Tinc un rànquing personal de Segadors, i els millors de la meva vida els vaig cantar dilluns al migdia, a l’aeroport del Prat, amb la ràbia de la sentència encara fresca, quan tot just arribaven les primeres columnes de joves. Onades i onades d’estudiants a peu, tan desconcertats de ser-hi com nosaltres de veure’ls. Nois i noies sense aquesta por adquirida a la policia que els adults portem de sèrie. Joves que es fan els cigarrets i canten a crits i es fan selfies en primera línia davant les tocineres, i que els grans ens mirem aixecant les celles amb incredulitat. Són la sorpresa del dia, més encara que el previsible horror de la sentència que hem sabut fa unes hores. Més que aquest Tsunami que ens ha convocat i que, amb previsió i sentit de l’humor, ens ha enviat centenars de bitllets electrònics d’avió per si la guàrdia civil ens els demanava a l’entrada. “Atenció, són falsos”, tuitava Ana Pastor de la Sexta, com si fóssim els imbècils que es pensa que som. Sort que tenim sentit de l’humor.
Ells no en tenen un pèl, d’imbècils. Nois i noies de rostre angelical que interpel·len i insulten els uniformats i van tibant la corda, enrabiats, fins que a primera hora de la tarda comencen les primeres càrregues. Els turistes graven amb els mòbils, resignats i encuriosits, asseguts de fa hores en qualsevol racó mentre esperen un taxi que saben que no arribarà. Les fileres de viatgers amb maletes fan pena però són pràctiques per refugiar-se quan s’acosten les porres, per això fem veure que no passa res, que no s’espantin.
Les primeres càrregues són suaus, però a mesura que avança la tarda es van endurint, i els nanos no retrocedeixen, sinó que s’enardeixen i ocupen tota la zona de sortida de taxis, un vestíbul, l’aparcament d’autobusos. Encara hi ha molts manifestants de primera hora - més grans, molts d’ells ja jubilats- asseguts a terra als passadissos de la terminal. Al matí la guàrdia civil ja vigilava, però és difícil posar portes al camp, encara que sigui un camp d’aviació. Un grup ha arribat al control de seguretat i n’ocupa diverses línies; altres s’han anat colant als halls al llarg del dia, i n’hi ha que han quedat atrapats a dins i animen des de les finestres. Tothom va pendent del mòbil, per si arriben indicacions del Tsunami, per si se sap alguna cosa, per si hi ha coneguts a prop. Pares i filles, mares i fills, arribats per separat, es retroben al carrer, sorpresos i orgullosos els uns dels altres. S’abracen i se separen: ves amb compte, ves-hi tu també. El twitter i l’insta s’han omplert de fotos. Que no es vegin cares, que no ens puguin identificar…però, com fas que no es vegin cares en una multitud com aquesta?
Amb tanta concurrència policial era difícil fer res a dins la terminal, però aviat es veu que no cal. L’aeroport ja és encerclat de gent. No entren ni taxis ni autobusos, i els cotxes, milers i milers de cotxes, han quedat col·lapsats a l’autopista. Entre els cotxes, als vorals, avançant camp a través, la corrua infinita de manifestants que arriben a peu des d’El Prat, d’Hospitalet, de Barcelona. Tan increïble que sembla un somni.
Ja només es tracta de ser-hi, d’aguantar. S’ha acabat l’aigua i no queda ni una trista bossa de ganxitos, però s’ha pres l’aeroport, era possible. Tothom ho sap. Quan es fa fosc ja volen les pilotes de goma dels nacionals -no estaven prohibides, aquí?- i els projectils de foam dels mossos. S’han deixat anar i responen amb ferocitat. Va quedant clar que ningú no els aturarà, ni als d’aquí ni als d’allà. Als suposats nostres, als mossos, els envia el mateix govern que ens animava a mobilitzar-nos contra la sentència. Ja hi ha ferits, ja hi ha fum i corredisses, i incursions al pàrquing, on centenars de cotxes immobilitzats esperen que es buidi l’autopista per tornar a casa. Hi ha el moviment constant de les furgones blaves, les sirenes sinistres, els trets, tan esgarrifosos quan sonen a prop. Mentre els grans aguantem la respiració, els joves aguanten l’envestida. Viuen el bateig de foc amb ràbia, i espant, i excitació, i una valentia que ni ells mateixos s’esperaven. Ningú s’ho podia esperar, això.
