En Portada

ANC, una història d’estira-i-arronses

La importància de l’Assemblea ha estat sempre lligada a la seva capacitat d’influir en els partits polítics. Després d’uns mesos de polèmica sobre com hauria de ser aquesta relació, parlem amb persones vinculades a l’entitat que ofereixen la seva visió en perspectiva sobre la qüestió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pressionar i ser pressionada. Aquest és el doble destí inexorable de l’Assemblea Nacional Catalana d’ençà que nasqué l’abril de 2011. En aquests vuit anys de vida, el país ha viscut un procés polític que és impossible de deslligar de l’acció feta per aquesta organització que ha aglutinat l’independentisme en la seva transversalitat posant la qüestió secessionista al centre del debat. Especialment des de 2012 a l’actualitat, amb la consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Amb les manifestacions massives de la diada com a punt d’inflexió. També com a termòmetre del grau de complicitat entre l’entitat i els partits polítics sobiranistes que sovint han vist l’ANC com un pastís massa dolç per no intentar tenir-ne una porció —la més gran possible— sota control.

Davant d’això, però, és ben cert que les versions sobre com ha estat aquesta estranya parella que han format les formacions polítiques i l’Assemblea —amb el permís d’Òmnium Cultural— són gairebé tantes com persones han passat pel moviment independentista els darrers anys. Les crítiques públiques més rellevants, però, potser les ha rebut els darrers mesos, després del referèndum d’autodeterminació. Què ha passat, però? Han canviat les lleialtats? Com diu Joan Tardà “l’ANC s’equivoca perquè ha abandonat el seu ADN. S’ha convertit en un contrapoder”? O bé, com es defensa des de l’Assemblea i reafirma la seva presidenta Elisenda Paluzie preguntada per aquesta revista, són els partits polítics el que han pres distància de l’ANC deixant de treballar en la via unilateral cap a la independència a curt termini?

Convé, potser, girar la vista enrere i analitzar com ha estat la relació d’aquest binomi al llarg dels anys. En les tres principals etapes, la de Carme Forcadell (2012-2015), la de Jordi Sànchez (2015-2018) i la d’Elisenda Paluzie (2018-actualitat). És per això, per analitzar el fenomen, que EL TEMPS s’ha posat en contacte amb diferents veus destacades que han passat per l’entitat.

 

Funció

En la gènesi de l’ANC hi ha algunes de les explicacions del particular tarannà d’aquesta entitat. “Amb tota la fallida de les negociacions per l’Estatut, hi ha una desunió dels partits. La sensació de la gent és que sempre ens diuen que ‘ara no toca’ i potser sí que toca. És el primer moment en què la gent pensa que els polítics no eren la resposta i un gruix decideix tirar endavant sense ells”, explica Liz Castro, que va ser candidata a presidir l’Assemblea el 2015. Era el moment de posar la independència al centre.

Imatge de la Diada de 2015 / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

Una de les persones que va ser als inicis de l’Assemblea és Carles Castellanos, que en fou el primer vicepresident. Preguntat per quina era la tasca de l’entitat creu que “sempre s’ha dit que el paper era el d’empènyer”. Tanmateix, planteja algunes qüestions de la relació amb els partits que han marcat el seu tarannà. “El fet que l’ANC no tingui un grup de gent molt formada políticament fa que pugui pressionar però molt relativament. És una organització poc potent en capacitat de moure fils. Té capacitat de promoció i difusió. Això ho ha fet bé. Ha fet de grup de pressió perquè els partits anessin cap a la independència”, detalla l’històric militant independentista.

En aquesta darrera qüestió hi concorda Adrià Alsina, que va ser cap de premsa de l’Assemblea durant l’etapa de Jordi Sànchez i candidat a la presidència de l’entitat en les darreres eleccions. Per a ell, “neix per posar una qüestió damunt la taula i dir que és el més important. La seva funció ha estat sempre recordar als partits que tocava parlar d’independència”. La manera de fer-ho, explica, ha evolucionat al llarg dels anys “sempre que els partits feien una passa enrere, no ho veien clar o no trobaven el desllorigador, l’ANC ha estat allà pressionant i ajudant com espai neutral perquè hi hagués acord per avançar cap a la independència”. Considera, doncs, que no ha estat l’Assemblea, sinó els partits, els que han anat desplaçant el seu posicionament.

Jordi Sànchez / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

Com ell, Irene Martín, que va ser part de la comissió permanent del secretariat nacional de l’ANC durant l’etapa de Carme Forcadell, creu que la tasca de l’entitat ha estat “influir, evidentment. Estirar, depèn del partit i del moment. L’objectiu de la independència el teníem des del 2012”.

