Entrevista a Artur Mas

"El Govern i el Parlament s’han de dedicar a gestionar l’autogovern i a millorar-lo"

L’expresident català Artur Mas (Barcelona, 1956) ens rep al Palau Robert, on té el despatx que li pertoca per haver exercit el seu càrrec institucional entre desembre de 2010 i gener de 2016. Tot i que oficialment està fora de la política, ell encara parla com a polític. I és un dels qui més té a dir. Almenys, dins de l’òrbita postconvergent. Artur Mas és partidari que el PDeCAT s’integre a la Crida. També és crític amb la CUP i amb Esquerra, i es desvincula del passat corrupte que encara assetja els membres de la seua antiga formació, Convergència. Alhora, recorda els fets de la darrera tardor, en què ell va ser un actor secundari, però amb molta activitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quin va ser el paper de l’estat major els dies previs al 27-O de 2017?

—Abans del dia 1 va ser extremadament decisiu. A partir de llavors, no va ser tan decisiu.

—Per què?

—Entre l’1 d’octubre i el 27, el Govern va ser una mica més present.

—Això vol dir que abans el Govern no va ser present?

—Hi va ser, però amb menys intensitat.

—Ser part de l’estat major va ser una condició per fer el pas al costat com a candidat a ser reelegit president de la Generalitat a inicis de 2016?

—No, en absolut. Va ser al revés. Quan vaig oferir a Carles Puigdemont que fos candidat a la presidència, ell em va demanar algunes coses. Una va ser que no em deslligués, de cap manera, del procés que havia pilotat els anys anteriors. Cosa a la qual li vaig dir que sí. A partir d’aquell moment ell va ser el director d’operacions. Però jo li vaig dir que estaria sempre disponible. De fet, em va cridar algunes vegades i sempre que vaig poder hi vaig ser. Per ajudar i per donar sempre la meva opinió, que no sempre va ser la que va prosperar.

—Se sent satisfet d’haver-hi participat?

—No sé si és el terme més adequat. Ho vaig fer per responsabilitat, sentit del deure i afinitat amb el president Puigdemont.

—Com es va sentir els dies previs a la investidura de Puigdemont en què la seva continuïtat estava en dubte?

—Vaig pensar que per primera vegada en segles hi havia una majoria de diputats a favor de la independència al Parlament, després d’unes eleccions que es van dir plebiscitàries. Una vegada havíem aconseguit la majoria absoluta, vaig pensar que els problemes que hi ha sempre a la política, després de les promeses electorals, s’anirien modulant amb el pas de les setmanes. Per tant, podríem tirar endavant perquè tindríem l’aval dels ciutadans. La CUP va treure un resultat molt bo, millor del que esperaven ells mateixos segurament. Això els va donar una responsabilitat que crec que no estaven madurs per assumir. Massa responsabilitat per tan poca experiència. A partir d’aquí, van conduir les coses com ja les sabeu. Es van dividir per la meitat, però finalment es van inclinar pel que es van inclinar. Jo vaig entendre que la menys dolenta de les solucions era fer un pas al costat. Jo sempre havia dit que quan fos més un problema que una solució me n’aniria. En aquell moment, a ulls d’alguns era un problema i vaig decidir apartar-me. Que no marxar, perquè vaig seguir molt involucrat.

Artur Mas / Jordi Play

—Vostè hauria declarat la independència el 27 d’octubre de 2017?

—D’aquella manera, no.

— ...

