ESPAI PÚBLIC

Retaule de la Barcelona de guiris i manters

El turisme i la qüestió dels venedors ambulants seran dos dels eixos principals de la campanya electoral barcelonina. Per tractar aquesta qüestió, EL TEMPS ha assegut en una terrassa prop de la Rambla de la capital catalana l’antropòleg José Mansilla i el periodista Yeray Iborra que, recentment, han publicat llibres sobre aquestes qüestions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Selfie! Els manters baixen per la Rambla de Barcelona al crit de “policia racista fora de la meva vista”. És setembre de 2016 i fa setmanes que les càrregues de la Guàrdia Urbana contra els venedors ambulants a l’altura de Canaletes han anat en augment. Els turistes que aquesta època de l’any —en quina no— monopolitzen amb força aquest passeig del cor de la ciutat s’arraconen a banda i banda de la manifestació. Algun d’ells decideix que les seves xarxes socials mereixen incloure aquesta estampa dins el relat de les vacances i es fa una autofoto amb la manifestació de fons. El conflicte esdevé souvenir. Rosa de focTM.

Qui porta a col·lació aquesta escena és l’antropòleg José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà i coordinador del llibre Ciudad de vacaciones. Conflictos urbanos en espacios turísticos (Pol·len, 2018) on escriu un capítol sobre el “turisme i el malestar social” a Barcelona. Un mes després del llançament d’aquesta obra, el periodista Yeray S. Iborra publicava Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar - Barcelona) (Octaedro, 2019). Totes dues obres podrien compartir de fons la reflexió sobre com Barcelona i els barcelonins es relacionen amb l’espai urbà, l’espai públic.

Per parlar d’això es troben en una terrassa d’aquelles de refresc a més de tres euros on s’aventuren a seure alguns dels visitants que escapen escassos cent metres del dogma de la Rambla pel carrer Bonsuccés. Mansilla relata com aquest espai és perfecte per veure la transformació de les ciutats que han vist com “abans l’activitat productiva estava localitzada a l’empresa o la fàbrica. Això ja no existeix, ara tota la ciutat és un lloc de producció econòmica”. Barcelona i en especial la Rambla es converteix, de retruc, en un parc temàtic per a turistes consumidors. Ho exemplifica Iborra a partir d’un estudi que mostra “com els turistes circulen per la Rambla i els barcelonins no la passegen, sinó que la travessen”. Els primers, diu, “disposen del seu temps i els seus diners per gaudir. En canvi, el barceloní mai fa aquest recorregut perquè no és un espai seu”. Amb les dades a la mà, només el 20% dels 70 milions de persones que passegen aquest espai anualment són veïns de la ciutat.

Parc temàtica

En paraules de Mansilla, la ciutat es converteix en “Disneyland” i per mantenir-lo “és molt important que hi hagi espais controlats. Quan vas a Disneyland tens la seguretat que no et passarà res. A més, tots els personatges estan descontextualitzats, desideologitzats i dessexualitzats”. Així doncs, en aquest espai de consum, “gent com els manters fa lleig, són una bufetada a la cara de la Barcelona que diu ser una ciutat xupiguay”, argumenta l’antropòleg.

Còmplice, Iborra remarca el que per a ell és un dels indicadors d’aquesta mercantilització de l’espai públic “que les ciutats globals han designat que es pot utilitzar en funció de les seves capacitats d’explotació”. Al seu entendre, que Samsung pugui posar una gran carpa al bell mig de plaça Catalunya o que se cedeixin espais al Sonar i que, en canvi, es vegi com un problema que els venedors ambulants posin la manta a la Rambla és que “no està clara la lògica amb què poden revertir beneficis per a la ciutat” i lamenta que “per rendibilitzar els usos, estem tallant qualsevol mena d’espontaneïtat”.

El periodista insisteix que, amb tot plegat, qui ho acaba pagant és la part “més feble de la cadena”, els manters, que desenvolupen la seva activitat “sota l’estricta vulnerabilitat”. Argumenta, a més, que un estudi de l’Autoritat Catalana de la Competència fet el 2016 on s’exposa que l’activitat dels venedors ambulants no afecta de forma “prou greu” el mercat que infringeixi la llei de Defensa de la Competència. Iborra ho contraposa amb “l’homogeneïtzació de l’oferta de comerç” que hi ha a Ciutat Vella on proliferen establiments de grans marques globals a cada cantonada.

