarà a llarg termini. I molta gent espera missatges més clars emesos des dels dirigents polítics. Missatges que fixen un horitzó clar o que almenys contemplen un full de ruta compartit a seguir.
A hores d’ara, si en res hi ha consens al si de l’independentisme és en el fet que cal forçar el Govern espanyol a seure a negociar. Pedro Sánchez s’hi nega en rodó i el president de la Generalitat, Quim Torra, s’ha esforçat a evidenciar-ho després dels seus intents fallits per parlar amb ell. Especialment rellevant va ser la visita del president espanyol a Barcelona, quan tampoc no va voler trobar-se amb Torra. “Estem en campanya electoral i el nacionalisme espanyol, anticatalà per naturalesa constitutiva, impedeix que hi pugui haver una relació normal, perquè Sánchez seria castigat en les eleccions”. Són paraules de Josep-Lluís Carod-Rovira, líder d’Esquerra Republicana entre 1996 i 2008 —tot i que ara està desvinculat del partit— i un dels màxims dirigents del Govern català entre 2006 i 2010, que constata que “l’anticatalanisme és una font de vots permanent a Espanya”.
Segons Carod-Rovira, la situació actual és contaminada per les eleccions del 10 de novembre. També les “estratègies diferents” que hi ha a Esquerra Republicana i Junts per Catalunya i també entre sectors interns d’ambdues formacions. Però també hi ha qüestions que dificulten el context i que no estan determinades per les properes eleccions. L’activista per la pau Arcadi Oliveres detecta errors reiterats que venen de lluny. “Durant la tardor de 2017, la il·lusió es va menjar el ritme: tot estava molt bé, però es va fer de manera precipitada. Teníem la mel a la boca amb la independència i es va tirar pel dret”. Segons Oliveres, “faltaven encara alguns elements bàsics”; per exemple, una majoria independentista més àmplia. Una mancança que, explica l’activista, encara té l’independentisme. També n’hi ha una altra, diu Oliveres, que mantenen els governants des de fa temps. “Cada partit va pel seu compte i cada decisió sembla improvisada”. Oliveres titlla Quim Torra d’“una excel·lent persona amb ganes de fer-ho bé”, però interpreta que avui, com fa dos anys, s’estableixen objectius sense aclarir com es compliran. “Fa dos anys es va enganyar la gent amb suposats plans per assolir la independència i no hi havia res preparat”. Oliveres pensa que avui Catalunya es troba en una situació similar.
Tots els consultats, però, tenen clar que el principal responsable de l’actual situació és Pedro Sánchez i la seua “absoluta intransigència i resistència a qualsevol diàleg o negociació per intentar entomar el problema que representa el no reconeixement del dret a l’autodeterminació”, en paraules de Gabriela Serra, diputada de la CUP durant l’anterior legislatura.
“Que tot ha d’acabar amb una taula de negociació és indiscutible”, diu l’exdiputada cupaire. Segons ella, la incapacitat de Sánchez per seure amb Torra “no és una mostra de força, sinó de nerviosisme davant el 10N”. De moment, Serra considera “un pas important” el posicionament de la Mesa del Parlament, que permetrà el debat sobre l’autodeterminació malgrat la negativa del Tribunal Constitucional. “És un pas des de la institucionalitat, que estava molt callada”.
De fet, el carrer ha reaccionat amb molta més força a la sentència que les institucions. Sobre la resposta institucional gira un dels debats que més distancia els socis de govern català: el paper que han d’adoptar les estructures de Govern en aquesta situació. Entre les persones consultades, qui més contundència anhela des de les institucions és Arcadi Calzada, vicepresident del Parlament de Catalunya entre 1984 i 1995, president de la Diputació de Girona i alcalde d’Olot (Osona). Calzada és d’aquells membres històrics de Convergència que avui se senten totalment identificats amb el president a l’exili Carles Puigdemont. “Només avançarem per la via definitiva”, diu Calzada, que pensa que si a Catalunya el pròxim 10 de novembre l’independentisme supera el 50% dels vots s’hauria de fer la declaració unilateral d’independència. “A partir d’aquí es remourà tot i vindran reaccions importants, com ara el reconeixement d’un referèndum. Farà que la gent segui a la taula i busqui solucions”. Preguntat què el fa pensar que aquesta via funcionarà si el 27 d’octubre de 2017 no ho va fer, Calzada justifica que la realitat de fa dos anys “era una altra”. “Ara seríem més del 50% —si així ho demostren les urnes el 10 de novembre—, mereixeríem un reconeixement i no podem anar esperant, esperant i esperant”.
