Mediterrània

Vaixells de rescat en una Europa a la deriva

Els dinou dies de l’‘Open Arms’ ple de refugiats esperant un port segur són una mostra de com l’acollida de refugiats posa Europa davant del mirall en ple auge dels partits xenòfobs.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La barbàrie dura 19 dies. Els mateixos que va estar el vaixell de rescat Open Arms a alta mar esperant que li obrissin les portes d’un port segur per al més d’un centenar de refugiats que portava a bord. I catorze pel que fa a l’Ocean Viking, noliejat per Metges sense Fronteres i Sos Mediterranée, en el moment de tancar aquesta edició. 365 persones a bord, entre elles més de cent menors, que encara no saben quan podran tocar terra. 

Aquests vaixells mostren, alhora, la cara i la creu d’una crisi humanitària, la dels refugiats, que fa anys que s’arrossega a les costes d’una Europa que esdevé fortalesa. La solidaritat de les embarcacions noliejades per rescatar persones a la deriva Mediterrània endins enfront d’uns països i una Unió Europea que remuguen a l’hora d’acollir i donar port segur. Ho han vist també el Nostra Senyora de Loreto, l’Aquarius o l’Aita Mari —que ni tan sols ha aconseguit sortir de port per fer tasques de rescat.

Una realitat que s’empelta de ple en l’auge dels partits xenòfobs arreu del vell continent. Aquests han situat els postulats antiimigració a l’agenda política comunitària i, de pas, han arrossegat una bona part dels partits conservadors, liberals i socialdemòcrates, que han adaptat els seus discursos i polítiques per competir electoralment amb l’extrema dreta.

Ho saben bé a bord de l’Open Arms, que durant pràcticament 20 dies n’han patit les conseqüències. També un cop a terra ferma.

Ocean Viking

Història d’un rescat

Tot va començar l’1 d’agost, quan la nau catalana navegava a 70 milles marines al nord de la costa de Líbia. Allà, cap a les quatre de la tarda, va rescatar a 55 persones (34 homes i 16 dones). Era el primer rescat que feia l’Open Arms després que el 18 d’abril passat el Govern espanyol li aixequés el bloqueig per navegar que li havia estat imposant durant més de 100 dies. El Ministeri de l’Interior, però, no els havia donat l’autorització per rescatar persones.

Poques hores després, a la matinada de l’1 al 2 d’agost, rescata 69 persones més, ara en aigües de Malta. Roma ja n’havia estat notificada hores abans. I, amb 124 rescatats a bord, el dia 2 l’Open Arms demana port segur a Malta i a Itàlia. També l’Estat espanyol és informat de la situació. El vaixell resta a l’espera de resposta en aigües internacionals, al sud-oest de Lampedusa. De moment, res.

El dia 3 es produeix una evacuació mèdica de tres migrants, dos d’ells dones embarassades. Van a Lampedusa. La nau es desplaça a aigües malteses. Arriben també les primeres respostes dels governs. La més contundent, la del ministre de l’Interior italià, l’ultradretà Matteo Salvini, que adverteix a la nau que no pot entrar a aigües italianes i que, si ho fa, s’exposa a una multa de més de 50.000 euros i a la confiscació de la nau. El Govern espanyol es desentén de la qüestió i considera que no li pertoca a ell acollir la nau. La Comissió Europea, que a vegades ha fet tasques de mediació, tampoc acaba d’implicar-se en la gestió del desembarcament i repartiment dels refugiats. Òscar Camps, capità de l’embarcació, escriu una carta als governs d’Alemanya, França i Espanya perquè els ajudin a desbloquejar aquesta situació.

Jaime Rodrigo de Larrucea, cap de l’equip legal de l’Open Arms, doctor en dret marítim i professor a la Universitat de Barcelona, explica a EL TEMPS que en cap moment van tenir interlocució directa amb el Govern espanyol; només per “via administrativa”. En canvi, exposa, el president de França i la cancellera alemanya sí que els havien atès.

Amb tot, segueix el bloqueig. Abans, el mateix dia 3, Ximo Puig i Joan Ribó —president de la Generalitat Valenciana i alcalde de València respectivament— havien ofert el port de València, tot i que destacaven que el més normal era que fos Itàlia qui assumís la responsabilitat del desembarcament. A bord de l’Open Arms també es veu així. Des d’aquell moment, la crisi de govern que viu Itàlia anirà estrictament lligada al futur de l’Open Arms. Matteo Salvini amenaça el primer ministre —i soci de Govern—, Giuseppe Conte, amb una moció de censura. Aquest es debat sobre quina resposta donar.

