Menorquins a Gibraltar

«Al segle XVIII, el 60 per cent dels capellans de Gibraltar eren menorquins»

El periodista Martí Crespo (Barcelona, 1972) publica ‘Els minorkeens de Gibraltar’ (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), una recerca mai feta sobre l’emigració de menorquins al Penyal durant el segle XVIII i començament del XIX. Procedents sobretot de Maó, sempre van representar al voltant del 5% de la població gibraltarenya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Explica vostè que els menorquins arriben a Gibraltar en diferents onades entre 1713 —data del tractat d’Utrecht que atorga Gibraltar als britànics, fins allà al 1820. Per què tanta emigració?

—Els primers menorquins que he trobat són una menorquina, la Margalida Trémol, el 1727. El 1713 s’havia signat el tractat d’Utrecht però en aquesta etapa inicial no hi trobo menorquins. Han de passar gairebé 15 anys fins a començar el degoteig. I després s’allargarà fins al 1815 o així, que és quan hi ha el punt més àlgid. Després, els menorquins giraran cap a Algèria i deixaran Gibraltar. 

—Per què hi anaven, a Gibraltar?

—És una lògica claríssima. Si hi ha setanta o vuitanta anys de domini compartit de Menorca i Gibraltar dins la corona britànica, era lògic pensar que hi havia relacions militars i comercials, però també demogràfiques, sobretot perquè també hi havia evidències de la tendència de menorquins a sortir de l’illa. Per què se’n van a Gibraltar? Per la mateixa raó que fa marxar la majoria de poblacions a un altre territori. Per motius laborals. No hi ha gaires motius polítics... o com a mínim jo no els he trobat. En el cas de Menorca, a més, hi ha uns pics d’emigració quan hi ha canvis de domini: durant el segle XVIII, Menorca va passant de mans britàniques a mans franceses i un altre cop a mans britàniques o espanyoles. 

En el cas específic dels menorquins a Gibraltar, com que venen sobretot del port de Maó, i específicament del Raval del Castell de Sant Felip, les migracions tenen relació amb els períodes posteriors als atacs a la fortalesa: quan el castell és atacat, el barri en pateix les conseqüències —és destruït i reconstruït—, i aquestes vicissituds influeixen en l’emigració cap al Penyal. 

—A Gibraltar, hi feia falta gent?

—Hem de pensar que Gibraltar, després de l’ocupació angloholandesa i de 300 voluntaris catalans de 1704, queda desert. La població andalusa que hi vivia, unes 4.000 persones, no es volen quedar sota l’ordre dels protestants i se’n van. Per tant, és una plaça militar que necessita molta mà d’obra durant el segle XVIII. Els anglesos no hi van ni bojos perquè les condicions són terribles i, per tant, qui omple el buit dels andalusos són: per una banda, genovesos i jueus de l’altra banda de l’Estret —són els que aporten aliments frescos i aigua, que és el que necessita la guarnició—, i a partir de 1730, menorquins, portuguesos i, ja en el XIX, maltesos. Gibraltar té una demanda molt important de treballadors menestrals —molts menorquins fan de fusters, sastres, fusters, etc.—, paletes i també mariners i corsaris en els períodes que hi ha corsarisme tant a Menorca com a Gibraltar. 

—Com és que ningú no havia estudiat el tema abans?

—Quan presentàvem el llibre a Maó, Miquel Àngel Limón ho deia: no és que sigui una emigració oblidada —perquè a Menorca tothom, més o menys, sap que alguns menorquins van anar cap a Gibraltar— però sí que ha estat negligida. No hi ha hagut ningú que s’hagi posat a estudiar-ho com a fenomen migratori. Així com s’han mitificat molt les emigracions a la Florida o Algèria, el cas de Gibraltar ningú no el va estudiar 

—De fet, vostè localitza dues menorquines que arriben a Gibraltar abans de la primera que es coneixia fins ara. I fa l’estudi monogràfic més complet. 

—Sí. Els únics que s’hi havien interessat eren gibraltarenys. Un és Tito Benady —un dels autors més prolífics de Gibraltar—, que el 1992 va publicar a la Revista de Menorca un article d’unes 20 pàgines, la meitat de les quals dedicades a la comunitat jueva —perquè ell és jueu de Gibraltar— i després l’altre escrit que em va decidir a posar-m’hi és del bisbe Charles Caruana: un llibre sobre l’Església a Gibraltar que, en els primers capítols, parlava dels capellans menorquins que s’hi estableixen durant el segle XVIII —que són la punta de l’iceberg de la comunitat menorquina. 

—Els capellans?

—Sí. Caruana citava Francesc Messa i a l’Arxiu Diocesà de Ciutadella i, per sort, vaig trobar Francesc Messa, els seus germans, els pares, els besavis i els rebesavis, que venien d’Extremadura. I el rebesavi no es deia Messa sinó Messi...

—Ep!

