El risc d’una euroordre de detenció contra Carles Puigdemont si el president a l’exili xafa territori francès sembla evident. Ho admetien les defenses i és per això que fins l’últim minut s’ha especulat sobre si el gironí acudiria o no a la manifestació convocada pel Consell per la República, òrgan que ell mateix presideix. Alhora, el 2 de juliol es constitueix el Parlament Europeu i les defenses de Carles Puigdemont i Toni Comín asseguraven que abans d’aquest dia, la mesura cautelar demandada al Tribunal de Luxemburg perquè puguen exercir com a eurodiputats, no estaria resolta.
Des del Principat, l’atenció estarà posada, fonamentalment, en aquesta qüestió. Però hi ha d’altres que també despertaran l’interès d’Europa durant aquesta setmana en què es constitueix el Parlament. Segons la premsa europea, aquests podrien ser els protagonistes de la pròxima legislatura. Són els possibles futurs presidents de les principals institucions de la Unió Europea.
Manfred Weber
Alemanya, 1972. Aquest polític bavarès, membre de la CSU, serà el pròxim president del Parlament Europeu a proposta del Grup Popular. Eurodiputat des del 2004, ha liderat tota mena de comissions, especialment les relacionades amb llibertats civils i justícia. Precisament des d’aquestes comissions ha qüestionat països com ara Polònia o Hongria per l’evolució de la justícia en sengles estats. Fruit d’aquestes tensions va ser l’expulsió del partit del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, del Grup Popular europeu. En una entrevista recent de Der Spiegel traduïda per aquest setmanari, Weber advertia del risc que corria Orbán amb les seues polítiques.
Weber havia sonat clarament com a candidat a presidir la Comissió Europea, tot i que ara apunta cap al Parlament. Abans de trencar amb Orbán, Weber va ser acusat de ser massa tolerant amb el primer ministre hongarès. La seua postura contra la immigració -i la del seu partit, que es va enfrontar a la CDU de Merkel, amb qui sempre han estat aliats electoralment, per aquesta qüestió- i l’oposició a l’entrada de Turquia en el projecte europeu juguen en contra seua. Amb 29 anys va esdevenir diputat del seu partit al parlament bavarès. Només va tardar dos anys a arribar a Europa i ara podria presidir una de les institucions capdavanteres de la Unió. Es pot dir, per tant, que quasi tota la seua trajectòria política ha estat desenvolupada lluny de la seua Bavària natal.
Guy Verhofstadt
Nascut al nord de Bèlgica el 1953, Verhofstadt és líder dels liberals d’ALDE des de 2009. Ell podria repartir-se la presidència del Parlament Europeu amb Weber. Ja va presidir el Consell Europeu durant sis mesos durant l’any 2001. El va substituir el llavors president espanyol José María Aznar. Verhofstadt, flamenc, va ser primer ministre de Bèlgica entre 1999 i 2008, governant bona part d’aquest període en coalició amb els Verds. Es va oposar fermament a la Guerra d’Iraq i sempre ha estat sensible a la construcció d’una Europa federal. No debades, va participar en la creació del Grup Spinelli el 2010, amb aquest esperit, que van integrar el francès Daniel Cohn-Bendit o l’exprimer ministre italià Mario Monti, entre altres.
Dins d’ALDE, Verhofstadt es mostrava més proper a l’antiga Convergència que no a Ciutadans. No s’entenen, si no, les seues paraules el 2014 expressades al costat del llavors president de la Generalitat, Artur Mas. Potser per la seua condició de flamenc, Verhofstad es mostrava sensible a aquesta qüestió i demanava «respectar la voluntat» dels catalans. També es va enfrontar determinadament amb Viktor Orbán, acusant-lo d’aprofitar-se dels recursos de la Unió Europea per mirar de destruir-la. Amb aquesta intenció de denúncia va enviar una furgoneta amb cartelleria que expressava aquest missatge perquè travessara Budapest, la capital hongaresa.
Frans Timmermans
La Comissió Europea havia d’anar a parar a mans d’aquest socialdemòcrata holandès. Almenys segons els plans de Donald Tusk, encara president del Consell d’Europa. Era el principi d’acord que s’havia de gestar a la cimera del G20, al Japó, però que s’està entrebancant des de distintes parts. D’una banda, el Grup Popular, el més votat el passat 26 de maig a tot Europa, no vol cedir als socialdemòcrates la presidència d’aquesta potent institució. Alhora, els estats d’Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia rebutgen aquest nomenament perquè Timmermans ha estat un dels alts càrrecs europeus que més ha denunciat les presumptes violacions de drets impulsades des dels dos primers països esmentats.
Nascut a Maastricht, al sud dels Països Baixos, el 1961, per a molts Timmermans és la gran esperança de la socialdemocràcia a Europa. Durant l’última legislatura va ser vicepresident de la Comissió i anteriorment va ser ministre d’Exteriors al seu país. Els socialdemòcrates van ser els més votants als Països Baixos en les últimes eleccions europees amb Timmermans com a cap de llista. En les últimes eleccions del país, les provincials de març d’enguany, el Partit del Treball va ser la cinquena força més votada. La «pasokització» que molts temien a Holanda estava més que justificada si es tenien en compte aquests resultats que es van capgirar el 26 de maig.
Amb vocació europea, Timmermans va ser un dels principals promotors de la fracassada Constitució d’abast continental durant la primera dècada d’aquest segle. A l’endemà del referèndum català, el neerlandès es va pronunciar al Parlament Europeu a favor de la legalitat espanyola.
