Entrevista a Vicent Olmos

«Les editorials catalanes han de ser visibles amb absoluta normalitat al País Valencià»

Vicent Olmos (Catarroja, Horta, 1954), és historiador i editor de llarga trajectòria. Va ser cap de publicacions a la Universitat de València i fa trenta-cinc anys va impulsar l’editorial Afers, que encara dirigeix. La seua tasca cultural l’ha fet rebre -amb el músic d’Igualada Jordi Savall- el Premi Canigó d’enguany, atorgada per la Universitat Catalana d’Estiu, que ha celebrat la seua 51a edició. Olmos és el quart valencià que rep aquest guardó després que ho feren l’editor Eliseu Climent el 1995, el farmacòleg i escriptor Alfred Giner Sorolla el 1998 i el pintor i escultor Antoni Miró el 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Acaba de rebre el Premi Canigó. Quina és la seua relació amb la Universitat Catalana d’Estiu?

Si soc sincer, només vaig anar una vegada a la Universitat Catalana d’Estiu. Era el 1977, i jo encara era molt jove. Després, en el mateix viatge, vaig passar també pel Canet Rock, que celebrava la seua penúltima edició [fins que es va reprendre el 2014]. Però l’any passat vaig tornar a l'UCE, perquè em van convidar a parlar en una taula rodona sobre allò que anomenem la Batalla de València. I enguany he tornat per recollir el premi.

De tota manera, segur que ha seguit l’evolució de l'UCE durant la seua vida professional.

Totalment. L'UCE, cada any, és un punt de referència. Genera debats interessantíssims des de tots els punts de vista, tant des del cultural com des del polític. Tots n’hem estat pendents.

Quins pensa que han estat els motius pels quals vostè ha rebut el premi?

Crec que, fonamentalment, pel meu paper com a editor. Fa molts anys que edite llibres, des del 1984. Després, he estat vint anys fent-me càrrec de les edicions de les col·leccions d’història de Publicacions de la Universitat de València. La meua idea quan vaig començar l’editorial, i la que continue defensant, és editar història no només dels Països Catalans, sinó aquella historiografia que ens puga resultar d’interès. I fer-ho sense ser subsidiaris de les grans historiografies estatals que han anat muntant el seu discurs. Crec que els Països Catalans hem de mirar a Europa, hem de fer una historiografia nostrada, amb el nostre punt de vista, i aquest és un dels objectius de l’editorial Afers i de tots els llibres que jo he publicat. Per això, pense que el patronat de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu ha pensat en mi per donar-me el premi. I estic molt content, també per rebre’l amb Jordi Savall.

Quan va fundar vostè l’editorial Afers?

L’any 1984 l’editorial ja editava la revista Afers, que va ser el primer producte nostre. El primer número va eixir publicat el gener de 1985, però la feina venia d’abans. En el 1993 vam donar una empenta amb l’edició de llibres i col·leccions.

I com ha evolucionat el món de l’edició en català al País Valencià segons la seua experiència?

Al País Valencià ha augmentat el nombre d’editorials. Els anys vuitanta van ser cabdals: molta gent va començar a fundar editorials que seguien els passos de 3i4, pionera en aquest sentit i la primera gran editorial del país. Als vuitanta – noranta el món de l’edició va créixer i millorar molt, es va ampliar la temàtica. El món editorial ha evolucionat molt tant al País Valencià com a Catalunya, per descomptat.

Quina ha sigut l’evolució dels vincles entre les editorials d’arreu dels Països Catalans?

El problema no és tant el vincle entre editorials o editors, sinó que està en el mercat. Si som alguna cosa som, fonamentalment, cultura. I ha de funcionar al mercat. Això vol dir que els llibres que editen editorials catalanes han de ser visibles amb absoluta normalitat al País Valencià, com també ho han de ser els llibres catalans a les Illes o els llibres mallorquins a València. I això és el que no ha funcionat bé, encara que t’he de dir que, en el meu cas, els llibres d’Afers estan presents a totes les llibreries, o almenys a les més importants dels Països Catalans. I els autors dels llibres que jo publique estan repartits, si no equitativament, quasi equitativament per tot el país. I això ajuda a que, amb els anys, les llibreries ens facen visibles arreu dels Països Catalans, cosa que és fonamental i que és un dels meus grans propòsits.

Quin paper han jugat la política i els tres governs autonòmics a l’hora de contribuir a això que vostè comenta?

Crec que les fronteres autonòmiques, en cert aspecte, s’han accentuat després de la consolidació de l’Estat de les autonomies. Això ha fet que cada Govern actue d’una manera, que tinguen les seues pròpies línies d’ajuda a la cultura, etc. Tot i això, les ajudes existeixen, però el problema és que de vegades no són transferibles. És a dir, si edites en català però no estàs al País Valencià, el Govern valencià no et donarà una ajuda. Al contrari sí que passa. N’hi ha aquestes diferències. Estem millor que estàvem, però d’alguna manera, hauríem de fer política més conjunta. En el cas de l’edició, caldria fer línies d’ajuda comunes per ajudar a tots els que fem llibres en català.

I en aquest context, com va créixer Afers?

