Eleccions 26M

Les cartes a Ada Colau, quatre anys després

Fa quatre anys EL TEMPS va demanar a sis plataformes ciutadanes que escriguessin a la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, una “carta als Reis”. Ara els hem proposat que comparin les seves expectatives amb la realitat i facin balanç de l’últim govern municipal.

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les associacions que fa quatre anys va acceptar el repte d’enviar una “carta als Reis” a la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i signava la carta el seu president, Lluís Rabell, poc després cap de llista al Parlament de la colauista Catalunya Sí Que Es Pot.

Mig any abans d’entrar a la primera línia de la política, Rabell destacava, sobretot, la necessitat d’“un debat sobre la participació ciutadana”, diversos canvis “que permetin incidència real de la ciutadania en la governança de la ciutat”. A més, constatava “una fractura social” —no feia referència al procés sinó a la crisi— i demanava “implementar mesures en habitatge, renda social i intervencions diverses per pal·liar les conseqüències de la crisi”.

L’actual vicepresident de la FAVB, Albert Recio, diu que l’Ajuntament ha complert amb la primera part d’aquell desig: “S’ha fet un reglament de participació que portàvem molts anys demanant i el projecte aprovat, com a model, està bé”. Això sí, objecta Recio, “està pendent la regulació de la segona onada de participació, que és la participació en districtes”. Allà on es participa més i més directament, als districtes, encara es pot avançar, segons Recio.

L’altra reclamació de Rabell: “mesures en habitatge i renda social”. En aquest àmbit, Recio explica, “el que han fet, el que no han fet i el context”.

Començant pel final, “el context —descriu Recio— és que les ciutats estan sota un tsunami d’especulació amb flux de capital, moltes vegades internacional, i sota canvis de l’estructura productiva que no controlen”. Això implica canvis en l’ocupació (“amb un creixement de les activitats tecnològiques high tech”, d’una banda, i “un deteriorament de les condicions laborals, lligats també a la reforma laboral i als sectors del turisme i la logística”).

L’altra pota del tsunami “és l’especulació immobiliària, provocada també pel turisme i per inversors que compren habitatge simplement per tenir segones residències al centre de la ciutat”. La conseqüència és que Barcelona té molt pocs pisos buits.

Què ha fet l’Ajuntament? “El que han fet més és despesa social. Mirant el pressupost de l’Ajuntament es veu; en els barris pitjors com Nou Barris hi ha hagut un esforç important, tot i que és molt poc vistós. En habitatge, crec que han fet molt esforç a aturar desnonaments de la forma que sigui o buscant mesures pal·liatives quan n’hi ha. Però no han tingut gaire èxit encara en la promoció d’habitatge públic”.

També “és bo que hagin mantingut quasi congelat el preu del transport públic i han millorat aquest transport públic i també els carrils bici” i que “el preu de l’aigua hagi baixat un 10 per cent quan l’empresa demanava augments del 25%”.

El que no s’ha fet, diu Recio, es aturar alguns lobbies i els més amenaçadors són “el projecte del Barça, el de Sagrada Família i el de les terrasses”.

 

Els sensesostre

Ferran Busquets és director de la Fundació Arrels. Fa quatre anys, ell va fer la carta a Ada Colau d’aquesta ONG que s’ocupa dels sensesostre. En aquell moment demanava que el nou Ajuntament s’adaptés al nou corrent en atenció a les persones que viuen al carrer, que era, abans de res, trobar-los aixopluc (housing first). “Que el housing first és la solució per a les persones al carrer ara ja està assumit per tothom” però, desgraciadament, no s’ha aconseguit estendre. “Estem igual que al començament del mandat”, denuncia. Busquets considera que l’Ajuntament “ha apostat poc” pels sensensostre i “continua sent la seva assignatura pendent”.

