Ençà i enllà

Hong Kong és, i no és, la Xina

Hong Kong viu la crisi política més important de la seva història recent. Una situació complexa que només pot entendre’s estudiant el passat recent, en què els hongkonguesos han desenvolupat una identitat nacional a cavall entre Orient i Occident.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El termòmetre marca 33 ºC i els alts nivells d’humitat a penes deixen respirar. Sota el despietat sol subtropical, els pètals daurats de la flor emblema de Hong Kong resplendeixen amb fúria. És 1 de juliol a la simbòlica plaça de la Bauhinia Daurada, on cada any es commemora l’esdeveniment històric més polèmic de la ciutat: el traspàs de sobirania del poder colonial britànic a la Xina el 1997.

Enguany, però, els convidats no han vist en directe el grups uniformats a la plaça, ni les solemnes desfilades al so de melodies militars. Enguany, la cerimònia oficial s’ha traslladat per primer cop a un saló de l’adjacent Centre de Convencions i Exposicions. Dues grans pantalles han retransmès la hissada de banderes (la de la República Popular de la Xina més amunt que la de Hong Kong) que tenia lloc a l’exterior.

A punta de dia, un grup ha hissat una bandera alternativa just al davant de les oficines del Govern i del Consell Legislatiu (LegCo): una versió ennegrida de la insígnia. La flor emblema de Hong Kong està de dol.

Milers de hongkonguesos sense raons per celebrar els últims 22 anys sota sobirania xinesa han sortit als carrers del centre financer per reclamar les reformes democràtiques que se’ls van prometre fa dues dècades. Alguns ho han fet assistint a la tradicional manifestació, organitzada seguint els procediments legals. D’altres, la majoria molt joves, s’han passat la nit tractant d’ocupar els carrers que condueixen a l’edifici on, de bon matí i a porta tancada, les elits polítiques i econòmiques han fet “la seva festa”. Les forces de l’ordre, un cop més, han protegit els accessos amb força: cops de bastó i gas lacrimogen. Aquest serà un dia llarg.

Les protestes liderades pels estudiants sense líders continuen al llarg del dia, al so dels timbals que uns quants, asseguts al bell mig de l’autopista que travessa el centre de la ciutat, fan sonar amb aire greu, reposat, convençut. De rerefons, un altre so rítmic s’afegeix al conjunt. Són les trompades amb les què altres grups tracten d’abatre les parets de vidre de l’edifici del LegCo.

A mesura que la manifestació legal arriba a la seu del Govern, milers de persones ocupen, amb sorprenent calma i persistència, els carrers dels voltants. Del centre de la protesta arriben missatges, que la massa de participants fa passar amb gestos: “Necessitem alicates, brides de niló, cascos!” Altres formen llargues cadenes humanes per fer entrar les provisions que arriben. Les decisions més meditades es prenen a través de discussions a temps real pel fòrum d’Internet LIHKG i l’aplicació de missatgeria instantània Telegram. Les més urgents es transmeten a crits sobre el terreny.

Després de sis hores de trompades constants, i un cop superat sense gaire resistència el cordó de seguretat de la policia, uns centenars de manifestants gosen entrar a l’edifici del Govern a través dels finestrals trencats. Coberts amb cascos, cares i ulleres protectores, s’aventuren per les instal·lacions, escullen què trencar i què respectar, escriuen grafits a les parets: “No són disturbis violents, és una tirania”, “Hong Kong no és la Xina” o “Sou vosaltres els que m’heu ensenyat que amb manifestacions pacífiques no aconseguirem res”.

Carrie Lam, cap de l'executiu de Hong Kong.

Des de la tarima presidencial de l’òrgan legislatiu ocupat, els joves difonen un comunicat amb la llista de demandes que fa setmanes que repeteixen: anul·lació formal i definitiva del projecte de llei d’extradició; investigació independent de la brutalitat policial; alliberament dels detinguts i retirada de la classificació de les protestes com a disturbis; dimissió de Carrie Lam, cap executiva de Hong Kong.

I perquè no quedi cap dubte sobre les motivacions polítiques de l’acció, es decideix afegir un nou punt a la llista: la cancel·lació de la part del LegCo elegida per circumscripció funcional (per sectors econòmics i no per sufragi directe), i elecció del cap executiu per sufragi universal.

És que s’han tornat bojos? No, simplement exigeixen la implementació de la Llei Bàsica, el document constituent que regeix l’ex-colònia britànica sota el principi d’”un país, dos sistemes”. L’última demanda revela sense miraments la raó de fons no només de les actuals, sinó de la gran majoria de les mobilitzacions a Hong Kong des de 1997. Menys clar és el missatge de l’enorme bandera del Hong Kong colonial desplegada a la cambra legislativa ocupada. Per entendre-la cal pensar amb lògica adolescent: rebutgen la bandera oficial perquè és la imposada pel PCX, mentre que la colonial és la via més ràpida per fer rabiar el Govern totalitari de la Xina.