—Jo vaig suggerir que després de l’1 d’octubre hi havia dues opcions. La primera, que no hi hagués ni declaració unilateral d’independència ni eleccions. Simplement, quedar-nos en l’enorme pantalla guanyadora de l’1 d’octubre i explotar aquella situació durant els mesos següents i aconseguir allò que no teníem: aliances internacionals més sòlides. Si això finalment no es podia assumir perquè els compromisos eren massa forts pel que havia suposat l’1 d’octubre, jo vaig proposar que ràpidament es portés la declaració d’independència al Parlament i que just després es convoquessin eleccions amb l’objectiu de ratificar o no la declaració. Per què això? Per una raó molt senzilla: era l’única manera que teníem a les mans per convidar el conjunt de la població catalana a ratificar o no la declaració, dins del marc legal que són les eleccions i en igualtat de condicions. L’1 d’octubre, com a tal, alguns podien considerar que era un marc no legal. De fet, molta gent no va anar a votar, sí que ho va fer aproximadament un 40% dels ciutadans. En canvi, a les eleccions del 21D hi va anar a votar el 82% de la gent. La meva idea era, com que el referèndum és vàlid, però no hem arribat al 50% de participació, ho hem d’acompanyar amb eleccions on ratifiqui la declaració d’independència.

—Concorda llavors amb Puigdemont, que pensa que posposar la declaració del dia 10 d’octubre va ser un error?

—No crec que fos un error. En aquell moment, el dubte que hi havia era saber com es feia aquella declaració. Però no estava clar. Si s’hagués tingut clar, s’hauria pogut fer abans, la mateixa setmana del 3-O, i immediatament convocar eleccions. Això és el que proposava jo. En el moment en què no es decideix fer la declaració més eleccions, els dubtes estaven sobre com es feia la declaració. Puigdemont, el dia 10 va anar al Parlament després d’un debat intens a l’estat major i al Govern sobre com es feia la declaració. Tenien clar que l’única manera de mantenir-la era a partir d’un tour de force al carrer de manera permanent i amb conseqüències incalculables. Se sabia que no hi havia cap altra força que aquesta.

—Quin va ser el paper del lehendakari Íñigo Urkullu?

—Jo no vaig intervenir en aquest punt. És una persona a qui conec bé, però en aquesta fase jo no hi vaig parlar en cap moment. Parlo a través del que m’han explicat. Puc valorar el seu capteniment per intentar ajudar en un moment sense línia directa entre Puigdemont i Rajoy. Però tampoc no n’hi havia amb Soraya Sáenz de Santamaria. En absència d’això, hi havia gent que volia ajudar a passar missatges. El lehendakari ho va fer perquè des del Palau de la Generalitat es va propiciar i admetre que pogués fer aquest paper.

—Vostè va parlar amb gent de Madrid aquells dies?

—Jo, directament, no.

—Ho va encarregar a d’altres?

—No. Hi va haver gent que ho feia i després m’explicava com anava. Però el meu paper ja no era aquell. Jo hauria fet això si m’ho hagués encarregat algú. El meu paper era assessorar en els àmbits interns i l’entorn del president Puigdemont. A més, en aquells mesos, la meva actuació no era en qualitat de president del PDeCAT. Això, ho vaig deixar clar i, a partir d’aquí, vaig poder donar la meva opinió i estar implicat en la primera línia.

—Com veu l’actual situació política de Catalunya un any després de la declaració?

—Veig dues coses. Veig voluntat d’anar endavant amb el projecte i veig una certa confusió.

—Confusió a l’hora de dir les coses o de fer-les?

—En les dues.

—Què és més greu?

—A l’hora de fer-les. Si les fas i estàs d’acord a fer-les, els dèficits d’explicació sempre es poden corregir. En canvi, els dèficits d’acció conjunta sempre són més difícils d’arreglar. Això té matisos. No és que hi hagi una absència d’acció conjunta, hi ha alguns dèficits.

—En responsabilitza particularment a algú?

—Hi ha una sèrie de fets i no es tracta de culpar o no, sinó de descriure. És evident que, per molta força electoral que hagi agafat el moviment independentista i molta raó que hagi acumulat, no té encara la força suficient per doblegar unes estructures de poder com les de l’Estat espanyol, tan durament exercides. Tenim molta força, però no prou per doblegar l’statu quo. Davant d’això, tu pots mantenir el teu objectiu, però has d’adaptar la teva estratègia. Això és, òbviament, el que crec que s’està fent. Hi ha una certa confusió en aquest punt. No és de reculada, sinó d’indefinició, de com es va endavant. El dèficit del món sobiranista ve per aquí, estem massa pendents del debat de “ni un pas enrere” i poc de quines passes endavant cal fer. Amb el “ni un pas enrere” no avances. Tampoc recules, però no avances.