Entre les coses positives, reconeix, hi ha que hagi assumit el recompte de sensesostre de la ciutat. “El 2015 el va fer Arrels i després ja se n’ha encarregat l’Ajuntament. Això no està malament, tot i que aquest últim any no s’ha fet”. Una altra cosa positiva és que “enguany s’ha incrementat el nombre de persones que estan amb el SIS (Servei d’Inserció Social)”. També és bo que s’hagi fet un pla per als sensesostre, afirma, però adverteix que “els plans són documents d’intencions”.

Busquets afirma que “hi ha més gent que fa quatre anys dormint al carrer” ja que van començar fent ells el recompte, el 2015, “amb 900 persones i ara n’hi ha unes mil”. Però Busquets —en general tan crític— no vol ser manipulador amb la interpretació de les xifres i adverteix que “això no és atribuïble a l’Ajuntament, perquè hi entren moltes altres variables”.

Busquets opina que “cal destinar contingents especials per a la gent que dorm al carrer —perquè només s’ha fet una vegada— i s’hi ha dedicat 45 pisos”, quan l’ideal era fer 400 o 500 habitatges segons deia fa quatre anys.

Com a alternatives temporals, la Fundació Arrels proposa “el projecte Pis Zero, que són habitatges de baixa exigència”, just per passar una nit sota teulada i normalment en un espai compartit. “Però no ens han fet massa cas”, es lamenta Busquets

 

La biòpsia de la PAH

Entre les cartes més interessants pel seu contingut intrínsec hi havia, fa quatre anys, la de la Plataforma on havia crescut la fama de l’alcaldessa, Ada Colau, la PAH (Plataforma per a Afectats per la Hipoteca), que lluitava contra els desnonaments. La portaveu de la PAH en aquell moment, Lucía Martín, deia que, “atès que l’Ajuntament no pot reallotjar la gent perquè no té pisos buits —cosa que és certa—, però conscients que els bancs sí que tenen pisos buits, que l’Ajuntament (...) insti aquests bancs a posar els seus en lloguer i, si no ho fan, que s’apliquin sancions”.

L’actual portaveu de la PAH és Lucía Delgado: “Al final —conclou— els pisos que s’han pogut aconseguir han estat gràcies a la pressió dels moviments socials i entitats socials que defensen l’habitatge —com la PAH—. Perquè des de la PAH Barcelona vam obrir de fa uns anys una via amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona en les meses d’emergència del Consorci d’habitatge, on té representació la Generalitat, amb un 60 per cent, i l’Ajuntament, amb un 40 per cent”.

El que ha aconseguit la PAH, segons Lucía Delgado, “és asseure en una mateixa taula a treballar Ajuntament de Barcelona i Generalitat, que encara no s’havien posat d’acord en com fer la mesa. La Generalitat posa un pressupost per comprar habitatge d’aquests fons d’inversió, d’aquests bancs, mitjançant tempteig i retracte. A més a més, d’aconseguir cessions de paquets de Bankia i la SAREB”.

Pel que fa a les multes que proposava Lucía Martín, no se n’ha imposat cap fins al final de la legislatura: “Durant tot el mandat hem estat molt insistents en aquest punt i ha estat ara, fa només tres mesos, que van posar la primera multa a un bloc d’habitatges buits a Barcelona. Creiem que està molt bé però que arriba tard. És una multa de 2,3 milions d’euros perquè era tot un edifici sencer que estava buit”.

Quina és la situació respecte al 2014, en perspectiva? “Segons el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) —exposa Delgado— el nombre de desnonaments des de 2014 ha anat baixant fins a l’actualitat, que estem a 2.371 desnonaments, a Barcelona, el 2018. El 85% són per impagament del lloguer o problemes de lloguer. És a dir que per hipoteques en són molts menys, el 15%, que és una tendència que ja portem anys arrossegant”.