Mentre tot això passa, a l’Open Arms insisteixen a explicar la situació de Líbia. Un país en guerra des del 2014. La situació dels migrants i refugiats als camps és cada vegada més precària i el procés progressiu d’obertura d’aquests camps deixa molts dubtes pendents. El mar, una de les sortides per a aquestes persones, és també un destí incert. Segons l’Organització Internacional de Migracions, un de cada 17 refugiats mor. Segons la mateixa organització, el 2018 van morir al Mediterrani 2.300 persones. Des de 2015 el total és de més de 14.500 morts. Això, és clar, sense tenir en compte aquelles persones que desapareixen sense deixar rastre.

Tornant a l’embarcació, el 9 d’agost a quarts de deu de la nit, detecten un bot amb 39 migrants en aigües malteses. Abans, al matí, l’actor Richard Gere havia estat a l’embarcació per visibilitzar la situació que s’hi vivia. Finalment, les persones localitzades seran rescatades el dia 10. Malta ofereix el seu port per acollir-los. A l’Open Arms, però, amb més de 160 persones a bord ja, es neguen a acceptar una solució que consideren injusta i que, segons denuncien, provoca tensions entre les persones que eren al vaixell amb anterioritat. El mateix dia, 13 persones són evacuades de l’embarcació per motius mèdics. L’endemà, nou migrants més també són evacuats per qüestions sanitàries. I quatre més el 14 d’agost a la matinada.

En paral·lel, l’Ocean Viking, el vaixell de rescat de Metges sense Fronteres i Sos Mediterranée (que abans havia noliejat l’Aquarius) recull un total de 365 persones i rebia constants negatives de Malta per ser acollits, país que finalment hi ha accedit. Manifestacions arreu de l’Estat demanen un port segur per a la tripulació de les dues embarcacions.

Aquell mateix 14 d’agost, arriba un dels elements clau per a la resolució de tot plegat. Es tracta d’un pronunciament del Tribunal Administratiu Regional del Lazio arran d’un recurs de la Fundació Proa (Proactiva Open Arms) contra el Ministeri de l’Interior, el Ministeri de Defensa, el Ministeri d’Infraestructures i el Ministeri de Presidència italians. En l’escrit se suspenia cautelarment la prohibició del vaixell Open Arms d’entrar en aigües italianes i s’instava el Govern italià a donar assistència immediata a les persones socorregudes.

Malgrat que no suposava un permís explícit per entrar a port, la notícia era rebuda com una petita victòria a bord de l’embarcació, que posava rumb a la costa de Lampedusa. L’entrada en aigües italianes suposava acostar-se a la costa i agafar distància del temporal marítim, que complicava la situació a bord. Seguidament, l’Open Arms demanava a Itàlia i Malta un desembarcament urgent per la situació mèdica i psicològica dels ocupants del vaixell.

La resposta de Salvini no es faria esperar. En una carta al president Conte, el ministre de l’Interior publicada al seu Facebook assegurava que amb ell “els ports estan i romandran tancats als traficants i els seus còmplices estrangers”. A més, el diari italià La Reppublica afirmava que “vivim en un país en què un advocat del Tribunal Administratiu del Lazio vol donar permís per desembarcar a Itàlia un vaixell estranger ple de migrants. Jo, en les pròximes hores, tornaré a firmar el meu no”. Insistia així en la negativa de l’acollida i donava continuïtat al periple de l’Open Arms. Aprofundia, a més, en la crisi del Govern italià.

El dia 15 se sap que sis països estan disposats a acollir les persones rescatades per l’Open Arms un cop siguin a port: Espanya, Alemanya, Luxemburg, Portugal, Romania i França. A l’embarcació, a més, comuniquen que el fet de veure terra ferma des de bord ajuda a tranquil·litzar la població del vaixell. Alguns hi són des de fa quinze dies. De fet, s’ha d’autoritzar l’evacuació de cinc persones per motius psicològics.

L’endemà, però, el 16 d’agost, el president del Tribunal de Menors de Palerm ordenava el desembarcament i acollida dels 28 menors no acompanyats a bord de l’Open Arms. Conte, al seu torn, autoritzava que el desembarcament d’aquests menors de 18 anys i la seva repartició pel territori europeu. Era una decisió que Salvini s’havia d’empassar de mala gana. Aquell mateix dia, un informe del Centre Nacional de Coordinació del Socors Marítim italià diu que no hi ha motius que justifiquin l’endarreriment del desembarcament. David Sassoli, president del Parlament Europeu, descriu la situació com una emergència humanitària i insta l’Estat italià a permetre el desembarcament.

