Judicialització

Puigdemont anirà a les europees: cronologia d’un descrèdit

El Jutjat Contenciós Administratiu de Madrid resol que, finalment, Carles Puigdemont podrà concórrer a les llistes de Lliures per Europa amb Toni Comín i Clara Ponsatí. I ho fa discrepant amb el Tribunal Suprem, a qui responsabilitza, en la interlocutòria, de la decisió final.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Jutjat Contenciós Administratiu de Madrid és qui ha donat llum verda perquè en president a l’exili, Carles Puigdemont, es puga presentar a les eleccions europees el 26 de maig. La decisió era esperada, però no es descartava una última maniobra per impedir, contra el criteri de tothom, que Carles Puigdemont i els consellers -també a l’exili- Toni Comín i Clara Ponsatí no es pogueren presentar als comicis al Parlament Europeu.

El passat 29 d’abril, l’endemà de les eleccions generals i valencianes, la Junta Electoral vetava els tres primers de la llista de Lliures per Europa, dissenyada per Junts per Catalunya per a les eleccions europees. La maniobra no comptava amb gaire suport. Fins i tot el president de la Junta Electoral Central, Segundo Menéndez, es va desmarcar de la decisió conjuntament amb el vicepresident de l’organisme i dues vocals. L’equip de defensa dels candidats afectats responia presentant tres recursos a distints organismes judicials: el Tribunal Suprem, el Constitucional i el jutjat Contenciós Administratiu de Madrid. Mentre no es resolia el cas, la formació decidia substituir provisionalment els tres candidats vetats per l’advocat Gonzalo Boye, l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias i la periodista Beatriz Talegón.

Malgrat aquestes propostes de substitució, les defenses dels afectats pronosticaven, sense cap mena de dubte, que Puigdemont, Comín i Ponsatí acabarien podent presentar-se a les europees. En l’escrit d’exclusió, la JEC s’emparava en una sentència del Constitucional de l’any 1999: «la llibertat que ha de presidir la concurrència de distints programes electorals i candidats davant els ciutadans per justificar el seu vot, justifica que la Llei Penal impose límits contra qualsevol conducta amenaçant o intimidatòria».

La resolució polèmica de la Junta Electoral diferenciava els candidats presos dels exiliats, titllats com a «fugats», com per permetre la concurrència dels primers i impedir-ne la dels segons. Curiosament, l’escrit també es basava en incompliments censals per prohibir la candidatura tot just quan Lluís Puig, conseller de Cultura també a l’exili, s’havia presentat com a senador per Junts per Catalunya i és alcaldable per Terrassa. I pel que fa a les discrepàncies dels membres de la mateixa JEC amb la resolució, s’argumentava que la «rebel·lia penal» -situació en què es trobarien els exiliats- «no és causa d’inelegibilitat», a més d’alertar que «els partits polítics no tenen legitimitat per impugnar la inscripció censar d’un ciutadà concret», deia el document en referència al fet que havien estat Partit Popular i Ciutadans els qui havien denunciat aquesta concurrència amb sengles recursos.

Dies després, divendres 3 de maig, a un dia de tancar el termini -que es va acabar allargant- per tancar les candidatures a les eleccions europees, es pronunciava la Fiscalia del Jutjat Contenciós Administratiu de Madrid. Aquest era, tal com s’explicava abans, una de les institucions a què la defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí es va adreçar amb un recurs per desencallar finalment les candidatures. La Fiscalia contradeia la tesi de la JEC, que hauria vulnerat el dret fonamental d’accedir a càrrecs públics amb igualtat. El Ministeri públic argumentava que l’única manera d’evitar la concurrència d’una candidatura era a través d’una sentència ferma que cap dels tres polítics exiliats no tenen. Aquest pronunciament va anar seguit d’una gran concentració celebrada a Barcelona, a les portes de la delegació del Govern espanyol, per defensar la candidatura dels tres afectats a les europees.

Malgrat la tesi de la Fiscalia, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va preferir no prendre la decisió i la va delegar en el Suprem. Els magistrats de la Sala Quarta de l’alt Tribunal van haver de reunir-se un diumenge per tornar el tema, novament, al jutjat madrileny. Amb un clar matís: «no es presenta cap causa d’ineligibilitat». Si bé, el Suprem es decantava no competent per resoldre la qüestió.

L’endemà passaria al jutjat Contenciós Administratiu de Madrid, novament, que acabaria resolent a favor que Puigdemont, Comín i Ponsatí es presentaren a les eleccions europees. I ho feia un tant contrariat, referenciant la resposta del dia anterior: «Per donar resposta a les pretensions dels recurrents és imprescindible fer referència a la interlocutòria del Tribunal Suprem, data 5 de maig de 2019, per la qual declara que la competència per conèixer aquest recurs correspon a aquest jutjat. I (...) ha marcat la direcció en què ha de ser resolta aquesta sentència».

Encara més: «el Tribunal Suprem, encara que diu no tindre cap competència per resoldre sobre aquesta qüestió, al mateix temps ha determinat que aquest jutjat resolga amb els raonaments de la interlocutòria referida. És a dir, que en relació amb la suposada causa d’inegibilitat que poguera afectar els recurrents, pel fet de trobar-se en rebel·lia, no impedeix que puguen ser candidats, ja que l’alt Tribunal ha determinat que aquesta situació de rebel·lia no és causa d’inegibilitat. En conseqüència, i en relació amb la qüestió més polèmica de l’assumpte, aquest òrgan judicial no pot entrar a decidir, ja que ho ha decidit el Tribunal Suprem».

Tal com se suggeria des de les defenses, la justícia miraria d'evitar donar la raó a Carles Puigdemont. Finalment, tot i admetre el recurs i poder presentar-se a les europees, els jutjats que han hagut d'acceptar les seues peticions no assumeixen la decisió presa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.