‘Jordis’

Quan van empresonar la complicitat i l’estratègia

Divendres es van complir 500 dies des que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats. Va ser el 16 d’octubre de 2017, quan esdevingueren els primers encarcerats pels fets de la tardor d’aquell any. Amb persones properes a ells analitzem com ha transcorregut aquest temps.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són dues persones distintes, però perfectament complementàries. Ho van demostrar durant les setmanes prèvies al referèndum de l’1 d’octubre. Els empresonaments de tots dos van commocionar bona part de la societat catalana. Al seu entorn ho esperaven, certament. Però no que, 500 dies després, tots dos continuaren en presó preventiva. Aquests dies, durant el judici, se’ls ha tornat a sentir. S’expressen a la seua manera. Jordi Sànchez, més tècnic, més concís. El president d’Òmnium Cultural més passional i irònic. Les dues intervencions van convèncer els seus amics més propers. Ningú compta, però, que puguen servir per rebaixar una condemna que tothom, gairebé, dona per escrita.

Tot i que encara hi ha qui manté certa esperança. «Jo he pensat molt de temps que la sentència està escrita, però comprovant el buit argumental de la Fiscalia, no sé com s’atreviran a fer una condemna». Ho diu Jordi Vilarasau. Aquest metge anestesista és director de dos hospitals fusionats: el de Sant Joan Despí i el de l’Hospitalet de Llobregat. Nascut a Balaguer l’any 1958, viu des de fa més de trenta anys a Castelldefels, on va ser dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana el 2011 amb altres 11 membres. És precisament a l’ANC on va conèixer Jordi Sànchez, amb qui manté una forta amistat. Curta en el temps, però intensa. El lligam entre tots dos es va confirmar a la vigília de l’empresonament de l’expresident de l’entitat. Sànchez li va enviar un whatsapp demanant-li permís per compartir el contacte del metge amb la seua família. Pel que pogueren necessitar. «És llavors quan confirmes que hi ha alguna cosa més que bona sintonia».

L’amistat entre Sànchez i Vilarasau no és de les de tota la vida, però no per això és menys intensa. Es van conèixer al si de l’ANC, on el metge va viure com el seu nucli territorial arribava a reunir 140 membres. Amb Jordi Sànchez com a president, Vilarasau va fer de secretari durant un any. També va representar la comarca del Baix Llobregat al secretariat. L’ANC va ser la seua primera experiència política. Ell forma part els «nouvinguts» a l’independentisme. Tant que se sentia incòmode, diu, en les primeres manifestacions en què es corejava el crit d’independència. «Gairebé no em sortia». Abans havia estat dels «federalistes convençuts». Fins que el Tribunal Constitucional es va pronunciar contra l’Estatut.

Vilarasau defineix l’actual president de la Crida Nacional per la República com una persona «amb qui es treballa còmodament, que escolta i et fa sentir que compta amb la teva opinió». Sobretot, però, destaca la seua visió estratègica. «Notes de seguida que té una visió una o dos passes més enllà que la majoria dels qui estem amb ell». Tant és així que el metge assegura que «a l’octubre de 2017 es va notar molt que no hi fos». Considera que, amb ell empresonat, durant els dies previs a la declaració d’independència al Parlament «va mancar aquesta visió. I ara passa igual».

L’entorn de Jordi Cuixart també pronosticava el seu encarcerament els dies anteriors. «Ens anàvem preparant. Sabíem que la segona vegada que eren citats a declarar a l’Audiència ja no tornarien». Ho diu Marc Vinyals, veí de Santa Perpètua de Mogoda i integrant de la colla d’amics de Jordi Cuixart. Ell mateix recorda amb impacte la imatge dels vehicles policials conduint els Jordis a Soto del Real. «Hi ha moments en què aconsegueixes parlar amb ell i tot això ajuda, però després arriba el vespre, estàs amb la família, penses que el Jordi té un fill petit... Penso molt cada dia en això».

