MÚSICA D'ARREL

El savi i l’ànima, diàleg celta de Savall i Núñez

Els músics gallec i català van fer un desplegament de virtuosisme durant el concert 'L'home i la natura, diàlegs cèltics' interpretat en el marc de Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu Guíxols.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El públic es gira mig sobresaltat. Del fons del pati de butaques del teatre municipal de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) irromp el gallec Carlos Nuñez fent gemegar la gaita i avança cap a l’escenari. D’allà estant, se’l mira el mestre igualadí Jordi Savall, cerimoniós. El primer és un dels músics celtes més aclamats a nivell internacional, el segon una de les principals figures mundials en el camp de la música històrica. Sona l’Ària per la cornamusa a mode d’introducció.

La dimensió de la trobada es fa palesa fins i tot per als mateixos protagonistes que al llarg de la nit denotaran respecte i admiració mútua. Per la manera de tocar, per les mirades, però, sobretot, per la manera d’escoltar-se l’un a l’altre. Una solemnitat, l’acollida al Festival de Porta Ferrada, que apareix en cada detall. La distribució dels  músics a escena -on predomina el negre de fons i de vestimenta- amb Savall al costat esquerre i Núñez al dret permet a l’espectador seguir l’alternança de protagonisme que subtilment es van cedint. Entremig dels dos, dos acompanyants habituals de Savall, l’arpista Andrew Lawrence-King -que en algunes peces toca el saltiri. i Frank McGuire al bodhran.

El posat és l’habitual per a la música clàssica, músics asseguts, sense micròfons ni amplificadors i de rigorós negre. Tot polit, tot al detall. Ja només començar, però, es fa evident que aquest encorsetat no és el terreny natural de Núñez acostumat a fer performances més properes a la música rock o el folk tradicional, en el sentit de relació amb el públic i la posada en escena. Malgrat mantenir les formes i el respecte en tot moment -també per als seus companys, deixant la gaita per a ocasions puntuals i optant per les flautes que permeten un millor equilibri sonor en un context sense amplificació- el gallec no pot evitar llançar algun dels crits habituals a la música d’arrel del nord peninsular o que se li escapi el característic peu picant al tempo contra la tarima.

Com si fos un indicador més d’aquest contrast, Núñez -amb americana gris i camisa blanca- és l’únic que escapa del negre absolut de la indumentària dels seus companys.

Juga al terreny de Savall, molt més avesat a aquests mons i que serà l’encarregat de recollir el protagonisme de la primera part del concert. Amb la delicadesa, la precisió i la pulcritud exquisita habituals, l’igualadí alterna la viola de gamba soprano amb la baixa mentre desgrana un repertori de cançons tradicionals irlandeses. Els passatges tranquils s’intercal·len amb d’altres més alegres i complexes, en cap moment, però, el violagambista perd el posat serè i recollit. S’alça un segon, això sí, per instruir al públic sobre el fet que ha invertit les cordes quarta i cinquena de la viola de gamba baixa per imitar el bordó de la gaita, al a manera que recullen manuscrits de anglesos del segle disset. El públic, que Savall ja tenia guanyat abans de començar l’espectacle, reverencia la lliçó amb aplaudiments. Durant tota l’actuació serà més que agraït.

Irlanda, a poc a poc, comença a compartir repertori amb cançons escoceses. També amb un major protagonisme de les flautes, en té més d’una desena al banc del seu costat, de Carlos Núñez. Les seves mans són grans i es despleguen tal com ales d’ocell sobre l’instrument. Mica en mica, a mesura que comença a trobar-se còmode amb el repertori, tot el seu cos va acomdant-se al compàs de la música, fins al final de la primera part quan s’alça per recuperar la gaita i el picar de peus sobre l’escenari.

És el moment de l’interl·lúdi, Savall i Núñez s’enretiren d’escena per cedir el protagonisme a Lawrence-King i McGuire, que llueix faldilla escocesa. Un breu descans per als dos protagonistes que els seus acompanyants clouen amb un interessant reel, un dels ritmes més populars de la música celta, viu i swingat, molt lligat a la dansa.

El retorn a escena de Savall i Núñez és amb un repàs per cançons tradicionals basques i bretones. Moment en què el gallec, de nou tocant la flauta, es comença a deixar anar, arraconant el faristol que havia seguit curosament, com els seus companys, durant gairebé tota l’actuació. Amb An Dro la cosa comença a deixar-se anar.

El clima queda llest per encarar la darrera part, un seguit de cançons populars irlandeses -com The Hills of Ireland, The Rocky Road to Dublin o Morrison’s Jig- que fan que les cadires comencin a ser un càstig per als presents. En qualsevol moment algú hagués pogut arrencar a ballar, però les formes són les formes i tot queda en possibles. Bé, excepte per a Núñes que, per tercera vegada, fa sonar la gaita fins al darrer gemec. El públic els aplaudeix eufusivament i no poques persones s’alcen. Resten encara, però, els bisos, dues peces de Turlough O’Carolan que simulen la música de Verdi passada pel sedàs celta. Uns darrers compasos per a la connexió dels dos músics.

S’observen mútuament, no paren de fer-ho en tota l’estona. Savall i Núñez. El primer la saviesa acumulada d’anys d’estudi i investigació, de submergir-se amb respecte a les diferents tradicions musicals històriques, també la celta. El segon, l’ànima d’aquell noi que amb tretze anys va enlluernar The Chieftains, un dels grups cabdals de la música tradicional irlandesa, i més endavant revolucionaria la manera de tocar la gaita. És aquest segon, qui, sabedor del lloc que li correspon no pot evitar desfer-se en elogis cap al mestre català i recordar aquell primer contacte, fa més de vint anys, en què Savall li va exposar que havia fet un disc sobre música celta que Núñez va considerar d’honor.

Humil, el violagambista català, semblava buscar quedar en segon pla entre afalags i aplaudiments i en sortir de l’escenari passava fraternalment el braç per sobre del seu acompanyant. La conclusió a prop d’hora i mitja de diàleg celta entre ànima i saviesa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.