Artur Mas / Jordi Play

—La relació entre els partits independentistes majoritaris no passa pels millors moments. Creu que caldria fer un nou espai de coordinació com l’estat major?

—Jo no m’atreveixo a dir que calgui un estat major. Allò es va fer en condicions molt excepcionals. Ara, la situació és molt diferent i moltes de les persones que formaven part d’aquests òrgans estan a l’exili o a la presó. El meu grau de coneixement en aquest moment és més dèbil. No sé si cal, però sé que el que cal és la màxima coordinació entre tots els actors que prenen part en aquest procés. Hi ha el Govern de la Generalitat amb el president Torra, hi ha el Parlament amb la seva majoria a favor de la independència, hi ha els partits polítics sobiranistes, les entitats i persones singulars amb una capacitat de lideratge important, com el president Puigdemont. S’han d’atribuir funcions clares i explicar-les clarament a la gent per a tots els actors. La meva proposta és molt clara, al Govern i el Parlament atribuir-los la gestió inevitable de l’autonomia en aquest moment de parèntesi on som. Que el Govern i el Parlament es dediquin a gestionar l’autogovern i a millorar-lo tant com es pugui. Els altres actors que es dediquin a fer avançar el projecte sobiranista. I també que es dediquin a guanyar aliances a nivell internacional. Amb el judici tenim un aparador brutal els propers mesos, el judici, i cal que hi hagi algú que el prepari.

—Vostè estaria disposat a assumir, de nou, un rol en un ens de coordinació?

—Faré el què se’m demani, com he fet sempre. El meu capteniment és d’ajudar, no de protagonitzar. Ara, tampoc vull ficar-me on no se’m demana.

—Quins passos creu que ha de seguir el Govern cap a la independència?

—És un error atribuir al Govern la implementació de la independència. És demanar-li, al Govern, una cosa que no pot fer. El Govern és administració pública i està absolutament controlada per l’Estat espanyol. Fins a les últimes conseqüències. Per tant, demanar a algú que no té llibertat de moviments que implementi la República és condemnar-lo a fracassar. No és el Govern qui ha d’implementar la independència. Intentem que això es pugui fer des d’allà on hi ha llibertat de moviments. El Govern i el Parlament tenen les mans lligades per fer aquesta feina. En canvi, altres actors tenen les mans lliures.

—Què els demanaria a aquests actors?

—Dues coses. Tenim dues feines pendents: aprofitar el que vindrà per apujar la base social a favor de la independència i guanyar aliances internacionals sòlides que al moment de la veritat ens ajudin.

—Xavier Vendrell i Lluís Llach parlen d’expandir el missatge arreu del món i no només als dirigents, sinó també a la ciutadania. Ho veu viable?

—No només ho veig viable sinó que també ho veig necessari. Algú ha de fer aquesta feina. I aquesta feina, en el moment en què s’atribueixi al Govern, l’Estat li tallarà el camí. Però hi ha gent que no és Administració a la qual se li pot atribuir un paper per influir en les opinions públiques de diferents països.

—Parla de llarg termini, és clar.

—És inevitable. Si hi ha cap altra manera, no violenta i ràpida, jo m’hi apunto. El primer. I com jo, molts dels altres que hem quedat damnificats per aquest procés. No veig ningú dels de l’exili, la presó o amb causes judicials que no tingui ganes d’implementar la República. La pregunta és com es fa això sense violència i de pressa. Si algú te la solució màgica, que l’expliqui.

—Descarta, doncs, que les institucions desobeeixin...

