El 25 d’agost de 1992, en ple setge de Sarajevo per les tropes sèrbies, diverses bombes incendiàries provocaven la destrucció de la seva biblioteca, un dels edificis emblemàtics de la capital de Bòsnia i Herzegovina i una de les institucions culturals més prestigioses del país.
L’esfondrament de la Biblioteca de Sarajevo i la seva posterior reconstrucció amb fons europeus, són la tragèdia i la reparació que es commemoren cada 24 d’octubre en el Dia Internacional de les Biblioteques.
Durant aquell mateix setge, i a uns dos quilòmetres de la biblioteca, un heroi anònim salvava la joia més enlluernadora del Museu Nacional de Bòsnia i Herzegovina, un llibre que, en qualsevol biblioteca del món, n’hauria esdevingut el principal tresor: l’Hagadà de Sarajevo –un manuscrit il·luminat amb belles miniatures, molt possiblement obra d’un artesà jueu de la Barcelona de 1350– es va salvar de les bombes i els robatoris del setge perquè aquell desconegut va decidir desar-lo a la cambra cuirassada d’un banc.
Precisament, la recuperació d’aquest hagadà després del setge de Sarajevo és el començament d’Els guardians del llibre(La Magrana, 2008) una novel·la amb aire de best-seller de la guanyadora del Pulitzer de 2006, Geraldine Brooks (Sidney, Austràlia, 1955). Encara que tots els experts en situïn l’autor a Barcelona –o, si més no, en algun territori de la Corona d’Aragó–, Brooks s’inventa un origen sevillà d’aquest llibre d’oracions per a la Pasqua jueva i potineja una mica en la història situant el llibre a Tarragona el 1492, abans que el llibre sortís de la Península com a conseqüència de l’expulsió dels jueus.
Brooks imagina com es veuria una biblioteca personal a la Sevilla del 1480, la d’Ibrahim al-Tarek, amb els ulls de la seva filla: "Els manuscrits estaven escampats per una paret de la sala, apinyats, des del terra fins al sostre, de manera que el seu final circular es deformava una mica, i quedava com les cel·les d’un rusc d’abelles. D’alguna manera, hi havia un ordre en el qual ell els havia deixat i que conservava dins del cap, perquè agafava un manuscrit sense dubtar ni un moment, l’obria a la seva taula de treball, i després s’inclinava endavant amb els avantbraços sobre el pergamí".
Les primeres biblioteques.
Una de les primeres obres literàries que citen una biblioteca –òbviament privada– és El Quixot(1605), amb tots els llibres de cavalleries clàssics però també el Tirant lo Blanc i un llibre del mateix Miguel de Cervantes, La Galatea. Curiosament, l’autor no parla mai de la "biblioteca" sinó de la "llibreria de l’enginyós cavaller". És al capítol sisè on s’explica que el capellà i el barber "entraren dintre tots y la mestressa ab ella, y trobaren mes de cent volums de llibres grans molt ben encuadernats y altres petits; y aixís com la mestressa los veigé, sortí de la cambra ab gran pressa, y torná desseguida ab una escudella d'aygua beneyta y un hisop y digué: prenguia vostra mercé, senyor llicenciat, y ruxi aquesta cambra, no sia cas hi haije aquí algun encantador dels molts que tenen aquests llibres". Segons la primera traducció al català impresa, obra d’Eduard Tàmaro (Barcelona, 1845-1889).
El Quixot també deu ser una de les primeres ficcions on es cremen llibres, tot i que la novel·la que es farà famosa per les biblioteques en flames serà Fahrenheit 451 de Ray Bradbury (LaButxaca, 2010). O almenys ho erafins a la publicació d’El nom de la rosa d’Umberto Eco (LaButxaca, 2008), on el jove Adso de Melk i el seu mestre, Guillem de Baskerville, veuran com s’incendia la misteriosa biblioteca del monestir. Al llarg de la novel·la, tots dos plegats intentaran esbrinar l’entrada a la biblioteca per tal de resoldre una sèrie de crims. "La biblioteca –narra Adso– es va fer d'acord amb uns plànols que han restat secrets per a tothom durant segles i que a cap dels monjos no li és donat de conèixer. Només coneix aquest secret el bibliotecari, que l'ha rebut del seu predecessor; i el revela, encara en vida, al seu ajudant, talment que la mort no el pugui sobtar i la comunitat no es vegi privada d'aquell saber. El secret segella els llavis de tots dos".
Eco imagina una de les biblioteques més misterioses i laberíntiques de la literatura universal. Finalment, gràcies a l’ajuda d’un monjo i la capacitat de deducció de Baskerville, al sisè dia aconsegueixen entrar-hi: "La visita a la biblioteca ens va tenir moltes hores enfeinats. En teoria, l'escorcoll que havíem de fer era fàcil, però avançar en la claror de la llàntia, llegir les inscripcions, marcar en el mapa els passos i les parets cegues, enregistrar les inicials, fer els diferents recorreguts que ens permetia el joc d'obertures i camins barrats va ser una cosa prou llarga i enutjosa".
