Els crítics

La República Independent de Tomeu Penya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb el seu barret indistingible i inseparable, vestimenta de dandi arrelat als Estats Units i mirada desafiadora, Bartomeu Nicolau, més conegut com a Tomeu Penya, és una de les veus més excèntriques que han donat les Illes. Encisat des de l’adolescència per aquells ritmes de guitarra burlesca, dura i capritxosament sorollosa, va conèixer el menyspreu de tocar al carrer sense que cap persona llençara una moneda. Com també va treure a ballar rock & roll a la lluna durant les llargues vesprades i nits a pubs de Dinamarca, Suècia o Alemanya. Un rodamon musical envoltat d’una aurèola de caràcter indomable, ànima independent i esperit alliberat dels complexos, els estereotips i les classificacions fetes a cop d’ull. 

Mig segle de sembra melòdica, siga en grups com ara Els Mallorquins, Los Gitanos, Los 5 del Este, Expression i Harlem o siga sense les cadenes de la col·lectivitat, en el qual Penya ha mantingut —o, fins i tot, ha incrementat— l’estil humorístic, despreocupat i satíric que gira sobre les seues obres. Uns accents humorístics que es combinen amb la seua passió nostàlgica d’un rock que viatja pels pecaminosos mons de les drogues, el sexe infidel i l’amor salvatge. I que, en determinades ocasions, fa servir l’escarni i la farsa per adobar les seues crítiques mordaces. 

Penya és en si mateix una República Independent dintre de l’escena musical mallorquina. Encara més, a l’interior del panorama melòdic nacional. Tant és així que el seu darrer treball, R.D.I. Comunitat des Pla (2019), és una Declaració Unilateral d’Independència de tots aquells convencionalismes que ja no accepta suportar, una proclamació independentista del seu esperit musical presoner de la mística del rock del segle passat, especialment de l’importat dels comtats del sud dels Estats Units. 

Fidel a la bíblia i als manaments sagrats del country, Penya explora altres territoris musicals que li havien sigut hostils fins ara. Introdueix pinzellades d’altres sonoritats. Però el corpus del seu artefacte musical està ancorat en un tàndem melòdic que juga entre els ritmes festers i canònics del rock & roll sureny i el rock més dolç, íntim i de connotacions melangioses. L’encarregat de crear aquest clima musical és una guitarra bipolar, que vesteix d’una manera o una altra d’acord amb la situació. Si l’objectiu és evitar que els espectadors estiguen asseguts a les seues cadires o recolzats a la barra sense moure’s, adquireix una estètica electrònica. És el cas de “Vaja quin paper”, en la qual també hi ha petits detalls sintètics. O “tu a ca teva, jo a ca meva (i Déu pertot)”. 

R.D.I Comunitat des Pla
Tomeu Penya
Blau, 2019
Country

La guitarra, si té el propòsit de transmetre enyorança, opta per enfundar-se la seua vestimenta més clàssica, de cordes que es combinen amb una veu patidora, feta més per cantar satíricament country vertiginós que no rock de desenganys al llit, a la comissura dels llavis i al cor. L’exemple paradigmàtic d’això és «Miracle». 

El duet de guitarra i veu és, al seu torn, totalitari. Només concedeix papers secundaris als instruments de vent, que exerceixen de complement per reforçar la faceta rock, com a “Ballant pels carrers del poble”. L’equació es repeteix, fins i tot, quan hi ha incursions d’altres estils. A “Mallorca s’enfonsa”, una crítica al turisme que amenaça les Illes i que incorpora aires musicals mexicans, i a “Fer l’amor amb sa teva ex”, una mescla entre country i un corrido asteca, el poder l’ostenten la guitarra i la veu. Com a “R.D.I Comunitat des Pla”, on Penya s’atreveix amb el rap. 

Amb tot, hi ha una excepció. En “Illes”, de sonoritats expressament aràbigues, una flauta bressolada a les mesquites de l’Aràbia pren el control i marca el ritme. Una autèntica illa dintre de la República Independent musical —i evidentment country— que declara en el seu darrer disc l’incombustible cantautor mallorquí Tomeu Penya. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.