Catalunya: les incògnites d’un any intens

S’aprovaran els pressupostos de la Generalitat? Hi haurà referèndum aquesta tardor? Si no n’hi ha, quines alternatives quedensobre la taula? Té possibilitats el futur partit dels ‘comuns’? Amb l’ajuda d’experts i analistes, passem revista al 2017, un any que arriba amb més incerteses que certeses.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’aprovaran els pressupostos?


El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser molt clar durant el seu discurs de la qüestió de confiança: sense pressupostos no hi haurà referèndum. “Sense pressupostos, no podem governar bé”, deia llavors Puigdemont, que reblava: “O s’aproven els pressupostos que enllesteix el vice-president Oriol Junqueras i podem encarar el tram final, o faré ús de les facultats que tinc de convocar eleccions”. Per no repetir els errors dels anteriors pressupostos, que ni van ser admesos a tràmit, va constituir-se al setembre una taula de negociació amb representants del Govern i la CUP, que s’ha reunit periòdicament. No obstant això, encara no hi ha res clar.

La setmana passada, la CUP va convocar una conferència política per demanar a Carles Puigdemont “que s’impliqui molt més en els pressupostos, que s’arremangui i vingui a treballar en la taula de negociació”. El diputat Benet Salellas assegurava que “tot i que diuen que ens han ofert molt, el Govern no ha cedit pràcticament en res”, i assenyalava dues qüestions bàsiques per a l’esquerra independentista: “Protegir l’escola pública i reformar la fiscalitat”. Mentre la CUP negocia els pressupostos amb el Govern, també està als carrers donant suport a les vagues educatives.

“Aquesta delicada, fràgil, complicada, de vegades sadomasoquista relació entre Junts pel Sí i la CUP ara viurà un nou capítol”, avança l’historiador i escriptor Joan B. Culla, que afegeix: “L’obsessió de la CUP per convertir el procés d’independència en l’eina per fer virar el país cap a l’esquerra i l’obsessió per desallotjar els convergents de l’hegemonia del procés −que ja no tenen−, aquesta doble obsessió fa molt problemàtic el manteniment d’aquesta estranya aliança”. Culla lamenta que uns quants vots en els òrgans de decisió de la CUP poden fer “que tot això se’n vagi en orris”.

Malgrat que consideri “absurda” la relació entre pressupostos i referèndum, Jordi Matas Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, creu que s’acabaran aprovant els nous comptes. “Hi haurà una negociació molt dura, gairebé partida a partida, però a última hora estic pràcticament convençut que s’aprovaran els pressupostos”, assegura Matas Dalmases. “Junts pel Sí diu que, si no s’aproven, s’acaba tot, i entenc que dissoldrien el Parlament de Catalunya i convocarien eleccions. Si ho diuen, entenc que ho faran”.

“Tinc els meus dubtes sobre que es puguin arribar a aprovar”, admet Àstrid Barrio, professora de ciència política de la Universitat de València, que sosté que tot dependrà, un cop més, de les bases de la CUP, que encara estant molt dividides davant uns comptes públics amb moltes limitacions. Per ara, és una de les grans incògnites. “Si no s’aprovessin els pressupostos per segon any, possiblement ens veuríem abocats a eleccions. Sotmetre’s a una altra qüestió de confiança implicaria tornar a modificar el full de ruta i seria una situació poc sostenible”.

Assemblea de la CUP / Efe Assemblea de la CUP / EFE

 

Hi haurà referèndum?


Justament durant el debat de la qüestió de confiança, el passat setembre, aquesta va ser la gran promesa del president Puigdemont: “referèndum o referèndum” −acordat o unilateral− el setembre del 2017. La cimera del passat desembre, que va canviar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir pel Pacte Nacional pel Referèndum, ho va ratificar. Ara la gran pregunta és si aquest referèndum es podrà acabar celebrant.

“Jo crec que almenys s’acabarà convocant el referèndum”, apunta Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. “Dir si s’acabarà celebrant, en aquests moments, és molt especulatiu, però el Govern espanyol té els instruments jurídics, polítics, econòmics i internacionals per impedir que es faci”. Llavors, serà una convocatòria simbòlica? “Això dependrà de l’estratègia que tingui el Govern català. Si proclama la independència quan li ho impedeixin, per exemple, ja veurem què passa”, afirma Requejo. Amb la legalitat espanyola, això sí, “no es podran posar les urnes”.

És poc probable que els catalans anem a les urnes per un referèndum, assegura Joan B. Culla: “L’autorització de Madrid no es produirà, perquè per al PP seria un suïcidi. El Govern de Rajoy tampoc tolerarà un nou 9N, perquè molta de la seva gent va considerar l’actitud passiva d’aquell dia una humiliació de l’Estat”. L’historiador entén que el que farà el Govern català és convocar el referèndum amb l’esperança −“segurament fundada”− que enviaran la Guàrdia Civil a impedir-ho. “Això infligiria un cop sever a la imatge internacional d’Espanya i donaria una victòria moral a l’independentisme”.

