Ençà i enllà

«Hong Kong és la nació sense Estat més jove en lluita per l’autogovern»

Conversem amb Brian C. H. Fong, doctor en Ciència Política i director associat de l'Acadèmia d'Estudis Hongkonguesos de la Universitat Educativa de Hong Kong. En la seva feina de recerca, Fong aplica per primera vegada les teories del nacionalisme per explicar l'estatus polític de Hong Kong sota el domini xinès i les seves aspiracions democràtiques, comparant-lo amb altres nacions sense Estat com els catalans o els escocesos. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el seu treball de recerca, ha argumentat que els hongkonguesos són una nació sense Estat i que el seu estatus polític es pot comparar amb el dels catalans. Quins són els principals arguments que utilitza per defensar aquesta consideració?

—Els hongkonguesos som una comunitat política sense estatut sobirà, que treballem per obtenir un grau més gran d’autogovern. Però si ens comparem amb altres nacions sense Estat com els escocesos o quebequesos, encara som molt joves. Els catalans, per exemple, teniu centenars d’anys d’història com a nació sense Estat, vincles culturals molt més profunds i una història política de lluita per l’autogovern més llarga.

—Des d’aquesta perspectiva, des de quin moment i per què podem considerar Hong Kong com a nació?

—Després de 1949 i durant la Guerra Freda, Hong Kong era coneguda com el “Berlín de l’Est” per la seva localització a la vora de la cortina de bambú, que separava la Xina comunista dels països capitalistes de l’Àsia. Els controls d’immigració entre la Xina i la colònia britànica es van fer més estrictes i les persones que vivien aquí van esdevenir residents de llarg termini, en lloc de refugiats o immigrants de curta durada procedents de la Xina.

Passats els anys setanta, la majoria dels residents eren nascuts a Hong Kong. Amb una població local més estable, la gent va començar a identificar-se com a honkonguesos més que no pas xinesos, sobretot perquè les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials d’una banda a l’altra de la frontera eren molt diferents. La vida a Hong Kong era molt diferent de la vida a la Xina, i això es reflectia també en la cultura popular.

És curiós com aquest caràcter distintiu es va formalitzar en la Declaració Conjunta Sino-Britànica de 1984 i a la Llei Bàsica del 1990. L’1 de juliol de 1997, la Gran Bretanya no només va retornar la sobirania de Hong Kong a la Xina, sinó que també li va lliurar una jove nació apàtrida anomenada “els hongkonguesos”.

—Podria explicar breument quines són les principals característiques d’aquesta nova identitat col·lectiva de Hong Kong i la seva evolució en la darrera dècada?

—En els darrers anys, especialment després de les manifestacions massives de 2003, els esforços de Pequín per centralitzar el poder i assimilar Hong Kong han contribuït a consolidar la identificació dels ciutadans com a honkonguesos. Com més intenta Beijing soscavar el caràcter distintiu del territori, el seu Estat de dret i llibertats cíviques, més resistència ofereix la gent. Cada vegada que resistim, es reforça la nostra identitat. Per això, la identitat local de Hong Kong és cada vegada més forta.

—Com explicaria el xoc generacional generat pels moviments a favor de la democràcia a partir de la Revolució dels Paraigües?

—Els joves tenen un sentit molt més fort de la identitat hongkonguesa, cosa que també significa un interès més gran per veure Hong Kong convertit en un territori totalment autònom. Les persones que ara tenen entre 50 i 70 anys encara s’identifiquen com a xinesos o com a molt mixtos (xinesos de Hong Kong). Però a partir de la meva generació, els que estem ara a final de la trentena o principis de la quarantena, la majoria ens identifiquem exclusivament com a honkonguesos.

Un indicador clar n’és la manera com els joves demanen suport, activament i sense complexos, a la comunitat internacional per contrarestar la influència xinesa. La gent més gran, fins i tot els demòcrates, es consideren principalment xinesos, i tenen més reserves a l’hora d’internacionalitzar l’oposició o parlar d’autodeterminació. Per als joves, en canvi, la prioritat és defensar els interessos de Hong Kong.

—La llengua cantonesa és un element fonamental d’aquesta identitat pròpia, cosa que els catalans entenem molt bé. Quina ha estat l’evolució de les actituds cap al cantonès en els darrers anys?