—No porta enlloc. Mireu, si no, l’alcaldessa de Berga [Montse Venturós], de la CUP. Ha estat inhabilitada. Els grans predicadors de la desobediència, han acabat desobeint? No. Si no ho he entès malament, hi ha un alcalde accidental que firma. Això és adaptar-se a una resolució judicial. Parlo dels grans predicadors de la desobediència. Quan els toca a ells fan això. No convertim la desobediència en un tòtem d’obediència cega. Porta on porta. Us ho diu una persona que ha estat condemnada per desobediència. Això ja s’ha fet i sabem quines conseqüències té. No et permet implementar l’Estat català independent. S’ha de fer per altres mètodes.

—Quin paper creu que ha de tenir el judici contra els líders independentistes?

—Han d’anar allà amb la cara ben alta a denunciar davant totes les opinions públiques del món que aquest judici és una farsa. Un muntatge del sistema judicial espanyol per condemnar innocents.

—Però pensa que obre una finestra d’oportunitat?

—És clar. És un gran aparador per fer valdre al món les bondats de la causa sobiranista. Com més gent obri els ulls, millor per a la causa. Com que això no ho podem evitar, aprofitem-ho.

—Quina relació té amb Puigdemont ara mateix?

—Cordial, personalment molt bona i políticament ell sap que, quan em necessiti, estic a la seva disposició. Vaig estar amb ell a Alemanya i l’he anat a veure a Brussel·les. El meu no és un paper de primera línia, no faig insistència diària. Ells sap que hi continuo essent sempre i, de tant en tant, per mantenir la relació, agafo l’avió i vaig allà.

—I amb la resta de presos polítics i exiliats?

—Amb la resta la meva relació és diferent. Amb alguns, hi tinc una relació de molta proximitat o una amistat personal. Amb d’altres no la tenia, però com que han sigut col·laboradors del projecte conjunt i sempre estic a disposició de tenir converses amb ells.

—Ha visitat Oriol Junqueras?

—Encara no. Ho tinc en marxa. Ho tenim ja acordat.

—En algun moment ha meditat si triar Carles Puigdemont per ser investit president va ser una bona decisió?

—No he arribat a dubtar-ne mai. Va ser la millor decisió de les possibles en aquell moment. No m’he penedit de posar al davant una persona que tenia personalitat pròpia. Mai no he pensat a posar persones simplement obedients. Una cosa és la lleialtat i l’altra l’obediència. Quan el vaig proposar era molt conscient que triava una persona amb caràcter, determinació, idees, ideals i sotmesa a la prova de l’encert i l’error. També és veritat que jo vaig manifestar opinions, aquells mesos, que no sempre van ser seguides per ell. Però no passa res, la decisió l’havia de prendre ell. També és veritat que alguns cops va estar d’acord amb mi i després no ho va poder aplicar.

Artur Mas / Jordi Play

—A principis d’any va decidir deixar la presidència del PDeCAT. Com valora l’evolució del partit?

—Ha estat una evolució a empentes i rodolons. Molt determinada per unes circumstàncies molt adverses. Aquesta és la realitat. La situació política del país ja és molt complicada, la del PDeCAT encara ho és més. Els seus principals referents estan a la presó o a l’exili, aquesta és la veritat. A partir d’aquí, hi ha moviments que sorgeixen del món sobiranista, com la Crida Nacional per la República, i que requereixen alguna mena d’encaix amb el PDeCAT. Aquest encaix encara està en vies de solució. Com que no hi hem arribat és lògic que provoqui la situació d’anar una mica a empentes i rodolons.

—En aquests darrers deu mesos el PDeCAT i Convergència Democràtica de Catalunya han estat imputats pel cas del 3%...

—Al PDeCAT l’han posat aquí sense cap criteri, no hi té res a veure.

—Vostè ha estat dirigent destacat de les dues formacions. Se’n sent responsable?