Santa Perpètua acull uns 25.000 habitants. És d’aquells nuclis industrials en què els habitants de més edat encara recorden amb nostàlgia el vell predomini agrícola. Als carrers se sent parlar el castellà i les banderes d’Espanya, nombroses als balcons, semblen competir amb els retrats del president d’Òmnium Cultural, el veí més il·lustre de la localitat. Precisament, un dels seus companys de bloc que acostumava a lluir una rojigualda al balcó la va llevar el dia que el van empresonar. «Ell entenia que el seu país no podia fer això». Ho explica Marc Vinyals, que és assessor laboral i amic del president d’Òmnium des dels primers anys de l’adolescència.

En aquest nucli del Vallès Occidental governa Iniciativa amb el suport del PSC. És dels pocs municipis catalans en què l’espai postconvergent no té representació municipal. El poble és tot allò que defineix Cuixart: convivència de cultures, de llengües, de costums. Cada dimarts, molts avis de la localitat es concentren a la plaça per fer rotllanes amb llaços grocs. Quan va complir 100 dies empresonat, els seus pares van rebre 100 flors grogues. Els actes de suport, sovint massa sentimentals, no sempre agraden al president d’Òmnium. «En comptes de posar-me espelmes, que sembla que m’hagi mort, feu una altra cosa!», va dir-li un dia a Marc. «I vam decidir fer cerveses». No és estrany que, en una abraçada instantània que va poder fer Cuixart a un dels seus amics a l’eixida del Suprem en un d’aquests dies de judici, li demanara que, «sobretot, digues a la gent de Santa Perpètua que l’estimo molt».

Valors que va aprendre, recorda Vinyals, especialment del seu tiet, Josep Navarro Zapata (1930-2009). Murcià i d’inquietud poètica, va impulsar una llibreria local i l’Associació d’Amics de Santiga, creada al voltant d’una ermita per contribuir al desenvolupament de la cultura local, cosa que duu fent des de 1984. «Ell va arribar a un lloc amb cultura pròpia on el van acollir correctament i amb gent que li respecta». Així explica l’amic de Cuixart el motiu pel qual Navarro va abraçar la cultura catalana. Un exemple extrapolable arreu del Principat i reivindicat, de forma explícita, pel president d’Òmnium durant la seua declaració al judici. El tiet Navarro, amb el seu nebot i un altre senyor -Josep Ventura- van fundar la secció local d’Esquerra Republicana quan Cuixart encara no havia superat l’adolescència, segons recorda el seu amic Vinyals. De fet, ell mateix no s’explicava les inquietuds de Cuixart en aquells moments. «Nosaltres anàvem a jugar a futbol i ell marxava a la Model a veure a Lluís Maria Xirinacs, que estava fent una vaga de fam. O s’escrivia cartes amb alguna presa política. No enteníem res, però avui ho comencem a entendre», lamenta.

 

A la presó

Des que tots dos són encarcerats, Catalunya ha viscut molts episodis. L’encarcerament i l’exili dels membres del Govern Puigdemont o la formació de Govern amb Quim Torra al capdavant, passant per la negativa d’Schleswig-Holstein a extradir Carles Puigdemont per rebel·lió o per les múltiples mobilitzacions del sobiranisme. En tot aquest temps, els Jordis no han estat escoltats fins que ha començat el judici. Amb matisos, atès Sànchez va ser castigat a Soto del Real per haver gravat des de la presó un missatge de veu que van fer sentir en un míting. «Allà el veien com a rebel, com a incòmode, i va patir situacions de càstig intern», recorda Jordi Vilarasau. El missatge gravat va servir perquè des de la presó limitaren les visites. «No van deixar que s’incrementès el nombre de gent que podia anar a visitar-lo i van prohibir les visites de l’ex-gerent de l’ANC -Núria Guillaumes- durant sis mesos». En aquell moment, el metge era de les poques persones que el podia anar a visitar. Ho feia cada dos o tres setmanes per parlar amb ell 40 minuts rere el vidre.

Vinyals recorda, també, que els amics de Cuixart no el van poder visitar a Soto. A Lledoners sí que van fer dos locutoris i ara, un cop els han tornat a la presó madrilenya, als amics ja els han autoritzat els tràmits corresponents, tot i que Vinyals haurà d’esperar torn, atès que el va veure a inicis de gener. «De tota manera, la fórmula per poder-lo veure és anar al Suprem i poder-lo abraçar un segon després que acabi la sessió».