—La noció d’identitat es basa en la diferenciació. En els darrers anys, hem observat que la gent, especialment els joves, tendeixen a destacar el caràcter distintiu de Hong Kong respecte a la Xina continental. Abans, els moviments demòcrates es centraven en la defensa de les llibertats civils, els drets humans, etc. a tots els territoris xinesos. Ara els joves combinen aquests valors fonamentals amb la defensa dels trets culturals locals específics, com el cantonès i l’ús de l’alfabet tradicional. Cada vegada hi ha més persones que es preocupen per la supervivència del cantonès. Alguns estan dedicant la seva vida professional a promoure i fins i tot ensenyar als estrangers aquesta llengua que sovint s’ha menystingut com a dialecte regional, d’ús purament informal. Això és extraordinari, fa deu anys no ens ho haguéssim pogut imaginar.

—Una de les principals diferències amb Catalunya és que Hong Kong mai no ha estat un territori sobirà. No obstant això, el poder autònom de Hong Kong és molt ampli. Com s’explica això?

—És cert. En comparació d’altres nacions sense Estat com els catalans, tenim un poder autònom extraordinari: tenim el nostre propi Govern, la nostra legislatura, la nostra pròpia moneda, el nostre propi passaport... fins i tot podem signar tractats internacionals amb altres països! Però l’autonomia de Hong Kong té un problema enorme: no és exercida directament per la gent de Hong Kong a través d’un Govern democràtic representatiu. Podríem dir que es tracta d’una “autonomia no democràtica”, amb un Govern escollit a dit per Pequín. L’autonomia de Hong Kong es va establir formalment a la Declaració Conjunta Sino-Britànica de 1984 i, més endavant, al 1997, a la Llei Bàsica, el document constitucional de la Regió Administrativa Especial de Hong Kong [HKSAR, per les seves sigles en anglès]. Tots dos documents van ser el resultat de negociacions entre l’anterior poder colonial de Gran Bretanya i la Xina, sense la participació del poble de Hong Kong. En aquest sentit, hauríem de poder exercir el dret a l’autodeterminació “internament”, com es diu en l’argot de dret internacional, dins del principi “un país, dos sistemes”. Al cap i a la fi, en la pràctica ja fa anys que ho estem fent. El que ens ha mancat fins ara és la democràcia, un Govern que realment representi i estigui controlat pels hongkonguesos.

—El moviment a favor de la democràcia ha utilitzat la cimera del G20 de la setmana passada per demanar als representants internacionals, especialment al president dels Estats Units (EUA), Donald Trump, que donin suport a Hong Kong davant la Xina. Creu que la intervenció d’una potència estrangera pot fer que les coses es posen encara més difícils per a Hong Kong?

—Hong Kong és un cas interessant, no només perquè, com he esmentat, és una “autonomia no democràtica”, sinó també perquè és una “autonomia internacionalitzada”, diria. Tot i que la sobirania de Hong Kong correspon a la Xina, hi ha també molts interessos internacionals. Els EUA han tingut una forta presència a Hong Kong des de la Guerra Freda. Això també forma part de la singularitat de Hong Kong com a pont entre Orient i Occident. Hong Kong sempre ha existit entre la Xina i els EUA, que es va erigir com a la potència geopolítica més important d’Àsia des de la fi de la Segons Guerra Mundial. El de Hong Kong no és només un conflicte entre el Govern central i una regió perifèrica, és també un conflicte geopolític.

—En els seus articles publicats als mitjans de comunicació internacionals, ha argumentat que en els propers anys, a mesura que es desenvolupi la “nova guerra freda” entre les dues potències mundials, cada vegada veurem més enfrontaments entre els EUA i la Xina a Hong Kong. Creu que ampliar l’autogovern de Hong Kong podria contribuir a equilibrar ambdues potències?

—Jo crec que sí. Per equilibrar els interessos de la Xina, dels EUA i de la gent de Hong Kong necessitem un autogovern realment democràtic que pugui representar els interessos del poble de Hong Kong i alhora comprendre també les complexitats geopolítiques. I també necessitem que la Xina i els EUA estiguin disposats a fer concessions i exercir un cert grau d’autocontrol quan defensin els seus interessos a Hong Kong.

—Hi ha esperança de democràcia a Hong Kong?

—Vull creure que Hong Kong aconseguirà navegar entre les dues superpotències en aquesta nova guerra freda, per això Hong Kong és Hong Kong. De fet, aquesta no és la primera vegada que la ciutat es troba atrapada entre la Xina i els Estats Units. Entre els anys 50 i 70, durant la Guerra Freda, la Xina també va fer servir l’estatus colonial i distintiu de Hong Kong per evitar les sancions dels Estats Units, una cosa similar al que està passant actualment. Per descomptat, els EUA ho sabien i ho van tolerar. El govern colonial britànic va saber navegar entre les dues potències.

Amb la mirada en el futur, crec que nosaltres, els hongkonguesos, hauríem de poder aconseguir una autonomia plena i democràtica. Això sí, la lluita serà llarga i dura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.