—Jo no me’n sento responsable directament. Sempre he explicat que no vaig intervenir a les finances del partit. Per voluntat pròpia, a Convergència hi havia un administrador que tenia tots els poders. Eren funcions plenament diferenciades entre el cap polític i el cap de la gestió o l’administració. Després hi ha una altra cosa. No hi havia 3%: hi havia empreses que, dins d’un marc legal, ajudaven a la fundació de la Convergència de la època. Dins d’un marc legal, insisteixo. Ara, és cert que entre aquestes empreses, després algunes d’elles tenien contractes de l’Administració. Com en les fundacions d’altres partits, les empreses no aportaven diners només per companyonia. Evidentment, darrere de les empreses hi havia interessos. Però és diferent que, dins d’un marc legal, aportis diners amb l’expectativa que passi alguna cosa. L’altra cosa és que això passi. Són coses diferents. No hi havia 3%, no existia. Ara, com que això un dia va sortir i es va fer famós, s’anomena d’aquesta manera. Però això no hi era. Pel que jo sé, no hi era. També he pogut defensar sempre que no hi ha hagut enriquiments personals. Si en cap moment algú ha comès una il·legalitat individual, ja pagarà les conseqüències. Però són coses personals, no tenia res a veure amb el partit.

—El jutge diu que el PDeCAT i CDC sí que hi tenien alguna cosa a veure...

—El jutge també jutja els que ara són a la presó acusats de rebel·lió. A més, vincular el PDeCAT per corrupció encara és més monstruós. Que es mirin les finances. A l’executiva no hi ha ningú de l’anterior direcció. Ningú. Em sembla monstruós que es vulgui ficar el PDeCAT dins d’aquesta causa. Demostra que no hi ha criteri.

—Qui sí que sembla pensar això són els liberals europeus, ALDE, que han decidit expulsar el PDeCAT per la vinculació amb la corrupció...

—Això és l’excusa. Els liberals europeus estan dominats per Ciutadans en aquest moment. Qui més aporta al partit liberal europeu és C’s. Amb el PDeCAT han fet el mateix que va fer el Partit Popular europeu, anys enrere, quan Aznar va decidir treure el PNB del Partit Popular Europeu. Ara, Albert Rivera ha decidit treure el PDeCAT del partit liberal.

—Com valora la doble direcció del PDeCAT, amb dues visions diferenciades, una de les quals sembla no creure massa en el futur del partit?

—Això ha passat sempre al partit. Miri Jordi Pujol i Miquel Roca, jo mateix vaig tenir algun segon amb qui en alguns moments no teníem la mateixa visió. Ara, la qüestió és fins a quin punt es pot sostenir, això. Nosaltres ho hem pogut fer sempre. En Pujol i en Roca ho van aconseguir, jo ho vaig poder aconseguir amb Felip Puig molt de temps. La gent que hi és ara ho ha de demostrar.

—Hi ha qui creu que és un ens caduc, però...

—El debat de fons no és aquest. El debat de fons és com el que representa el PDeCAT es fa més fort, subsumint-se al món de la Crida o no. Aquí és on pot haver-hi les visions diferents. Com que estan en negociació, donem el marge de confiança que necessiten. L’objectiu és el mateix, crec que David Bonvehí i Míriam Nogueras volen que el que representa el PDeCAT estigui en un paraigua gran o no tan gran. Per exemple, la direcció d’ERC ha decidit, des de fa temps, que mai no es posaran sota un paraigua gran, que sempre voldran ser ells, sols. És legítim. Al PDeCAT aquesta discussió és més oberta. Hi ha gent que veu que cal un paraigua més gran en la línia del que havia estat la millor CDC. Altra gent creu que cal una definició ideològica més clara i, a partir d’aquí, si cal més temps per fer-se gran, ja es farà. Són dues visions.

—Vostè quina defensa?

—Jo sempre m’he inclinat més per operacions grans. Quan vaig governar, vaig fer allò de la Casa Gran del catalanisme. Quan vaig convocar eleccions vaig apostar per JxSí, l’única llista conjunta que s’ha fet en la política catalana a favor de la independència. L’única, perquè després ERC ja no va voler repetir. El president Puigdemont els ho va tornar a oferir i no van voler. Ara, és una posició més personal meva, però jo no tinc cap responsabilitat en la direcció del partit, i el que faré és ajudar-los si m’ho demanen.