A les nou el Tsunami desconvoca a través del Telegram, quan encara arriba gent. Hi ha desconcert, mirades d’estranyesa i una certa resignació: però si ja ho teníem…Mentre alguns grups resisteixen una estona més, ja en plena batalla campal amb la policia, la majoria de manifestants comencen a marxar com poden, incrèduls pel que acaben de viure i de veure. Però hem de ser aigua, be wàter, déiem, com a Hong Kong, demà hi tornarem. Hem decidit, en un acte de fe col·lectiu i al·lucinant, seguir les instruccions d’algú que no sabem qui és però volem creure que som nosaltres i que ens ha portat -ens hem portat- fins aquí. Trigarà dies, si hi torna, a portar-nos a algun altre lloc. No tenim gaire res més, esperarem. O no.
Les set diferències
Quan dimarts surt el sol encara d’estiu ja sabem que després de l’aeroport res tornarà a ser igual. Però encara no podem imaginar-nos fins a quin punt serà diferent. Han tornat els dies de l’insomni, del nus a l’estómac, del no puc concentrar-me, de les llàgrimes a flor de pell. Del consum descontrolat de xocolata i de cafè, de la ràdio encesa tot el dia, del mòbil enganxat als dits i el frenètic intercanvi de vídeos anònims. De preguntar-nos si estem bé, d’explicar batalletes. Però no som els mateixos que érem fa dos anys i ho sabem. I sense adonar-nos-en, en les converses desordenades d’aquests dies juguem a buscar les set diferències. Com érem, col·lectivament, i com som ara. Cadascú hi troba les seves. I aquestes són les meves, no necessàriament en ordre d’importància.
“Veníeu a pegar les iaies i us heu trobat els nets”… I sorpresa, a les netes! Milers de noies decidides que han ocupat els carrers al costat dels seus companys amb absoluta naturalitat i ja no els abandonaran. Són aquestes filles i nets, aquests joves i adolescents als que durant dos anys hem acusat de “no ser-hi”, que hem mirat amb decepció i condescendència perquè els feia mandra venir l’Onze de Setembre o a penjar llaços grocs, que ni s’acostaven per l’ANC o per Òmnium Cultural i es cansaven de seguida de reunions als CDRs. Aquests nois i noies penjats del mòbil, ajaguts al sofà, han irromput de sobte en escena, omplint els carrers de dia i de nit, amb una ràbia i una decisió que no hauríem dit mai. Com si haguessin sortit del no-res.
Però no, no venen del no-res. En absolut. Passa que potser no ens hi havíem fixat prou. Perquè aquests joves -molts d’ells encara d’institut- són els mateixos que han omplert aquest últims mesos les manis contra el canvi climàtic, les manis feministes i les lluites estudiantils. Els que passen hores parlant del futur que no tindran, dels pisos que no podran llogar, dels màsters que no es podran pagar i les feines precàries els esperen si tenen sort. Els que ho viuen d’una manera diferent a nosaltres, perque han crescut convençuts que la democràcia és el més normal, que als ciutadans se’ls escolta i se’ls respecta. Una generació que ha aprés a aixecar el dit i dir el que pensa, i que ha fet seu -nois i noies- aquest “cuidem-nos” feminista que ja forma part de la seva manera de parlar-se i relacionar-se, aquests dies -diu una amiga meva- més que mai. No és estrany que estiguin emprenyats del tracte rebut.
Perque sí, també són els joves que ens han vist humiliats, que han presenciat en directe la nostra ràbia i la nostra decepció per com han anat les coses des d’aquell primer d’octubre en que -ja grandets- vam perdre la innocència. Són aquests i són molts més, perquè -sospir emocionat- la causa indepe, ves a saber per què, s’ha posat de moda. A veure si se’ns ha eixamplat la base sense saber-ho i per on menys ens imaginàvem.
Divendres passat al Passeig de Gràcia, quan segurament hi havia al carrer un milió de persones -ara ja hem deixat de comptar- l’asfalt era ple de grupets de nois i noies asseguts o estirats a terra. S’esperaven tot escoltant música amb els mòbils, jugant a les cartes, fent-se fotos i passant-se fraternalment les llaunes de cervesa. Havíeu sentit mai olor de maria un Onze de Setembre? Doncs eren ells, amb les seves estelades a l’esquena, amb samarretes xarangueres i motxilles, fent-se del tot seus el terreny i la situació. Irritants i emocionants alhora, com són els adolescents, amb la seva ferum d’hormones i el seu tendre exhibicionisme. Vinguts de tot arreu, amb tots els accents del català i molts dels accents del castellà, amb totes les tonalitats de pell i un orgull que els fa brillar i que demana respecte.