De la relació amb els partits, Castellanos afegeix encara un altre punt. Creu que com a organització de masses “li ha estat difícil reforçar-se perquè els partits l’han anat infiltrant. Molts l’han abandonada quan veien que no en podien treure res. S’hi posaven quan hi havia eleccions i després miraven de frenar-la des de fora”.

Una visió prou diferent és la que defensa David Minoves, president del CIEMEN i candidat a dirigir l’entitat independentista l’any 2018. El seu criteri es basa en el fet que “la relació de l’ANC amb els partits ha estat d’utilització mútua, en el bon sentit”. Això s’explica, segons ell, perquè “l’ANC, interpel·lant els partits, ha aconseguit l’objectiu de situar el seu discurs al centre del debat polític. Necessiten algú que reculli les seves propostes i faci passos a nivell institucional”. Al seu torn, detalla, “els partits necessiten una gent al carrer capaç de pressionar-los per mostrar la força real que poden tenir en tant que avantguarda política”.

Imatge de la Diada de 2018, organitzada per l'ANC / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

 

Primer embat

Amb tot plegat, però, hi ha consens a l’hora de situar el primer moment on es fa evident la influència sobre els partits que pot arribar a tenir l’Assemblea Nacional Catalana. Cal situar-se a les portes de la Diada de 2012, quan l’entitat preparava, gairebé sense saber-ho, una de les manifestacions més grans de la història del país. El lema “Catalunya, Nou Estat d’Europa”, llançava un missatge inequívocament independentista. Especialment incòmode per a Convergència, que encara no havia completat el seu gir sobiranista —aquesta, però, és una altra història.

“Quan el 2012 l’ANC comença la seva primera campanya, el Parlament està aprovant una resolució que exigeix al Govern complir amb el pacte fiscal. L’ANC, però, va a la seva”, recorda Castro. El president de la Generalitat, Artur Mas, explica l’activista, “demana que es canviï el lema de la manifestació i que sigui pel pacte fiscal. Carme Forcadell, però, li diu que si va a la manifestació, serà comptat com a independentista”. Aquest moment és important, segons Castro, perquè “per primera vegada els polítics han perdut el control”. Després de la manifestació, de fet, Mas cita l’ANC per parlar de la qüestió i convoca eleccions pel 25 de novembre.

Carme Forcadell / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

Minoves coincideix amb ella: “A partir d’aquell moment, l’Assemblea és un actor que agafa força. Hi ha un moviment de carrer, especialment a comarques, que per primera vegada comença a ser important”. De fet, a partir d’aquell setembre, se supera amb escreix la capacitat d’influència que s’havia aconseguit amb les consultes populars sorgides a Arenys de Munt (Maresme) el 2009.

D’aquelles negociacions prèvies a la diada de 2012 en manté un record intens Carles Castellanos. Ell creu que “les pressions cap a l’ANC sempre hi han estat” i detalla que aquesta primera “va ser molt forta”. Especialment, per part de CiU, ja que “ERC va trigar molt temps a adonar-se que era important influir dins l’orientació de l’ANC”. Més endavant, però, detalla que “tots hi han intentat ficar cullerada”. Retornant a aquell 2012, creu que “hi va haver un intent de frenar-ho perquè tot fos el més ordenat possible” i recorda que en aquell moment “Convergència encara era un partit omnipotent amb influència a tots els sectors”. No obstant això, l’actual membre de Poble Lliure celebra que “no van poder manipular-ho, fet que demostra que el moviment estava disposat a anar cap a la independència”.

Irene Martín, que també creu que la Diada del 2012 va ser important, aporta com a matís que creu que “en aquell moment els partits encara no ens veien com un agent de cap mena”. El punt d’inflexió, per a ella, és la Via Catalana de l’any 2013, “el moment en què el moviment i la capacitat organitzativa es manté i fem el salt al buit de la cadena de quatre-cents quilòmetres. És llavors quan els partits veuen el potencial de l’Assemblea i la necessitat que sigui un interlocutor”.

Imatge de la cadena humana organitzada per l'ANC en la Diada de 2013 / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

 

Evolució i dubtes

A partir d’aquell moment, a mesura que el procés independentista feia el seu in crescendo i fins a l’1 d’octubre, les opinions sobre el paper jugat per l’ANC comencen a separar-se.

Tinc la sensació que la funció no ha canviat. Ha estat i és posar la gent al carrer”, explica Alsina. Per ell, “en el que és bàsic ha estat sempre igual. El que ha canviat no ha estat l’ANC, sinó la posició dels partits. Hi ha moments en què han tingut com a objectiu a curt termini el referèndum i la independència i altres en què no han tingut aquesta prioritat”. Així, en aquestes ocasions “l’ANC ha estat més agressiva amb els partits. Com és normal”. Exposa, a més, que cada any “l’11 de setembre hi ha hagut un missatge de demanda perquè els partits es moguessin”. Com a exemples destaca que el “president posi les urnes” que va deixar anar Carme Forcadell exigint votar el 9 de novembre de 2014, o “quan Sànchez i l’Assemblea, per sortir dels desentesos entre Junts pel Sí i la CUP, van posar el referèndum al centre de la Diada del 2016”.