—A nivell municipal pensa que s’hauria d’haver apostat més per les llistes unitàries?

—Depèn d’on. Allà on tenim una posició guanyadora, no cal tocar res. Allà on probablement no guanyem o tenim dificultats, millor sumar llistes sobiranistes, per fer que l’alcalde o alcaldessa sigui sobiranista. En el fons, el projecte té més capacitat d’arribar a la implementació definitiva si té més poder territorial. Això s’ha demostrat a Barcelona. La Barcelona d’Ada Colau no té el mateix compromís amb l’autodeterminació que la de Xavier Trias. Aquest és el pes que pagues per no tenir una alcaldia.

—Creu que el PDeCAT té una posició guanyadora a Barcelona?

—A hores d’ara no. No té encara una candidatura definida. Però això pot canviar molt. Partia com a guanyador el PDeCAT dins el món sobiranista a les eleccions del 21 de desembre del 2017? En absolut. ERC l’havia de triplicar, segons les enquestes. Però, finalment, el món del PDeCAT, via Junts per Catalunya, els va superar. Què passarà a Barcelona? No està escrit. La meva posició era una llista sobiranista unitària. Això ERC no ho vol, com sempre. Volen fer el camí pel seu compte. Tenen dret a fer-ho, però s’ha de recordar. Si no hi ha un alcalde sobiranista a Barcelona, serà perquè la direcció d’Esquerra no ha volgut. Ara, si això no és possible, s’ha de buscar la millor fórmula possible per guanyar. En la meva línia, això és sempre amb paraigües grans, en el millor estil de Convergència.

—Ara mateix, hi ha gent que aposta per aquesta fórmula de paraigües, com els que promouen les primàries ideades per Jordi Graupera per conformar una llista unitària de l’independentisme. Però el PDeCAT no sembla que hi vulgui entrar.

—Hi ha altres persones, que no són del PDeCAT, que també estan promovent idees de cara a les eleccions que tampoc estan a l’òrbita de Graupera. Ell s’està intentant fer un lloc en aquest espai. Però això no vol dir que una cosa sigui la bona i l’altra la dolenta. No és que el PDeCAT sigui culpable de no voler-se sumar a Graupera. El PDeCAT s’hi va pensar i no sé a quina conclusió arribarà. Però crec que vol anar a una candidatura el més transversal possible.

—S’ha afiliat a la Crida?

—No, encara no. La meva situació personal és una situació d’allunyament. Vull subratllar més la meva posició institucional, com a expresident, que no com a membre d’un partit o altre. Vaig deixar la direcció del PDeCAT i no he participat en els òrgans del partit. Estic en el punt de distensió, no per desinterès, sinó perquè crec que la meva figura és més útil si se subratlla l’aspecte institucional. La segona raó és que, precisament perquè la meva figura és la que és i sé el que represento, crec que no és bo que m’hi fiqui en aquest moment en què s’està negociant l’encaix entre el PDeCAT i la Crida.

—S’hi afiliarà?

—El meu tarannà és fer coses grans i transversals. Però això ha de ser a canvi que siguin coses eficaces. Convergència guanyava totes les eleccions i era una gran força municipal. Per tant, era eficaç. No era retòrica. Jo vull això, i aquest és el meu tarannà de sempre.

—Té ganes de tornar a la primera línia política?

—No en tinc masses ganes. Si puc triar, no tornaré.

—Podria no triar?

—És evident que sempre puc triar. Em sento prou corresponsable del que passa al país per rentar-me’n les mans. El compromís, la responsabilitat i el sentit del deure els tinc intactes. Si no li puc dir que no tornaré, segur, és per això. Si en cap moment es necessita que torni a col·laborar d’alguna manera, ja en parlarem. Però en la meva inèrcia personal actual, estic molt més inclinat a no tornar a la primera línia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.