Per més inri els llibres són una distracció pel monjo transmutat en detectiu: "Ens aturàvem a furetejar entre els armaria, i ara que Guillem –que s'havia calat unes ulleres noves– es podia entretenir a llegir els llibres, a cada títol que descobria feia un crit d'alegria, ja fos perquè coneixia l'obra, o perquè hi anava al darrere de feia temps, o perquè no l'havia sentit anomenar mai, i això l'excitava i l'encuriosia. Ras i curt: cada llibre li era com un animal fabulós trobat en terra inconeguda. I, mentre fullejava un manuscrit, m'ordenava de cercar-ne d'altres".
Adso i Guillem arriben per fi al laberint de la biblioteca, el rovell de l’ou on els espera l’assassí: "Ens vam trobar al llindar d'una cambra de forma similar a les altres tres cambres cegues heptagonals, que feia fortor de resclosit i de llibres ablanits per la humitat. Amb el llum enlairat vaig enfocar primer la volta; després, el vaig abaixar i el vaig fer anar a dreta i esquerra, i la flama banyà amb una claror somorta les prestatgeries adossades a les parets. A l'última vam veure el centre d'una taula, coberta de papers, i darrere la taula, una figura asseguda que semblava que ens esperés immòbil a les fosques, si és que encara era viva".
Umberto Eco afirma en les últimes edicions d’El nom de la rosa que no sap ben bé per què l’oponent d’Adso i Guillem, Jorge de Burgos, comparteix nom amb Jorge Luis Borges, però és evident que l’escriptor argentí va descriure en el seu Ficciones (DeBolsillo, 2011) l’única "biblioteca" més laberíntica que la d’Eco –i una possible inspiració–, "La biblioteca de Babel": "L’univers (que altres anomenen la Biblioteca) està compost per un nombre indefinit, i tal vegada infinit, de galeries hexagonals, amb enormes pous de ventilació al mig, envoltat per baranes baixíssimes. Des de qualsevol hexàgon, es veuen els pisos inferiors i superiors: interminablement. La distribució de les galeries és invariable. Vint lleixes, a cinc llargues lleixes per costat, cobreixen tots els costats menys dos; la seva altura, que és la dels pisos, supera a penes la d’un bibliotecari normal. Una de les cares lliures dona a un estret vestíbul, que desemboca en una altra galeria, idèntica a la primera i a totes. A l’esquerra i a la dreta del vestíbul hi ha dos gabinets minúsculs. Un permet dormir a peu dret; l’altre, satisfer les necessitats fecals. Per allà passa l’escala espiral, que s’abisma i s’eleva cap a allò remot. Al vestíbul hi ha un espill, que fidelment duplica les aparences. Els homes acostumen a inferir d’aquest mirall que la Biblioteca no és infinita (si ho fos realment, per què aquesta duplicació il·lusòria?); jo m’estimo més somniar que les superfícies brunyides figuren i prometen l’infinit... La llum prové d’unes fruites esfèriques que duen el nom de llànties. N’hi ha dues en cada hexàgon; transversals. La llum que emeten és insuficient, incessant".
Les protagonistes.
Entre les propostes més literàries destaca una nouvellerecent, de 2012, i força interessant estilísticament, obra de la francesa Sophie Divry (Montpeller, 1979). Es tracta de la història d'una bibliotecària explicada en primera persona mitjançant un monòleg interior: sense punts i a banda i tot seguit, amb moltes referències literàries i històriques combinades amb la vida íntima de la protagonista. La signatura 400 (SD Edicions, 2012) és una novel·la amb molt d’humor que hauria de ser obligatòria per a totes les bibliotecàries i bibliotecaris i comença amb aquesta dedicatòria: "A totes aquelles i a tots aquells que trobaran sempre més fàcilment un lloc en una biblioteca que en societat, els dedico aquest divertiment".
La protagonista comença el monòleg molt satisfeta amb la seva professió i explica com ningú el sistema de classificació que es fa servir en totes les biblioteques. "El tipus que va inventar aquest sistema es diu Melvill Dewey. És el pare de tots nosaltres, els bibliotecaris. Heus aquí un jovenet, procedent d'una família pobra dels Estats Units qui, amb tan sols vint-i-un anys, concep la classificació més famosa del món. Dewey és una mica el Mendeléiev dels bibliotecaris. No pas pel que fa a la classificació periòdica dels elements, sinó a la classificació dels àmbits de la cultura. La seva genialitat va ser dividir en deu temàtiques principals, anomenades 'classes', les disciplines del coneixement: 000 per a les obres generals, 100 per a la filosofia, 200 per a les religions, 300 per a les ciències socials, 400 per a les llengües, 500 per a les matemàtiques, 600 per a la tecnologia, 700 per a les belles arts, 800 per a la literatura, 900 per a la història, la geografia... I tot els que no s'hagi pogut classificar abans, ho posem aquí, al soterrani".