No sé si semblo condescendent, perquè no vull ser-ho. I aquí arribo a la segona diferència: aquesta vegada i gràcies a ells els carrers han sigut nostres. Perquè aquesta setmana no hem tornat disciplinadament a casa després de cantar Els Segadors. En comptes d’això hem optat per reclamar el carrer que ens volien prendre. Mentre era possible, senzillament sent-hi. I si la policia no els deixava, fent el mateix que fan els joves de tot el món en aquests casos: córrer, cridar, defensar-se amb barricades i amb el que poden -i òbviament no parlo d’armes, ni boles d’acer ni barres de ferro- i rebre, rebre moltíssim.
Van pagar un preu molt alt. Cops de porra, boles de goma i de foam, gasos lacrimògens, detencions brutals. Pallisses de l’ultradreta, també, que ha campat al seu aire repartint violència de la d’arma blanca i bota amb puntera de ferro. Ara dels nostres joves en tenim gairebé trenta a la presó, i molts ni tan sols saben per què. Literalment. Més de sis-cents han estat atesos de ferides, algunes greus i molt greus, sense comptar els que no van gosar ni anar a l’hospital. Ha quedat clar que asseure’s pacíficament a terra, mans enlaire, no serveix de gran cosa quan les ordres policials són de tirar al cos. Han estat ells, en bona part, qui ha mantingut viva la tensió informativa sobre Catalunya durant aquesta primera setmana. I -escolteu les converses al vostre voltant- qui ha retornat a molts catalans l’orgull malmès de tanta prepotència i tanta humiliació.
Perquè, i anem a la tercera diferència, ara ja sabem el que és la repressió amb majúscules.
Per començar, tenim presos, molts presos: des de fa gairebé dos anys, una presidenta del Parlament, mig govern electe i dos líders civils ja condemnats a penes brutals en un procés que ha tocat tots els matisos de la humiliació, la prepotència i l’absurd. Des del setembre tenim set presos més, acusats d’un terrorisme que ningú ha vist enlloc i dels quals sabem poc més que el fet que pertanyen a uns CDRs que no són il·legals -que jo sàpiga-i que agrupen milers i milers de ciutadans a tot el país. I, des d’aquesta setmana, una trentena de joves detinguts al carrer, dels quals ni els seus advocats saben amb exactitud de què se’ls acusa ni quines proves hi ha en contra d’ells.
Tenim exiliats, també: un president de la Generalitat electe, diversos consellers, dues dirigents polítiques de forces parlamentàries, un cantant de rap i un jove CDR. Els mitjans públics tenen prohibit, entre moltes altres coses, recordar que són a l’exili. Pel govern de l’estat són “fugitius”.
Tenim centenars d’encausats, de sancionats, represaliats. Un Parlament a qui el Tribunal Constitucional tomba qualsevol llei mínimament interessant. Uns ajuntaments que no poden ni exhibir l’estelada. Milers de policies nacionals i guardiacivils vinguts a mantenir un ordre públic que en teoria pertoca defensar a la policia autonòmica, que de tant coordinada amb les forces estatals ja ni se sap qui la mana. Que ja ni els bombers poden anar a les manis amb el casc, perquè els fan fora, i ara els nostres herois són els Sanitaris per la República, que literalment ens curen els ferits. No paga la pena continuar, oi? Fa poc més de dos anys pensàvem que ho teníem a tocar. La repressió és una forma d’humiliació col·lectiva.
I a tot aquest panorama, que deprimiria el més eufòric, s’hi afegeix la quarta diferència: aquesta persistent sensació que no hi ha ningú al volant. Ningú capaç d’entusiasmar, de convèncer, d’empènyer. El que se’n diu liderar. Algú que sàpiga per on tirar i com. Entre la presó i l’exili, d’una banda, i els mandats limitats, de l’altra, hem vist desaparèixer en un temps rècord tota una generació de dirigents que –qui ho hagués dit- trobem molt a faltar. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Marta Rovira, Anna Gabriel, Yeya Boya, David Fernàndez, Albano Dante Fachín, Dolors Sabater… Ja no hi ha qui aguanti despert mitja sessió parlamentària, o resisteixi sense badalls un acte central de l’Onze de Setembre. L’últim, a Montjuïc, va ser tan mortalment avorrit que la gent va començar a escampar abans que sonessin -en una versió incantable- Els Segadors.