A còpia de fer llibres i venent-los. Nosaltres fem tres revistes a l’any d’Afers i també, durant un temps, vam estar fent revistes que van anar caient perquè no es consolidaren. Per exemple El Contemporani, Fonaments -revista que va fundar Miquel Tarradell-, la Revista Internacional de Filosofia Catalana... Però l’única que s’ha mantingut, fonamentalment perquè els nostres contactes els tenim amb historiadors, és Afers. I per tant, vam acotar i publiquem uns 20 llibres a l’any. Del que es tracta és que funcionen. Sovint els reeditem i tot. D’altra banda, la columna vertebral de l’editorial, que són els fulls de Recerca i Pensament, està a punt d’arribar al número 100. També vam iniciar una col·lecció de llibres coeditats amb Publicacions de la Universitat de València, com la col·lecció ‘El món de les nacions’ i, fins i tot, amb l’últim volum, importantíssim, de Joep Leersen, El Pensament Nacional a Europa, en què també ha col·laborat la Institució Alfons el Magnànim. Ho dic també pel paper de les institucions que em preguntava vostè abans. Les institucions participen quan poden. Al País Valencià, durant molts anys, va ser absolutament impossible col·laborar amb les institucions. Però ara ha estat possible gràcies a la Universitat de València, que ja col·laborava des del principi; i també gràcies al Magnànim, que ha canviat molt des que la dirigeix Vicent Flor.

A nivell personal, vostè té una llarga trajectòria en el món de la cultura. De quina ha persona ha après més durant la seua vida professional?

Fonamentalment, de dues persones que han sigut els meus mestres i que van ser els dos directors de la revista Afers. El primer, Sebastià Garcia Martínez, un historiador que va morir molt jove, amb 40 anys. Després, un altre historiador que per a mi ha estat molt important i que tenia al cap els Països Catalans, que és Manuel Ardit, que va morir el 2013 i que quan va morir Sebastià Garcia li vaig proposar dirigir la revista Afers. Després hi ha unes quantes persones que he tingut molt a prop i que m’han ajudat en cada revista, que té una vintena d’articles i unes 300 pàgines en total. Entre els historiadors que han passat per Afers hi ha un irlandès, James Casey. O també altres com la Núria Sales, filla del poeta Joan Sales, amb la qual he mantingut durant molts anys una correspondència escrita a mà i que tinc arxivada. També he d’esmentar Eva Serra, que fer aquell llibre, amb Núria Sales i Manuel Ardit, que van fer la Història dels Països Catalans. Eva Serra és un d’aquells personatges que ens ha ajudat molt. No només pel seu treball historiogràfic, que va ser fonamental, sinó també per la seua idea sobre la historiografia. Ella deia una frase que està penjada a l’escenari de Prada de Conflent, on li han fet un homenatge a la Universitat Catalana d’Estiu, que respon a la idea que ella i jo parlàrem moltes vegades: «només el convenciment de tenir els Països Catalans com a projecte del nou segle facilitarà i permetrà que els tinguem també presents en la recerca històrica, en el pensament i les col·laboracions científiques». És una idea clarivident. Aquesta és l’única manera de fer avançar la historiografia i la investigació.

Sempre que faig la pregunta anterior a algun personatge que té un perfil similar al seu, l’entrevistat sol esmentar a Joan Fuster, i vostè no ho ha fet. És curiós.

Sempre el tinc com a referència. L’any 1981, quan jo encara era relativament jove, vam muntar un congrés d’història de l’Horta. I aleshores vaig anar per primera vegada a la casa de Joan Fuster, per demanar-li que presidís el congrés. Finalment, va acceptar ser el president d’honor, perquè el president efectiu va ser Sebastià Garcia Martínez. Des d’aleshores, Fuster no només ha influït en mi -entre altres coses, perquè el llibre que més m’ha influït en la meua vida ha estat Nosaltres els valencians-, sinó que des d’aquell moment ell es va interessar molt per la revista Afers. I des que va sortir la revista, jo telefonava a un secretari que ell tenia, perquè ell no tenia telèfon, i cada vegada que sortia un número jo li’l portava en mà a Sueca, a sa casa. Això em permetia mantenir el contacte amb ell. Joan Fuster és el referent intel·lectual fonamental de la idea de Països Catalans, tant des del punt de vista cultural com des de la possible organització política. Això és indiscutible.

Tornant al seu àmbit professional, quin és el futur del món cultural en català al País Valencià?

El futur és incert i difícilment un historiador poc pronosticar-lo. Crec que el món cultural en català al País Valencià té força. També entrebancs, no cal dir-ho. Però la prova de la seua força és l’augment de grups musicals, d’obres de teatre, llibres editats, traduccions... La cultura en català al País Valencià té una mala salut de ferro i fa anys que ho hem demostrat.

Per tant, té més força actualment la cultura valenciana en català que quan vostè va iniciar la seua trajectòria professional com a editor?

Des del meu punt de vista, indubtablement. Tot i que el món ha canviat: les maneres de fer llibres i d’arribar a la gent han canviat. Quan vam començar, fèiem llibres amb una sabata i una espardenya. I si ara tenim un catàleg amb 200 títols, una revista amb 100 volums i una empresa que funciona, gent en nòmina... Hem millorat, no?

Per últim, ja sé que no és el seu món, però he de preguntar-li sobre la qüestió política, que ha estat ben present, inevitablement, a la Universitat Catalana d’Estiu, on també s’ha parlat de la divisió estratègica que hi ha ara al si de l’independentisme català. Des del País Valencià, com contempla aquest escenari?

D’entrada, mostre el meu absolut rebuig a l’ús de la força contra la població i estic totalment en contra que hi haja hagut un judici i que hi haja presos i exiliats pel fet d’haver convocat un referèndum. Dit això, crec que Catalunya només trobarà una eixida amb la unitat d’acció davant d’aquesta injustícia. Sense això, difícilment podrà sortir-se’n. El president Quim Torra així ho va dir a la Universitat Catalana d’Estiu quan va fer el seu discurs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.