Al judici, al president d’Òmnium se’l va notar enèrgic. «Ell va reconèixer que els primers dies a Soto van ser molt durs fins que ho va assimilar. Quan ho va plorar tot va fer el canvi de xip i ara diu que la seva prioritat no és sortir de la presó, cosa que no subscriurien el 99,99% dels presos. I ell et fa veure que està tranquil. ‘Estic fent el que he de fer’, ens diu. Ell defensa que la presó paga la pena i n’és conscient». Pel que fa a la declaració, Vinyals assegura que era ell «en essència pura». «Diu el que pensa amb tanta convicció, amb un missatge que cala tant, que tanta gent subscriuria... Aquest moment l’esperàvem i ell l’esperava des de feia molt de temps. Ens ha fet sentir orgullosos de poder dir ‘jo sóc amic del Jordi’. Però és que no ho podem dir, perquè el Jordi és de tots».

Pel que fa a Jordi Sànchez, la seua declaració va ser seguida íntegrament per Vilarasau. Va coincidir amb la vaga del 21 de febrer, en què el metge va participar. «Vam poder veure perfectament el Jordi Sànchez que coneixem els qui hem treballat amb ell: una persona racional que sap molt bé el que diu, amb un punt irònic i dur, plenament conscient, plenament fort». Sempre que l’ha visitat ha trobat en Sànchez «la mateixa sensació d’intensitat, d’enteresa». Vilarasau només recorda una excepció: el 4 d desembre, quan ell, amb Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras -aquests dos últims a la presó d’Estremera- els van mantenir empresonats després que la resta dels seus companys i companyes foren posats el llibertat condicional. «Només llavors el vaig veure afectat, però també explicava que això li havia passat al matí i que a la tarda va dir: ‘ho canvio o malament’. I a partir d’aquí sempre l’he vist molt conscient». El metge, que quan anava a veure’l s’encarregava de traslladar missatges i encàrrecs de molta gent, recorda que els 40 minuts rere el vidre se li quedaven curts i només parlaven de qüestions estrictament personals els dos últims minuts.

Fruit de la visió de Sànchez descrita per Vilarasau és una anècdota ben curiosa que esdevé un altre lligam entre tots dos. Segons explica el metge, l’expresident de l’ANC el va demanar què s’havia de fer en cas de vaga de fam. «Pensava que en aquell moment no la faria, però que potser arribaria un moment de confrontació amb l’Estat que podia requerir d’aquesta eina». Vilarasau, anestesiòleg, va haver de consultar nutricionistes i es va entrevistar amb el mallorquí Jaume Sastre, que va practicar la vaga de fam en contra de la política educativa de l’expresident balear José Ramón Bauzá. Molt més endavant, Vilarasau va ser cridat des de Lledoners perquè atenguera Jordi Sànchez. El metge recorda que ja intuïa quin era el motiu.

Enrere ha quedat el temps en què l’ANC emplaçava a crear la llista unitària que va concórrer a les eleccions de 2015. Avui, Vilarasau presideix el nucli local d’Esquerra Republicana a Castelldefels. No vol ser-ne regidor ni apropar-se a la direcció del partit, amb qui no sempre combrega. El seu projecte professional l’entusiasma i s’hi dedica plenament. Alhora, valora el fet que, segons ell, ERC és el partit que més contribueix a sumar gent per a la causa independentista. I no vol estar al marge d’aquest objectiu. També treballa per evitar que a la seua ciutat torne a governar el PP, tal com va fer entre 2011 i 2015 amb Manu Reyes al capdavant de l’Ajuntament.

En canvi, la relació de Marc Vinyals amb ERC és passada. Va deixar el partit que Jordi Cuixart havia contribuït a impulsar al seu poble. Tots dos no van coincidir en cap moment al si de la formació: ells només han estat amics. Amics, Vinyals i Vilarasau, coneixedors del passat i el present de dos activistes encarcerats des de fa 500 dies i que avui s’enfronten a dècades de presó.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.