Qui està convençuda que el referèndum s’acabarà celebrant és la periodista i escriptora Patrícia Gabancho, que diu que “no hi ha cap indici” que indiqui el contrari. “Si em demanes com es farà, la meva resposta és que no ho sé”, afegeix Gabancho. Segons l’escriptora, quan sent parlar el president de la Generalitat, “penso que no tenen manera de recular, de plantar-se davant la gent i dir-li que no hi haurà referèndum”. Ho consideraria “una estafa”. També confia que serà vinculant, perquè “només depèn de la voluntat del Govern aplicar-lo”.

 

 

Si no hi ha referèndum, què hi haurà?


Si el referèndum no s’acaba celebrant (pel motiu que sigui), Jordi Matas Dalmases hi veu tres possibles camins que pot adoptar el Govern català. La primera opció és que l’executiu pot esgotar els quatre anys de legislatura, tot i que és “poc probable que passi” perquè “no té sentit”. La segona és la convocatòria d’unes noves eleccions, que significarien un “fiasco” perquè voldria dir que no s’ha pogut celebrar el referèndum que es va prometre. Finalment, l’última opció seria un pla alternatiu al referèndum, “que implicaria una declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya”.

Per al catedràtic de la UB, aquest és un escenari possible si no es pot fer el referèndum, el gran objectiu de la legislatura. Es tractaria d’una “declaració institucional contundent que demostraria la ferma voluntat del Govern de convertir-se en un Estat independent”. Una declaració com aquesta, admet, obriria una etapa d’incertesa. “Però tampoc imagino que el Govern no pugui fer el referèndum i la seva decisió sigui plegar veles. Seria un frau als qui van votar candidatures independentistes”.

Ferran Requejo no s’imagina un escenari d’eleccions, perquè “significarien que tornem a estar en aquesta cosa cíclica que només es fa el que es pot fer” i seria “un cert fracàs del full de ruta”. El catedràtic de la UPF espera que el Govern tingui altres estratègies previstes cas de no poder dur a terme el referèndum. “Si no es pot fer un referèndum en el marc legal espanyol, el que jo crec que s’hauria de fer és procedir a una ruptura prèvia i després celebrar un referèndum de ratificació”, assenyala Requejo.

Àstrid Barrio, però, sosté que unes eleccions podrien ser “l’escenari més còmode per a algunes forces polítiques”. Uns nous comicis tindrien “alguns beneficis que són contemplats per les cúpules dels partits”. Per una banda, evitarien el xoc de trens amb l’Estat espanyol, que situaria en una “posició complicada” les elits polítiques catalanes. Per l’altra, permetria visualitzar qui lidera el sobiranisme. La professora de la Universitat de València veu “complicat” que es pugui “mantenir la roda del processisme amb una altra pirueta”.

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont Oriol Junqueras i Carles Puigdemont / Jordi Play

 

 

Canviaran les hegemonies?


El fet de qui lidera el sobiranisme, continua Àstrid Barrio, és una de les “claus fonamentals” que explica el que hem viscut durant els últims mesos en la política catalana. Perquè, almenys segons les enquestes publicades durant l’últim any, la primera força electoral ja no és el Partit Demòcrata, l’antiga Convergència Democràtica, sinó Esquerra Republicana de Catalunya. Tothom assumeix que en les pròximes eleccions, tinguin les característiques que tinguin, no es repetirà una llista unitària independentista.

Segons el baròmetre del GESOP per El Periódico del passat desembre, ERC guanyaria les eleccions al Parlament de Catalunya amb una forquilla d’entre 48 i 50 escons, seguida pel PSC (19-21), Ciutadans (17-18), el PDECat (15-17), En Comú Podem (15-16), el PP (10-11) i la CUP (6). També s’imposaria en les eleccions espanyoles. Segons l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), els republicans passarien de 9 a 12-14 escons al Congrés. En Comú Podem, vencedor dels dos últims comicis espanyols, seria la segona força, amb 10-11 diputats.

Segons Barrio, ja no hi haurà hegemonies com la del pujolisme als anys 80 i 90, però sí un cert domini de les esquerres. “Una de les novetats que veurem és que, si abans hi havia dues forces majoritàries −Convergència i Unió i el PSC−, ara tindrem dues forces, totes dues d’esquerres, al capdavant”, indica. Això podria obrir les portes a un nou govern d’esquerres a Catalunya? Els analistes estan molt dividits.