—Però aquesta via jo ja no l’he estudiat. El tema dels capellans és el tema estrella perquè és d’ells que he trobat informació més sucosa als arxius. De 1730 a 1790, pràcticament el 60 per cent dels capellans que hi ha a l’església de Gibraltar eren súbdits britànics menorquins.

—Diu que els menorquins són sempre entre un 4 i un 6 per cent de la població de Gibraltar?

—Sí. Això és amb les xifres fredes, en els pocs documents que hi ha del segle XVIII i els més nombrosos del XIX. Però estic convençut que hi ha molts passavolants: sobretot corsaris i mariners que es devien moure entre Gibraltar i Menorca sense establir-se. I després hi ha un altre fenomen més sociolingüístic que no estadístic: crec que la comunitat menorquina era molt més àmplia tot i que no constaven com a menorquins. En territoris britànics s’aplica el ius soli, que bàsicament implica que les criatures dels emigrats, si naixen allà, passen a ser considerades britàniques. Són els nadius en el cens. Als primers censos de 1777 la columna de nadius ja és immensa. Però, si mires les llistes de nadius, els cognoms de menorquins són molt nombrosos, però ja no es compten com a menorquins. Per tant les xifres fredes són les que dius però penso que hi havia una consciència de comunitat menorquina a Gibraltar bastant important. I lingüística, probablement també. 

—De menorquins amb catalans i valencians?

—Els registres dels batejos o els casaments expliquen qui fa de padrins i s’hi veu sempre molta endogàmia menorquina; però, en el cas que no siguin menorquins, acostumen a ser els quatre catalans, valencians o mallorquins que corren per Gibraltar al segle XVIII. Això està demostrant que hi ha un lligam lingüístic. 

—Quina ha estat la petjada dels menorquins a Gibraltar?

—Els menorquins deixen de renovar-se, d’anar a Gibraltar, al primer terç del segle XIX i llavors l’únic que n’hi ha quedat són els llinatges: vint, trenta o quaranta cognoms. Si passeges per Gibraltar avui t’hi trobaràs un distribuïdor d’aliments que es diu Abrines, els advocats Triay, l’arquitecte Orfila. T’hi trobaràs Gomilas, Llambies... 

—La costa Tudurí, els Tudury Steps de la portada del seu llibre...

—Sí, de topònims de carrers, n’hi ha un parell més —Carreres o Giró— però també podrien ser genovesos, que és molt probable. També hi ha, entre alguna gent de Gibraltar, la consciència de procedir de Menorca. Va ser el cas del principal pintor de Gibraltar, de finals del XIX i començament del XX, Gustavo Bacarisas, que tenia ascendència menorquina. I qui també es proclamava de sang menorquina era el principal polític de Gibraltar de la segona meitat del XX, Joshua Hassan [14 anys de batlle i 20 de primer ministre de Gibraltar]. Hassan era jueu i afirmava que una part dels seus avantpassat jueus, eren els Jansino, havien estat a Menorca durant el període britànic. Per tant, Hassan es proclamava d’una banda sefardita de Tetuan i, de l’altra, jueu de Menorca. 

—Parlava abans dels catalans i valencians a Gibraltar. També n’hi havia al segle XVIII. Una vegada ho va escriure en un reportatge a EL TEMPS.

—Sí, els catalans arriben amb l’ocupació de Gibraltar. Era un estol angloneerlandès amb 300 catalans voluntaris, entre els quals el príncep Jordi de Hessen Darmstat i Joan Baptista Basset i Ramos, que es queden durant un any a Gibraltar i el 1705 van a Barcelona a ocupar-la. Aquell any van marxar la majoria però se n’hi van quedar alguns com Josep Corrons, qui és designat alcaide de mar —com el cap del port—, que és un càrrec important, en el qual serà ratificat un cop acabi la guerra. Ell marxarà posteriorment però el cognom Corrons s’hi mantindrà en els seus descendents. Com ell n’hi ha uns quants: els Riera de Sabadell, per exemple. El cas de valencians és semblant tot i que arribaran un poc després a la cerca de treball. O per marineria. I tots fan vida comuna. Hi haurà una dotzena de valencians i deu o vint catalans i deu mallorquins. 

—El fet que la migració més gran, segons diu, és als anys vint del segle XIX —és a dir, 10 o 15 anys després del final de l’ocupació britànica— vol dir que els menorquins l’enyoraven en certa manera?

—Jo crec que no. Em sembla que torna a ser una migració molt econòmica i depèn del que passa en aquells moments a Menorca. Pot semblar estrany que el màxim pic d’emigració sigui en aquell moment. Però, si mires la història de Menorca, veus que els espanyols, quan tornen, introdueixen la matriculació en la pesca i altres taxes que fan que molta gent continuï anant-se’n a buscar-se la vida fora. Com l’escapada a Gibraltar encara és possible i el penyal continua demanant mà d’obra, molts menorquins se n’hi van. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.