Els manifestants van entrar a l'edifici de l'òrgan legislatiu de Hong Kong

Unes hores més tard, just abans de mitjanit i després d’anunciar l’acció prevista, la policia dispersa els més obstinats amb gas lacrimogen per recuperar la seu del Govern. En una insòlita roda de premsa celebrada a les quatre del matí a la seu central de la policia, la cap de l’executiu reapareix després de molts dies desapareguda simplement per condemnar l’entrada a l’òrgan legislatiu com a “ús extrem de la violència”. Les xarxes socials, com els mitjans de comunicació, bullen amb preguntes i idees sobre com resoldre la crisi política més gran de la història recent d’aquesta ciutat sovint descrita com el pont entre Orient i Occident.

 

Una colònia sense descolonitzar

“Aturem el colonialisme xinès”, deia un dels missatges que els manifestants van deixar als murs de la cambra legislativa ocupada durant les protestes de l’1 de juliol. I és que, en molts sentits, la relació entre Hong Kong i la Xina es pot considerar com un “nou colonialisme”. De fet, un dels factors clau per entendre la situació política actual és el fet que l’excolònia britànica, avui una ciutat moderníssima, no ha estat mai descolonitzada.

“Hong Kong no ha passat per un procés de descolonització, i per tant mai no s’ha establert un estatus postcolonial com va ocórrer a les altres colònies”, explica Antony Dapiran, membre de l’Associació d’Advocats Progressistes de Hong Kong i autor del llibre City of Protest: A Recent History of Dissent in Hong Kong (2017). I continua: “El 1997, Hong Kong simplement va canviar de mans, de les dels britànics a les de la Xina, amb la qual encara manté una mena de relació colonial”.

Les estructures governamentals existents a la Regió Administrativa Especial de Hong Kong sota sobirania xinesa són una rèplica de les establertes durant els últims anys de govern colonial. Quan la Gran Bretanya es preparava per retornar el territori que la Xina li havia cedit 156 anys abans, tal com s’havia previst al Tractat de Nanjing (1842) per posar fi a la guerra de l’Opi, va establir un sistema de govern semidemocràtic amb la intenció de poder seguir comptant amb Hong Kong com a base comercial a l’Àsia.

Cerimònia de traspàs de sobirania del poder colonial britànica a la Xina el 1997

Aquest sistema es va protegir als acords bilaterals signats entre la Gran Bretanya i la Xina el 1984 per facilitar el traspàs de sobirania previst pel 1997, que van donar lloc a la Llei Bàsica, una mena de constitució amb la qual el Govern de la Xina es va comprometre a respectar, almenys durant 50 anys (fins al 2047, d’aquí a 28 anys), el principi d’"un país, dos sistemes”. La intenció era garantir que Hong Kong mantindria un sistema capitalista, acompanyat de certes llibertats polítiques, econòmiques i civils, i s’integraria gradualment amb la Xina. El que no s’havia previst, però, era que el segle XXI veuria nàixer un nou model de desenvolupament conegut com el “consens de Pequín” o “model xinès”: capitalisme sense llibertats polítiques i civils.

“L’actual Govern de Hong Kong funciona com el d’una colònia: representa un dominador colonial, que utilitza com vol el territori. No és un Govern de la gent, per a la gent i sota el control de la gent”, remata Dapiran. Això és el que els moviments demòcrates, fent ús de les limitades llibertats polítiques i civils que fins ara han sobreviscut, han tractat de canviar en els últims vint anys. Un canvi que, de fet, és previst a la Llei Bàsica, que estableix les bases per a una evolució gradual cap a un sistema de govern completament democràtic.

Tot i que és ben sabut que Hong Kong no va gaudir d’un sistema democràtic durant els temps colonials, la major part dels demòcrates hongkonguesos aprecien profundament les llibertats polítiques, econòmiques i civils de les quals gaudeixen avui per oposició a la resta de regions xineses. Això explica, entre altres coses, la seva especial relació amb el colonialisme britànic, inclosa l’acceptació de la bandera colonial a les protestes que tant ens costa d’entendre als estrangers. “No voldria de cap manera justificar el colonialisme, però cal entendre que a Hong Kong l’experiència colonial va ser molt diferent de la d’altres territoris”, aclareix Dapiran. “En primer lloc, els britànics no es van imposar sobre una població local, sinó que van prendre el territori i després la població hi va venir a la recerca de feina o fugint de la Xina”, al·lega. “En segon lloc, especialment després de les protestes socials dels anys 60, els britànics hi van governar d’una manera relativament amigable”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.