Hemeroteca

De l'equidistància a la garantia

El 13 de juny se celebraven eleccions municipals. A Catalunya, Esquerra Republicana 20.000 vots més que quatre anys abans i dissenyava una estratègia de pactes que explicava, amb aquesta opinió, l'antic redactor d'EL TEMPS Pere Martí. L'article és de la revista 787, publicada el 7 de juliol de 1999-

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels partits que va sortir més ben parat de les eleccions del 13 de juny va ser ERC. El partit republicà, de la mà de Josep-Lluís Carod-Rovira, ha aconseguit casar en un sol projecte catalanisme i progressisme, una combinació que cap de les forces d'esquerra majoritària a Catalunya havia sabut o havia volgut assolir i aquelles que ho havien intentant, primer el PSAN i després Nacionalistes d'Esquerra, s'havien quedat sempre en l'extraparlamentarisme. Només el PSUC de les darreries del franquisme i començaments de la transició s'hi havia acostat, però les seves hipoteques estatals i l'implacable pas de la història van liquidar-lo com a opció política viable. La virtut d'ERC ha estat saber oferir a una part de l'electorat que estava orfe de referent polític un projecte d'esquerra nacional solvent i coherent. I els resultats estan damunt la taula.

L'estratègia de la direcció de marcar el perfil propi del partit, establint distàncies amb els dos grans pols polítics del país, ha estat clau per consolidar un espai electoral diferenciat. ERC ha deixat de ser subsidiària de CiU, com ho havia estat d'ençà de la transició, sense caure tampoc en l'òrbita del PSC, com ha caigut voluntàriament IC. Això molesta Rafael Ribó, perquè ha descobert que Maragall no podria governar si no és amb el suport d'ERC. La injusta hostilitat d'Iniciativa envers els republicans, filla d'una mala digestió de l'inexorable descens electoral, és actualment un dels principals entrebancs amb què podria topar un hipotètic i cada dia més remot pacte entre les esquerres.

En la política de pactes postelectorals, ERC ha estat fidel a aquesta estratègia de l'equidistància, pactant en un seixanta per cent dels casos alcaldies amb el PSC i IC, i en un quaranta per cent amb CiU. Però aquesta estratègia de l'equidistància, que ha estat útil per treure el partit dels cops de timó sense rumb que donava en èpoques anteriors i situar-lo com el tercer actor en joc de la política catalana, pot esdevenir poc útil de cara al duel electoral de les eleccions catalanes de la tardor. Enfocar aquest duel des d'una estricta, profilàctica i egoista equidistància pot tenir un cost electoral per ERC, perquè la inevitable bipolarització pot provocar fugues de vot útil si la campanya es crispa. Seria molt més útil pels republicans presentar-se no com una opció que es desentén del futur, sinó com una opció clau que pot ser la garantia del proper govern de la Generalitat en un sentit doble. La garantia de progrés i de nou salt en l'autogovern si guanya CiU, o la garantia de catalanitat si guanya Maragall.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.