Imatge de la Diada organitzada per l'ANC el 2016 / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

Per posar un altre exemple, Minoves exposa que “l’ANC va influir fins al punt de formar una organització electoral pròpia com va ser Junts pel Sí. De mutu acord, Sànchez i el president Mas van estar d’acord en una fórmula concreta”.

La Diada de 2014 esdevé, però, un nou punt d’inflexió. Segons Irene Martín, des d’aquell moment, “hi ha una estabilització de la necessitat de contacte amb l’Assemblea. La força es va mantenint. Amb alts i baixos, perquè el país també en té, però la seva credibilitat es manté intacta durant aquest període”.

Imatge de la Via Catalana organitzada per l'ANC en la Diada de 2014 / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

Liz Castro, però, té una visió ben diferent. Al seu entendre, l’ANC manté la seva capacitat de contrapoder “fins a l’entrada de Jordi Sànchez”. Amb la creació de Junts pel Sí, exposa, “el lideratge de l’Assemblea se’n va en orris. Va voler-se posar molt a prop dels polítics i en aquest moviment va perdre la força d’influir en ells”. Creu que això comporta una “institucionalització i pèrdua de força creativa” que es visibilitza, especialment, amb el fet que “l’ANC no va exercir gaire pressió el 10 d’octubre de 2017 i menys encara el 27”.

Imatge de la Diada del 2017, organitzada per l'ANC / Jordi Play - Arxiu EL TEMPS

En aquells moments, una de les persones més properes a la direcció era Adrià Alsina, cap de premsa de Jordi Sànchez. Ell pensa que “com en tot fracàs col·lectiu, tots els actors de primera línia tenen una part de responsabilitat”. Reflexiona sobre el que s’hagués pogut fer en aquelles dates. “El 10 d’octubre l’ANC hauria pogut sortir dient que no estava d’acord amb Carles Puigdemont i que li retirava el suport. Una part del Secretariat Nacional ho volia fer. Una altra part va considerar que allò no ens aproparia a la independència. Si ho haguéssim fet, hauríem estat els únics. Amb la situació de confiança absoluta que hi havia en aquell moment, és difícil dir a qui hauria cregut més la gent o si s’hauria trencat l’ANC”, dubta Alsina.

Retorn o passada de frenada

Retornant al joc de pressions i aliances amb els partits polítics, Carles Castellanos sentencia que “el moviment no s’ha alliberat d’aquesta pressió fins a la nova presidència. Elisenda Paluzie és una persona molt més lliure. La meva impressió és que, fins que no ha entrat, l’ANC no s’ha deslliurat del control que existia i després han volgut desprestigiar-la. El paper que fa Paluzie és el mateix que Forcadell”.

Les reaccions dels partits polítics, especialment des de certs sectors d’ERC, han demostrat el difícil encaix del nou rol que juga l’Assemblea. Castro, però, ho veu com quelcom positiu. “Que els partits notin les queixes de l’Assemblea m’agrada. No hauríem de ser amiguets dels partits, hem de ser una veu crítica que exigeix el nostre objectiu”, rebla. Alsina, en la mateixa direcció, anota que “l’ANC no ha canviat, la diferència està al Parlament. Els partits estan dient que la independència no és possible a curt termini”.

El canvi de l’statu quo de les relacions entre els partits i l’ANC el fa notar també David Minoves. Ell, però, ho fa amb connotacions negatives. A parer seu hi ha un “allunyament” i una “pèrdua d’incidència política”. Així destaca que l’organització de les Primàries per generar llistes unitàries més enllà dels partits “és un sonor fracàs, des del meu punt de vista”. Diu, però, que els darrers quatre mesos hi ha un nou gir “i ara torna a incidir en la unitat estratègica. Ha millorat perquè ha estat capaç de fer que tornin a seure a la taula els partits i les entitats a la recerca de l’acord estratègic per la unitat d’acció”.

L’Assemblea és sobirana en la seva presa de decisions i a vegades no agrada als partits. Normalment agrada a uns i als altres no. Si agrades més al més gran, és més fàcil, si agrades al més petit, el més gran es queixarà i t’ho farà més difícil”, recull Martínez. Aquest fenomen diu, “ha passat sempre”, però “el 2012 tenia menys ressò i el 2019 en té més”.

Es pot veure com una qüestió positiva o negativa, però ningú pot negar que, amb Elisenda Paluzie al capdavant, l’Assemblea ha tornat a ser un agent incòmode per als partits polítics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.