Fins fa tot just una setmana el principal al·licient de la política catalana era contemplar en directe i amb desgana com s’apunyalaven els dirigents d’Esquerra i Junts per Catalunya, uns als altres i entre ells, mentre la CUP perdia perfil a tota castanya. Si és que fins i tot el propi president de la Generalitat fa cara de voler entornar-se’n a casa tan aviat com pugui, després d’haver-se menjat el marrón monumental de succeir Carles Puigdemont, el president més sexy de la història de la institució.
Cinquena diferència: com que no quedava gairebé ningú per mobilitzar-nos, hem hagut d’aprendre a fer-ho pel nostre compte:només el poble salva el poble…quin remei. Un autèntic màster, n’hem fet. Amb lliri o sense, no hi ha indepe que no hagi participat en una penjada de llaços grocs, un viatge a Waterloo, o a Madrid, una anada a Lledoners o al Puig de les Basses, un mínim de quinze manis, una caminada popular o un curs de resistència no violenta. Hem escrit als presos, hem recollit diners per caixes de resistència, hem fet botifarrades, ens hem comprat i posat samarretes horroroses. Ens hem baixat dotzenes d’aplicacions, hem omplert els mòbils de xats encriptats i després els hem deixat en una caixa de llauna mentre assistíem a assemblees eternes. Hem encartellat, ens hem barallat amb els ultres, hem penjat rètols a les entrades i sortides dels pobles. Ens hem fet dels CDRs, i hem estat Tsunami, i hem fet Pícnic en estacions ocupades. Hem anat, cagats de por -però hi hem anat- a fer coses que no hauríem dit mai que faríem.
I hem rebut el suport i la solidaritat de gent d’altres pobles -valencians i balears, però també gent antifeixista de Madrid, d’Euskadi, d’Andalusia, de Múrcia…- que ha marxat al nostre costat en contextos tremendament hostils. I tot plegat ens ha fet més valents i més amics, i més conscients de la força que tenim.
Això ha estat bé. És el que ens ha fet capaços, als jubilats del casal i a les noies del casal popular, als veterans de l’hoquei i a les dones del club de lectura, d’apuntar-nos junts aquests dies a les Marxes per la Llibertat. Caminem trenta quilòmetres per una autopista sota el sol i compartim ampolla d’aigua, ens cuidem els nens i ens passem tiretes pels peus, amb la bufeta a punt d’explotar perquè no hi ha vàters pel camí. I llavors arribem junts a Barcelona, i quan veiem que som un milió ens cauen les llàgrimes i compartim els kleenex, perquè l’emoció de viure plegats una cosa així no es paga amb diners.
La sisena diferència entre el nosaltres de fa dos anys i escaig i el nosaltres d’avui es diu ni oblit ni perdó. En tenir memòria hem agafat molta pràctica, i sap greu, perquè no ens fa més bons. Però no perdonarem als que van pegar les nostres àvies -sense iaies no hi ha revolució- ni als que han pegat els nostres fills. Ni als que els ho han ordenat, des del nostre propi govern o des de l’altre. Ni als que els han dit terroristes. Ni oblidarem els crits d’a por ellos, ni el famós discurs reial, ni el judici al Tribunal Suprem, ni els anys que els presos han perdut de vida. Ni el terror dels nens dels detinguts del 23S quan els tiraven la porta a terra. Tenim rancúnia, i diem coses que no ens agrada dir. Ens hem tornat desconfiats. És que ens hem sentit dir lazis, i nazis, quan encara recordem els avis que van morir a Mauthausen, i ni tan sols podem dir que odiem els nazis de veritat, perquè és delicte. Recordarem tot això. I també recordarem la gent bona que hem conegut pel camí: a Altsasu, a Múrcia, a Andalusia, a Madrid.
I la setena i última diferència: ara, dos anys i escaig després, amb tot el que hem vist i hem viscut, sabem segur que això no té marxa enrere. Que ho tornarem a fer, perquè no hi ha pla B. Que trigarem més o menys, sempre més del que voldríem, però hi tornarem. Amb les iaies que quedin i els fills que empenyen i els nets que vinguin. I ens en sortirem, perquè cada dia som més savis i tenim més mala llet.