El dia 17, la Policia Judicial fa una inspecció de l’embarcació i les condicions higièniques i sanitàries que hi ha a bord. L’informe descriu “l’evident sobreaforament de la nau i les pèssimes condicions” dels migrants. Abans, aquell mateix dia, es fa efectiu el desembarcament dels menors no acompanyats aprovat el dia anterior.

La situació és cada cop més complicada dins l’Open Arms. El 18 d’agost, cinc migrants es llancen a l’aigua desesperats. Finalment són retornats a la nau. En paral·lel, el Govern espanyol ofereix que l’embarcació pugui atracar al port d’Algesires primer i després al de Maó, més proper. No obstant això, des de la nau de rescat es descarta aquesta opció perquè, segons recull la interlocutòria del Tribunal d’Agrient, “no pot efectuar el viatge per mar en les condicions extremament difícils en què es troben els migrants i la tripulació”. L’Open Arms insisteix en la necessitat de trobar port a Itàlia i es manté el torcebraç amb Matteo Salvini.

Durant els dos dies següents, els salts a l’aigua de persones rescatades amb l’esperança de fer nedant els 800 metres que els separen de Lampedusa se succeeixen constantment amb la desesperació de la tripulació i els guardacostes. Falta poc, però, perquè es desencalli la situació. Mentrestant, Pedro Sánchez ordena enviar el vaixell Audaz de l’Armada espanyola per assistir l’Open Arms en un suposat retorn fins a Palma. L’operació, però, resultarà estèril.

Les coses es comencen a accelerar el 20 d’agost. Són les quatre de la tarda quan, des del Senat italià, el primer ministre Giuseppe Conte anuncia la seva dimissió mentre dona una lliçó a Salvini. Mentre l’opinió pública encara no ha paït aquesta notícia, una inspecció de la Fiscalia d’Agrigent arriba en helicòpter a l’Open Arms. Les sensacions de la tripulació són bones i, en poca estona, es fan a la idea que ordenarà el desembarcament.

A les vuit del vespre arriba la resolució. El fiscal Luigi Patronaggio considera que la situació és “explosiva” i de “màxima urgència” i ordena l’embargament provisional de l’embarcació i el desembarcament urgent al port de Lampedusa de totes les persones que hi ha a bord. A més, anuncia una investigació per saber si l’Estat italià ha incomplert el seu deure de donar port segur. És el punt final. 

De drets i permisos

Un cop a resolta la situació humanitària, seria el torn de les reaccions polítiques. Una de les primeres i més polèmiques arribaria per part de la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo, que, en una entrevista a la cadena SER, recordava a l’Open Arms que “no té permís per rescatar” i que l’embarcació es podria enfrontar a sancions de fins a 900.000 euros per la seva conducta.

Existeix, però, aquest dret? Jaime Rodrigo, expert de Dret Marítim i membre de l’Open Arms, considera que sí. Que no es requereix cap permís en tant que la “Convenció del dret del Mar i el Conveni de Cerca i Rescat imposa unes condicions de salvament de nàufrags al capità del vaixell i diu que l’Estat li ha de donar port segur perquè el desembarcament dels nàufrags tingui unes mínimes condicions de seguretat i legalitat”.

Aita Mari

Les traves de l’Estat espanyol als vaixells que volen desenvolupar aquestes funcions han estat una constant. Un cas destacat és el del vaixell basc Aita Mari, que ni tan sols ha pogut començar les tasques de salvament i que li va costar suor i llàgrimes aconseguir permís per poder dur material mèdic a l’illa grega de Quios. “Ens van denegar la sortida al mes de gener i encara està en vigor”, exposa Íñigo Gutiérrez, vicepresident de l’ONG Salvament Marítim Humanitari, responsable de l’Aita Mari.

Per a ell, “al final tot és una qüestió política. Quan un vaixell té els certificats en regla, ningú li pot impedir navegar a no ser que vulguin cometre un delicte. No té sentit impedir la navegació per al rescat”. A més, lamenta que s’ha “creat un garbuix jurídic del qual no hi veiem una sortida”.

Jaime Rodrigo de Larrucea, en un estudi sobre la qüestió, exposa que cal una reflexió “sobre el greuge que els interessos polítics nacionals erosionin els drets humans”. Aquesta, i cap més, és la qüestió de fons que flota en els vaixells de rescat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.