Lucía Delgado enumera també quins són els reptes de l’Ajuntament que vindrà, sigui quin sigui el seu color polític: “No exigim res de nou: que sigui una ciutat lliure de desnonaments. Si hi ha una família vulnerable que no pot pagar el lloguer, que hi hagi mecanismes perquè aquesta persona no surti de casa”. En segon lloc, “que hi hagi pisos, no només de parc públic; poden ser pisos que eren buits durant molt temps; o la nostra proposta del 30 per cent [perquè el 30% dels nous pisos o grans rehabilitacions siguin per habitatge social]”. I en tercer lloc, aturar l’actual “situació desorbitada del parc de lloguer”, per la qual cosa “s’ha de regular el preu del lloguer”. El municipi té poc a dir en aquest tercer objectiu, perquè no entra dins de les seves competències, i Delgado ho reconeix, “però s’han de fer passes perquè els privats ho tinguen difícil per fer pujades desorbitades de lloguer: atacant la fiscalitat, per exemple”.

 

Des del bressol

Escoles Bressol Indignades és la plataforma hereva de les reivindicacions de la Plataforma 0-3, que fa quatre anys exigia des d’EL TEMPS la recuperació de “tres escoles bressol que ja estaven construïdes i [l’Ajuntament] en va privatitzar la gestió”. Ara l’Assemblea d’Escoles Bressol Indignades valora “positivament que han remunicipalitzat les tres bressol externalitzades i recuperat la mitja hora diària de suport educatiu”. Però “queda pendent reduir el nombre d’infants per grup (que l’anterior govern va augmentar a màxims) alhora que s’obren noves escoles”.

Reconeixen que han tingut “més espais de trobada per dialogar i fer arribar al govern municipal tot allò que com a educadores” les preocupa.

Allò que demanen al pròxim govern municipal de Barcelona és “mantenir obert aquest canal de diàleg”, un “compromís profund per a la petita infància que garanteixi l’equitat”, “democratització dels equips pedagògics”, “més recursos per atendre els infants amb necessitats educatives especials i llurs famílies” i “revisió de les estructures organitzatives de l’IMEB (Institut Municipal d’Educació de Barcelona)”.

 

Tants CAPs, tants barrets

El portaveu de Marea Blanca, Enric Feliu, fa balanç de la política sanitària municipal: “Hi ha hagut un gran esforç en l’àmbit dels determinants socials. Ha introduït programes de salut comunitària als barris i la taula de salut mental. S’ha fet molta feina per evitar que les desigualtats vinguin donades pel codi postal”. Hi havia determinats barris que tenien pitjor salut que uns altres i Feliu afirma que s’ha treballat per reforçar l’atenció primària en els més desprotegits.

En els últims mesos s’ha debatut molt sobre el CAP Raval Nord, perquè la ubicació proposada per l’Ajuntament s’ha bloquejat per una ampliació del CCCB. “El cas del CAP Raval Nord —diu Feliu— és el cas més cridaner, però molts CAP de Ciutat Vella estan quedant antiquats, amb infraestructures deficients que s’han de renovar. I això es farà més evident i s’haurà de resoldre en els pròxims quatre anys”.

Fa quatre anys, la vocal de sanitat de la FAVB, Marcel·la Güell, demanava una ampliació de l’Hospital del Mar. Això, que en les últimes setmanes sembla assegurat amb la reordenació del Port Olímpic, no convenç Enric Feliu: “El que ens preocupa no és l’expansió dels hospitals en si que, segurament, és necessària”, sinó el fet que no impliquen privatització. Feliu posa l’exemple del Clínic: “Si ampliar el Clínic suposa facilitar l’activitat de Barnaclínic, que és un negoci particular i una fundació formada per l’Hospital Clínic, l’Ajuntament i la Generalitat, no ho volem. No es tracta de fer negocis amb diners públics. En el cas de l’Hospital del Mar encara no hi ha cap consorci privat ficat a dins, però a tothom ens ve al cap la idea de les magnífiques vistes de l’Hospital sobre la platja i l’interès que podria tenir per al turisme sanitari”.

La prioritat, per damunt de tot, és l’atenció primària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.