Al llarg de la novel·la, però, van brollant les manies de la bibliotecària, que evolucionen neuròticament cap a la crítica mordaç a l’organització del treball bibliotecari: "Vostè està en una biblioteca, però en comptes de contemplar els llibres, de poder-los acariciar, endur-se'ls segons el seu desig... No. Els tanquen en una sitja, un gran magatzem fred. Com si fossin massa preciosos perquè vostè els toqués. I com s'accedeix a aquests llibres amagats? Cal fer una 'petita fitxa' ben escrita i després entregar-la humilment al mostrador. Em treu de polleguera aquest arcaisme. De vint a trenta minuts més tard, es dignen a portar-li el llibre. I li demanen el nom i cognoms. I posant-lo en evidència davant de tothom. I no pas més de tres llibres alhora i que si naps que si cols. Està ple de paranys aquest recorregut, ple de brutalitats que marquen amb ferro roent el visitant verge".
Les bibliotecàries són sovint les protagonistes de les novel·les amb biblioteca i, curiosament, les dones són també majoria en la llista d’autors d’aquestes ficcions. També en català, tot i que l’aparició de biblioteques a les novel·les és molt rara. L’última i més coneguda ésLa noia de la biblioteca (Columna, 2014), de Núria Pradas, que explica la creació de la Biblioteca de Catalunya. Així explica Pradas la seva inauguració, el 28 de maig de 1914, en la seva primera ubicació a l’actual Palau de la Generalitat: "Aquell vespre, a l'antic palau de la Diputació de Barcelona es va aplegar el bo i millor de la societat i la cultura catalana i els seus polítics. La sala de lectura de la nova i rutilant Biblioteca Nacional de Catalunya aviat es va omplir de goma a gom. Acostumada al silenci, va acollir pacient el desori de paraules, rialles i murmuris. Tot estava a punt".
Segons Pradas, "la sala blava estava especialment plena. Era precisament allà on s'exposaven les joies bibliogràfiques impreses i manuscrites adquirides per la biblioteca el 1907. Contemplant-les el públic assistent podia fer un viatge per la història de la llengua catalana que començava amb els pergamins del segle XI, que en marcaven el naixement, i tenia un brillant epíleg en els originals de Jacint Verdaguer pertanyents a la Renaixença de les lletres catalanes".
La història de les bibliotecàries catalanes formades a l’Escola Superior de Bibliotecàries, creada per la Mancomunitat de Catalunya l’explica Assumpta Montellà a Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries(Ara Llibres, 2015). L’autora analitza com van afectar la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil la xarxa de préstec de llibres i ho acompanya d’interessants extractes dels dietaris de les bibliotecàries que s'han conservat. Però comença recordant les primeres biblioteques del Principat: "Algunes biblioteques –explica Montellà– són llocs màgics on el pas del temps queda reflectit en el desgast de les pedres de les parets, del terra. Hi ha bonys, ombres i els escalons estan desgastats de tant pujar i baixar. Són les biblioteques dels monestirs, sovint ubicades als antics scriptoriums dels monjos, com les de Poblet i Santes Creus, o l'excepcional biblioteca de l'Abadia de Montserrat, que preserva l'aroma de la fusta de les lleixes barrejada amb l'olor del paper dels llibres i del cuir de les tapes». La biblioteca de la ciutadella que George R.R. Martin descriu aJoc de trons no és gaire diferent.
Sang a les biblioteques.
Umberto Eco no va inventar la biblioteca com a escenari criminal. Altres autors de misteri i suspens, fins i tot de novel·la negra, n’havien fet aparèixer fugaçment, però va ser Agatha Christie la que escriuria Un cadàver a la biblioteca (Suma de Lletres, 2002). Les descripcions són molt del seu estil:
"Miss Marple comprengué immediatament què havia volgut dir la seva amiga quan havia afirmat que la noia morta no semblava real. La biblioteca era una sala molt representativa del caràcter dels seus propietaris. Era espaiosa, desendreçada i una mica deixada. Tenia unes grans butaques enfonsades, i pipes, llibres i documents oficials estaven escampats per damunt d'una gran taula. Hi havia un o dos antics retrats familiars penjats a les parets, alguna pèssima aquarel·la victoriana i unes quantes escenes divertides de caça. En un angle, hi havien posat un gran test amb flors, i tota l'habitació resultava fosca i carregada. Tot plegat indicava que la família l'havia habitada des de temps antics i en conservava l'aroma de la tradició.