“No sé quan, però jo crec que sí que és plausible l’escenari d’un Govern d’esquerres”, assegura Jordi Matas Dalmases, que vaticina que “és molt probable que el procés constituent estigui liderat per un Govern d’esquerres”, perquè és on se situa la majoria del país. Ferran Requejo veu “possible però no probable” aquesta hipòtesi: “Si passés això, no és que tornéssim al 27S, sinó que tornaríem al 2003, tornaríem a una lògica autonòmica en què l’eix esquerra-dreta s’imposa sobre el nacional. Seria un retrocés a un escenari ja molt vist. Si passa això, l’unionisme haurà guanyat”.

“Si fem eleccions constituents després del referèndum, aquestes eleccions han de ser equilibrades”, diu Patrícia Gabancho en la mateixa línia. I afegeix sobre això: “No pot ser que hi hagi una primacia de l’esquerra, i molt menys de l’esquerra radical, perquè no representa el país. La independència no és per fer la revolució, sinó un país lliure i millor”.

 

 

Quines possibilitats té el nou partit dels ‘comuns’?


Després de les experiències desiguals de Barcelona en Comú i altres confluències a les eleccions municipals, Catalunya Sí Que Es Post a les eleccions catalanes i En Comú Podem a les eleccions espanyoles, el món dels anomenats comuns posa en marxa aquest mes la creació del seu partit definitiu. Aquest nou actor polític, encara de nom indeterminat, estarà preparat per competir electoralment a nivell català aquesta primavera. Però quines possibilitats té de prosperar?

“Serà molt interessant veure com evoluciona l’espai dels comuns, sobretot de cara a com es planteja el referèndum no pactat amb l’Estat i la independència de Catalunya”, assegura Matas Dalmases. El catedràtic de la UB diu que són una peça essencial de l’engranatge: “La clau de tota aquesta història probablement la tenen ells. El lideratge evidentment recau en les formacions polítiques independentistes, però en el referèndum tenen un paper fonamental”. Afegeix que, arribat el moment, totes les forces polítiques hauran de ser clares. “També els comuns”.

Ferran Requejo recorda que el futur subjecte polític dels comuns encara està en fase de consolidació, que encara no han creat ni un partit polític. Com Matas Dalmases, el catedràtic de la UPF també creu que hauran de posicionar-se clarament: “L’ambigüitat en el tema nacional de moment els manté, perquè dins del seu electorat hi ha votants contradictoris respecte del tema nacional. No crec que es puguin consolidar mantenint molt més temps aquesta ambigüitat, perquè la dinàmica mateixa del que passa al país fa que aquestes posicions de no definir-se tinguin un recorregut curt”.

Sobre “això dels comuns cal veure si el que acabaran fent és una versió 3.0 del PSC amb aquests afegits de més sobiranisme, però al capdavall una versió adaptada del PSC”, alerta Joan B. Culla. “Tenen la referència del PSUC, però l’escenari en què el PSUC va tenir èxit no tenia res a veure amb l’actual”, afegeix. L’historiador, com la resta, subratlla la seva indeterminació en la qüestió nacional: “És complicada la idea de fer, al voltant d’Ada Colau, un partit amb tanta tirada que en un pim-pam tinguin la Generalitat. Les ambigüitats que mantenen sobre el referèndum tampoc no els ajuden”.

EFE

 

 

Quin futur li espera al Partit Demòcrata?


El debat el va obrir el mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en començar el 2017, quan va dir que en un any no es veia de president. Més endavant, ell mateix va traslladar a la direcció del PDECat la seva decisió de no ser el pròxim candidat. Va tornar a sortir el nom d’Artur Mas, que també ho va descartar. I és que el Partit Demòcrata, encara que ja no es digui Convergència, encara està en un moment de refundació. Per ara, la demoscòpia no els juga a favor: podrien a arribar a ser la quarta formació en nombre de vots.

Àstrid Barrio creu que fins i tot l’escenari d’unes eleccions anticipades seria beneficiós per al Partit Demòcrata, encara que perdés representació parlamentària i el lideratge del procés d’independència. “Unes noves eleccions permetrien a l’antiga Convergència, el Partit Demòcrata, refundar-se”, justifica la professora de ciència política. “Perquè els partits polítics realment es refunden des de l’oposició, no des del Govern”.

Segons Patrícia Gabancho, el PDECat ocupa un espai polític clar: el que ocupava Convergència. No obstant això, té dos problemes: “Un problema de lideratge, amb la confirmació que Puigdemont no es presentarà i l’absència de líders populars, i un problema de definició ideològica, perquè en aquest moment és un partit inexistent”. Per a l’escriptora, el PDECat “no té el gruix ideològic que tenen tots els partits: ningú no sap quin és el seu posicionament en molts temes”. Això s’aclarirà el pròxim mes d’abril, quan celebrin el seu congrés, d’on n’hauria de sortir l’ideari. “Quan tinguin un ideari, un lideratge clar i una imatge més ben definida, llavors tornarà amb energia aquest espai polític”.