Angela Merkel estava d’acord amb l’acceptació de Timmermans com a cap de la Comissió. Però les oposicions esmentades i els equilibris geogràfics i de sexe obliguen a trobar un substitut o a explorar compensacions per als qui s’oposen al nomenament.
Els candidats al Consell Europeu
És la institució amb més candidats per presidir-la. Segons els plans establerts, i atès que socialdemòcrates i populars no sumen majoria per primera vegada a les institucions europees, els liberals havien d’ocupar, en un principi, el lloc que encara regenta el polonès Donald Tusk. En aquest sentit, la danesa Margrethe Vestager era, oficiosament, la candidata d’ALDE, tot i que també havia sonat per a la Comissió d’Europa.
Nascuda el 1968 al nord-est de Dinamarca, ha estat fins ara comissària europea de Competència. Va ser ministra d’Educació del seu país ben jove, a finals del segle XX, i va conduir el seu partit als pitjors resultats de la seua història el 2007. Això no li va impedir continuar amb la seua carrera política. El 2011 va assumir el ministeri d’Economia a Dinamarca fins que tres anys més tard va fer el salt a les institucions europees, substituint el socialista Joaquín Almunia com a comissària.
Distingida per la seua persecució contra Apple per les ajudes fiscals d’Irlanda, va determinar que aquest Estat havia ajudat la multinacional tecnològica, que va haver de pagar una multa. També va assenyalar Google per competència deslleial i el gegant d’Internet va haver de respondre a una altra imposició milionària. I Facebook, denunciat per la seua condició de monopoli, va haver de satisfer les demandes de la comissària, basades en estudis de mercat.
Però l’exministra danesa podria no accedir al Consell. El vet del Grup Popular a Timmermans podria reconfigurar tots els plans previstos per tal que els conservadors s’asseguren la presidència dell Consell d’Europa, que el volen seu si Timmermans governa la Comissió Europea.
Els candidats dels conservadors per presidir el Consell són diversos. El croat Andrej Plenkovik, nascut a Zagreb el 1970, és el primer ministre del seu país i podria liderar aquesta institució. Amb experiència europea, durant la guerra dels Balcans, Plenkovik va fer de diplomàtic a Brussel·les sent un dels impulsors de l’adhesió de Croàcia a la Unió Europea com a Estat membre. Allunyat de les pulsions nacionalistes excloents que sovint a representat el seu espai polític en un país sacsejat per la divisió ètnica, el primer ministre croata cobriria la quota geogràfica si presideix el Consell, atès que un polític balcànic, allunyat del centre d’Europa, passaria a liderar una de les institucions principals i comptaria, previsiblement, amb el beneplàcit dels Estats més díscols amb els plans de Merkel i Macron.
Per cobrir aquesta quota geogràfica -i de sexe- també sona la presidenta lituana Dalia Grybauskatié. Nascuda el 1956, governa des del 2009 i enguany serà substituïda per Gitanas Nauseda, un altre independent que s’ha imposat en les últimes eleccions del país. Grybauskatié, que va estudiar relacions internacionals als Estats Units, és de perfil tecnòcrata i ha estat ministra de Finances, d’Educació i ha ocupat altres carteres executives. També ha fet de comissària europea de Programació Financera i Pressupostos. Amb bona relació tant amb conservadors com amb socialdemòcrates -ha col·laborat amb governs de tots dos signes polítics-, Grybauskatié va ser promotora de l’austeritat durant la crisi. Reconeguda admiradora de Margaret Thatcher, el cert és que les seues polítiques econòmiques no van ser tan agressives com les de la Dama de Ferro.
Una altra candidata a presidir el Consell d’Europa és la búlgara Kristalina Georgieva. Nascuda el 1953, ha estat vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Programació Financera i Pressupostos. També ha desenvolupat la mateixa funció en matèria de Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària. Durant el 2019 va ser directora interina del Banc Mundial, institució en què ha treballat des dels anys noranta. El 2010 va ser nomenada Europa de l’any pel seu treball al si d’aquesta entitat durant la crisi de l’euro.
Si els liberals finalment no presideixen el Consell d’Europa, possiblement s’hauran de conformar amb designar l’alt representat de política exterior de la Unió Europea. En tot cas, Charles Michel, primer ministre belga des de 2014, és l’alternativa liberal proposada per Donald Tusk perquè presidesca el Consell. Integrat en el Moviment Reformista que nodreix el grup europeu ALDE, Michel va nàixer el 1975 a la zona francòfona de Bèlgica i prové d’una família de polítics. I és que son pare va ser ministre d’Exteriors amb el seu mateix partit. Michel també va ser ministre de cooperació a Bèligca entre 2007 i 2014.
Enemistat amb els nacionalistes flamencs -tot i que va pactar govern amb ells, els democristians i els liberals-, Michel va exigir els seus ministres no pronunciar-se sobre l’afer català, que el va tocar de ple quan Carles Puigdemont i altres membres del Govern van decidir exiliar-se al seu país. El moment més complicat al capdavant del govern belga va ser al març de 2016, quan diversos atemptats terroristes van deixar 32 morts a Brussel·les.
A falta que es tanquen les negociacions i uns acords entre grups polítics més difícils que mai, aquests són els polítics cridats a ocupar els papers més rellevants en les institucions europees durant la pròxima legislatura. Les cartes, però, encara s’han de repartir.