Sobre la pell d'ós que s'estenia al peu de la llar de foc, hi havia quelcom xocant i tràgic. La sorprenent figura d'una noia".
Les biblioteques també surten sovint en les novel·les de Donna Leon, tant a la sèrie del comissari Brunetti, que en alguna ocasió visita la Biblioteca Marziana de Venècia, com en la novel·la Les joies del paradís (Ed. 62, 2012).
Però és una canadenca, Louise Penny, qui en converteix una en un lloc propici per a un crim amb implicacions polítiques, a la ciutat del Quebec. A Bury your dead (Enterrad a los muertos, Ed. Salamandra, 2016), Penny fa protagonista la biblioteca de la Societat Literària i Històrica, el lloc de reunió dels angloparlants a la ciutat de Quebec –que existeix realment– i el converteix en un lloc secret, «extraordinari, l’existència del qual coneixien a penes uns quants francòfons» perquè els seus protectors i usuaris –gairebé tots ancians– no volen que la seva existència s’escampi.
L’autora canadenca, que és nascuda a Toronto i escriu en anglès, situa el seu detectiu protagonista, Armand Gamache, en la Societat Literària i Històrica. L’inspector en cap de la Sureté de Quebec s’hi acosta per estudiar uns volums d’història del Quebec aprofitant que està de baixa laboral.
"Gamache –escriu Penny– va observar la Winnie recórrer la biblioteca entre els prestatges que anaven del sòl fins al sostre, les catifes índies damunt del terra de fusta noble, la taula llarga de fusta i, al seu costat, els seients: dues butaques de cuir i el sofà on ell estava assegut. Tenia la correspondència i els llibres a la tauleta del davant. Els arcs de les finestres obrien espais entre les llibreries i inundaven la sala de llum, quan hi havia llum per atrapar. Malgrat això, el més sorprenent del lloc era la galeria que voltava la sala. Una escala de caragol de ferro forjat conduïa els usuaris al segon pis de les prestatgeries, que arribaven fins al sostre de guix.
La sala vessava de llibres i més llibres. Llum. Pau."
Una pau que aviat destorbarà la troballa d’un cos al soterrani de la biblioteca; el cadàver més que incòmode en el refugi dels angloparlants del Quebec: Augustin Renaud, un independentista quebequès i arqueòleg aficionat que busca des de fa anys la tomba del fundador de la ciutat, el mític Samuel Champlain.
Biblioteques infantils.
La prova que les biblioteques són un recurs molt adaptable que tan aviat són escenari criminal com pati de jocs infantil. Una de les obres més estimades pels menuts, i traduïda per Ramon Barnils, ésMatilda de Roald Dahl (Ed. 62, 2013), la història d’una nena que, ja de molt petita, té una fam voraç de lectures:
"La tarda del dia que el pare s’havia negat a comprar-li un llibre, Matilda se’n va anar tota sola a la biblioteca pública del poble. Quan hi va ser es va presentar a la bibliotecària, la senyora Phelps. Li va preguntar si podia seure i llegir un llibre. La senyora Phelps, una mica descol·locada per l’arribada d’una nena tan petitona i sense que l’acompanyés ningú, li va dir, nogensmenys, que era molt benvinguda.
–On són els llibres per a nens, per favor? –va preguntar Matilda.
–Són allà, en aquells prestatges de sota –va dir la senyora Phelps–. Que m’ajudaries a trobar-te’n un amb molts dibuixos?
–No, gràcies –va dir Matilda–. Ja m’espavilaré
D’aleshores endavant, cada tarda, així que sa mare se n’anava al bingo, Matilda se n’anava tentinejant cap a la biblioteca. El camí eren només deu minuts, que li permetien dues hores de glòria, asseguda i concentrada en un racó calentó devorant llibre rere llibre. Quan es va haver llegit tots i cadascun dels llibres per a nens que hi havia va començar a rondar alguna altra cosa."
Matilda tampoc no és un cas únic. Per al públic infantil hi ha altres bones opcions amb prestatges i llibres a les il·lustracions, com La bibliotecària de Bàssora: una història real de l'Iraq (Ed.Joventut,2007), de Jeanette Winter, o El segrest de la bibliotecària (La Magrana, Col. "El Petit Esparver", 1993), de Margaret Mahy. Per a un públic més juvenil, el deliciós ratolí de Sam Savage, Firmin (Columna, 2008), menja molt paper i llegeix molts llibres, però ho fa en una llibreria, no una biblioteca. No obstant això, és segur que Firmin signaria aquella advertència de Jorge Luis Borges a favor de la lectura: "Agafar un llibre d’una biblioteca i tornar-l’hi a deixar és fatigar els prestatges".