Escriptor prolífic, pensador de fort compromís polític amb els drets socials i nacionals de Catalunya, destacat militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya, novel·lista sublim i columnista enyorat, Manuel Vázquez Montalbán va exhibir els seus coneixements culinaris a través de les seues obres. En la sèrie del detectiu Pepe Carvalho, va descriure de manera formidable i precisa receptes com ara fideuades fetes d'una base voluptuosa de fideus d'arròs. Encara més, les seues cendres foren distribuïdes, llançades per la cala Montjoi, on s'ubica el restaurant que va catapultar a la fama mundial al mag dels sabors Ferran Adrià.
El mític literat Vázquez Montalbán va compatir taula i estovalles amb Antonio Vergara, afiliat crític culinari, qui va definir-se a si mateix com a una mena «d'inspector gastronòmic». O, si fa no fa, així va autoqualificar-se en un blog que passarà a millor vida. Vergara, escriptor de ploma sabrosa que sabia provar plats, ingredients, salses i combinacions innovadores de menjars a través de les seues opinions publicades als diaris degans de la premsa valenciana, ha mort aquest divendres amb 76 anys. Un vessament cerebral ha deixat sense tinta el seu suculent bolígraf, ha omplit de blanc les línies dels seus pròxims escrits. Ha silenciat, en definitiva, els seus pensaments polítics expressats mitjançant la paraula plasmada al paper periòdic.
A qui Vázquez Montalbán va descriure'l com a una persona que «parla poc, observa molt i menja el justet», va ser encimbellat com a referent de la crítica culinària valenciana i, fins i tot, de l'Estat espanyol. La seua capacitat innata per desmuntar creacions artificials, plats amb més renom que gust, va forjar-se a la revista cultural Carteleria Túria. Des de les pàgines de la publicació valenciana, va descobrir als seus lectors els secrets que amagaven els plats dels millors restaurants de València. Una tasca, però, que va fer-ho sota un pseudònim: Ibn Razín.
Si la cuina va ser el plat principal dels seus escrits, la guarnició seria la política, el jazz i el cinema. El gènere bressolat a les acaballes del segle XIX als Estats Units i la pantalla gran serien, precisament, les altres grans aficions, les seues debilitats per comunicar a la resta de valencians. Un bagatge del món de les arts musicals, culinàries i cinematogràfiques que va cultivar d'ençà que aconseguira la seua primera feina entre xifres i balanços a la Caixa d'Estalvis de Mont de Pietat de València. Després, però, vindria la seua tasca cultural, a la Fundació Bancaixa.
Influenciat per les habilitats gastronòmiques de la seua mare i, fins i tot, de la seua sogra, va convertir l'Anuari de la Cuina del País Valencià editat per Levante-EMV, diari en el qual escrivia, en una guia imprescindible per escollir establiment on dinar, sopar o, simplement, viatjar a través dels paladars. Opinador al diari Las Provincias, la seua mort ha causat una gran commoció entre els cuiners, entre aquells als quals sotmetia a la crítica i els examinava amb una rigorosa imparcialitat.
«Un dels dies més tristos per a la gastronomia nacional, i especialment, per a la Comunitat Valenciana. Ens ha deixat Antonio Vergara, un cavaller de la gastronomia, que allà on estiga seguirà amb el seu paladar crític», escrivia Ricard Camarena, xef per excel·lència del País Valencià, a la xarxa social de l'ocell blau. Un cavaller que sempre lluïa barret, i que era aclamat per la gran col·lecció d'alquimistes gastronòmics que poblen la geografia valenciana i, si fa no fa, l'estatal. El seu barret, però, ja seurà a menjar, ni a parlar, ni a debatre. Restarà penjat a la perxa. Com a la xarxa la seua manera de fer gastronomia emprant les lletres. La gran passió del seu amic i company Vázquez Montalbán.