Joan B. Culla creu que la metamorfosi de l’antiga Convergència al nou Partit Demòcrata és molt complicada: “Han de passar del centre-dreta autonomista a un centre-esquerra independentista; d’estar aliats amb Unió a estar-ho amb Esquerra i una mica amb la CUP; de ser una força amb sentit d’Estat −i de lobby− a Madrid a ser una força que va a Madrid a acomiadar-se”. Tampoc no és fàcil gestionar la “bomba atòmica Pujol, amb tota la seva radiació posterior” i la “retirada forçada” d’Artur Mas.

 

 

El bloc unionista es mantindrà inalterat?


A les eleccions del 27 de setembre del 2015, les famoses plebiscitàries, les forces obertament unionistes −Ciutadans, PSC i PP, sense comptar els comuns− van obtenir el 39,17% dels vots i 52 diputats. Segons el baròmetre del GESOP del passat desembre, avui aquestes forces sumarien el 36% dels vots i entre 46 i 50 escons. Si fa no fa, sembla que el bloc unionista es mantindria inalterat en unes noves eleccions, amb un duel més estret entre Ciutadans i el PSC per ser la principal força de l’oposició.

El sistema de partits tradicional ha saltat pels aires, però les correlacions de vots continuen més o menys estables. El que pot variar és la configuració interna de cada bloc, com és el cas de l’unionisme, diu Jordi Matas Dalmases: “El PSC és evident que està en un procés de reflexió interna, Ciutadans està en un procés de metamorfosi extraordinària (del centre-esquerra al centre-dreta, de pactar amb el PSOE a pactar amb el PP) i el PP evolucionarà en funció de la mateixa evolució del Govern espanyol”.

“L’espai unionista, amb les seves tres peces actuals, dependrà del que passi en la política espanyola”, assegura Joan B. Culla. Per a l’historiador, Ciutadans baixarà a Catalunya en la mesura que es desinfli a l’Estat espanyol; el PP “té un electorat de pedra picada i no pujarà molt”, especialment amb un líder com Xavier García Albiol, i el PSC dependrà força del que passi al capdavant del PSOE, perquè una victòria de Susana Díaz “no afavoriria que el PSC tingués perfil propi”.

Finalment, Àstrid Barrio destaca el paper que puguin jugar altres forces polítiques extraparlamentàries, com el moviment acabat de crear Lliures, de l’expresident Antoni Fernández Teixidó, o fins i tot la mateixa Unió Democràtica de Catalunya, que va quedar fora del Parlament de Catalunya. “En unes eleccions no tan polaritzades com les del 27S, aquestes formacions podrien tenir més èxit”, defensa la professora de la UV.

Iceta, Arrimadas i Albiol al Tribunal Constitucional

 

 

La CUP continuarà sent un actor clau?


Durant l’actual legislatura, per la simple aritmètica parlamentària, els 10 diputats de la CUP s’han convertit en els més importants de la política catalana. Almenys els més decisius. Ho van ser per a la investidura de Carles Puigdemont a última hora. Ho van ser quan van forçar el president a sotmetre’s a una qüestió de confiança després d’haver rebutjat els pressupostos dels 2016. I ho seran ara, que encara no han garantit el seu suport als pressupostos del 2017, per al Govern l’element indispensable per a la celebració del referèndum.

El debat dels pressupostos, però, ja els ha passat factura. Per ara, tots els sondejos els són desfavorables, i en unes noves eleccions perdrien entre dos i quatre dels seus deu escons. “Si perden el 50% de la seva força, pot ser que acabin tenint la mateixa influència que la legislatura anterior, quan només tenien tres diputats”, sosté Ferran Requejo. Segons el catedràtic de la UPF “la clau és si tornen a ser importants per tornar a sumar una majoria absoluta al Parlament, que podria passar”. Una reducció de vots, si aquests vots tornen a ser decisius, podria repetir el mateix protagonista de la present legislatura.

Per a Joan B. Culla, l’extraordinari resultat que va aconseguir la CUP és conseqüència del que anomena “fenomen Fernàndez”, en referència a l’ex-diputat David Fernàndez. “Aquest noi va guanyar-se una extraordinària popularitat, reconeixement i crèdit al Parlament traient-se la sabata amb Rato, presidint de forma modèlica i exemplar la comissió Pujol... Va fer que 200.000 independentistes de bona fe, que no volien votar ERC perquè anava amb Convergència, votessin la CUP perquè en David Fernàndez era boníssim”.

“Al meu poble, Sant Cugat del Vallès, que és el municipi amb la renda per càpita més alta de Catalunya, la CUP va tenir el 10% els vots a les eleccions municipals”, explica Culla. “Realment, algú creu que el 10% dels santcugatencs són anticapitalistes?”.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.