Pel seu compte, Josep-Lluís Carod-Rovira aposta per una combinació de les dues estratègies —dialogar i confrontar— defensades des dels partits que integren el Govern català. “Tothom sap que haurà de seure i parlar. Tots els processos d’emancipació nacional, i aquest n’és un, evidencien que el final serà aquest, i això no passarà sense pressió”. Preguntat per quin tipus de pressió seria l’adequada, l’exvicepresident del Govern català assenyala l’ocupació recent de l’aeroport del Prat, a iniciativa de Tsunami Democràtic. “Penso que va ser encertada, perquè sense violència es va aconseguir que baixessin les accions d’Aena en borsa”. Carod-Rovira, que confia en el paper que pot jugar el carrer en aquest context, està segur que aquestes accions seran necessàries fins que el Govern espanyol “es comporti de manera democràtica i madura”.
Un partidari i practicant reconegut de la no-violència com Arcadi Oliveres hi està d’acord. I va més enllà. “El més important per aconseguir la independència és desconnectar: això és no comprar en comerços que practiquen l’evasió fiscal”, diu referint-se, concretament, a Zara i Ikea. “Cal un grau més d’implicació ciutadana”, detecta.
Oliveres, en canvi, es mostra “bastant decebut” pels aldarulls que es van produir al carrer els dies següents a la publicació de la sentència. “No m’ho esperava. Tota la vida he presumit d’aquests nou anys de magnífica actuació no-violenta que hem tingut”. Al seu torn, Carod-Rovira diferencia aquestes imatges de les de l’ocupació de l’aeroport, que “va ser un acte intergeneracional”. Tot i que, explica, “hi ha gent jove que ha perdut la paciència i que ja no creu en l’argument que s’ha de dialogar. Si una de les parts no vol, no és fàcil convèncer els joves. És una cosa que passa a tot arreu”, diu l’exdirigent d’Esquerra Republicana. També recorda, alhora, que els aldarulls han desmentit l’argument que “el procés és només cosa de la tercera edat”, i condemna l’actuació policial que va generar aquella situació als carrers catalans.
A Gabriela Serra li van “doldre” aquelles imatges, que “tenen un cost molt alt”, però es qüestiona “com és que el Govern i les forces d’ordre i seguretat no es pregunten què hi ha al darrere d’aquesta ràbia i desesperació”. Alhora, l’exdiputada cupaire pregunta “què ha passat amb els joves, després de tant de temps dient que la joventut no es mou, perquè siguin capaços de sortir al carrer amb aquesta força i acceptant aquest risc” de ser acusat judicialment o, fins i tot, empresonat preventivament. Serra recorda, al mateix temps, “que els aldarulls només s’han donat quan la policia ha actuat violentament”, i també que “cap mitjà de comunicació espanyol no s’ha referit a les mobilitzacions de Hong Kong titllant-les de criminals o terroristes”. “Hi ha una intencionalitat molt concreta de voler generalitzar una actitud amb un moviment que mai no ha estat violent”. De fet, no són pocs els qui estan segurs que si aquestes imatges s’hagueren produït en un altre lloc de l’Estat ningú, tampoc els jutges, no hauria plantejat el debat o la reacció en aquests termes.
Tenint o no en compte els aldarulls, la fortalesa del carrer s’ha evidenciat durant els darrers dies al Principat i més enllà. A tot arreu hi ha hagut mobilitzacions contra la sentència. “Això supera amb escreix les esperances que hi havia per generalitzar el conflicte creat per l’Estat”, celebra Gabriela Serra. “Europa i el món miren Catalunya, i hem d’aprofitar aquest clam per avançar en l’amnistia i en el dret a l’autodeterminació”. En aquest mateix sentit s’expressa Josep-Lluís Carod-Rovira, qui destaca les “nombroses mobilitzacions” que s’han donat “de Perpinyà fins a Alacant i de Menorca a Lleida”. Un fet que “cal valorar positivament”. Com ja és habitual, el carrer torna a ser el termòmetre de la reacció catalana i l’esperança dels qui desitgen més determinació des de les institucions. Una determinació que estarà condicionada, de segur, per la pressió popular.
Ara, però, l’escenari a curt termini és el postelectoral i les forces independentistes que entrin al Congrés dels Diputats “hauran de ser capaces de trobar uns eixos de treball que permetin continuar amb la pressió sobre el poder central perquè segui a una taula de diàleg”. “Si anem a Madrid sense pensar en el dret d’autodeterminació i la independència, sense buscar aliances i solidaritat amb altres pobles de l’Estat, no ho perdonaria ningú”, conclou Gabriela Serra.