Caps de turc

Què ho fa, doncs, que els manters siguin visualitzats com un dels grans problemes de la ciutat? Són un dels tres principals segons va dir Manuel Valls aquest mes de març i que mereixeria la creació i intervenció d’un cos de paracaigudistes de la Guàrdia Urbana segons l’alcaldable del PP i exmilitant de Fuerza Nueva Josep Bou.
Mansilla assegura tenir una resposta que comporta certa explicació teòrica. La idea sembla no agradar al pot de mostassa que estreny entre les mans Iborra que, enfadat per la mitja hora que fa que els contertulians critiquen el seu hàbitat, decideix escopir virulentament tacant-los de groc a ells i als seus dos llibres. El breu sobresalt, però, no impedeix que l’antropòleg comenci a desgranar la seva teoria.

Explica que els manters funcionen com un “operador simbòlic” o un cap de turc en tant que se’ls “responsabilitza de coses que per ells mateixos no tenen capacitat de fer”. Així, argumenta que partits polítics com Ciutadans, PP o PSC els estan situant com un gran problema de ciutat “constituint-los com a representants ideològics dels mals de la ciutat” i culpabilitzant-los de qüestions com “la inseguretat, l’afectació del turisme i la pèrdua de competitivitat turística o la manera com els comerços tradicionals es veuen afectats per altres qüestions”. Mansilla conclou que, tot plegat, “als manters ni els va ni els ve. Són utilitzats simbòlicament”. Per a Iborra, això fa que per exemple es defensi expulsar els manters de la Rambla en defensa dels usos de l’espai públic, quan difícilment “a un turista no li prohibiries passar per segons quins espais. Això faria caure qualsevol govern i seria una mesura molt impopular”.

Aquesta situació porta al periodista a denunciar que “ens centrem en debats interessats, que tenen a veure amb l’economia” en comptes de preocupar-nos d’allò més important. Aquest són, al seu entendre, els motius pels quals “aquesta gent no té drets si està treballant i vivint a la ciutat, pagant impostos indirectes, com a mínim, i amb voluntat de pagar els directes”.

Afectats pel model extractiu

Per tot plegat, a Masilla no li tremola el pols en afirmar que “la turistificació és un projecte de classe”. Ho argumenta sobre dues qüestions. La primera refereix que l’activitat turística descansa sobre “baixos salaris i contractes que freguen l’explotació. Hi ha una plusvàlua basada en el treball”. La segona és que els ciutadans “som part del decorat. Estem desenvolupant el treball d’atrezzo. Se’ns està extraient el capital simbòlic i explotant un espai de tots en benefici del sector turístic”. Per tant, conclou que “els moviments socials que lluiten contra això són moviments de classe”.

Partint d’aquí, Iborra exposa com hi ha altres grups a la ciutat afectats pel procés de turistificació i que, com els manters, escapen del sistema de treball acceptat per “les convencions del sistema capitalista” i s’han organitzat fora dels “sindicats reconeguts que formen part d’una altra classe”. Es tracta, per exemple de les kellys, els repartidors de Deliveroo o Globo i, amb més trajectòria, les persones que acudeixen a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogaters. Mansilla refereix un article de Jorge Moruno on exposa que aquests espais, en detriment dels sindicats tradicionals, han sigut “capaços d’articular una defensa contra l’explotació actual. Davant d’això, no és casual que el grup d’ajuda mútua dels manters agafi el nom de Sindicat Popular de Venedors Ambulants”.

Segons Iborra, la funció d’aquest espai va més enllà de la qüestió de la manta. Per a ell “la reivindicació laboral és la punta de llança de la seva lluita que té a veure, també, amb el model d’espai públic, el model de migració, el debat de l’accés als drets socials...”.

Xarxes

El periodista considera que el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, creat l’any 2015, és una mostra de les xarxes de suport de la comunitat migrant barcelonina. Ara impulsa la marca de roba Top Manta.

“Qui havia de dir que un grup de negres subsaharians, com els manters, podien ser la veu dels migrants a Barcelona. És un paper que sol estar més relegat a les persones de Llatinoamèrica per la qüestió de l’idioma. En canvi, ha estat gent del Senegal els que han posat veu a un debat que implica tots els migrants de la ciutat: com pot ser que tinguem gent que fa 10 o 15 anys que viu aquí i està sense regularitzar”, argumenta Iborra.

Mansilla posa també sobre la taula una notícia que ha afectat els darrers dies el debat i que per a ell té molta relació amb el tema. El Periódico va publicar una informació segons la qual molts manters eren d’agrupacions religioses islàmiques. “Només que esmentis això, la gent pot pensar que el següent és que siguin gihadistes en potència. Una volta més, la criminalització del col·lectiu”. No obstant això, segons ell, “són els processos i les relacions de solidaritat entre la comunitat que s’articulen a través d’aquesta via religiosa el que els permet sobreviure”.

L’antropòleg remarca que aquesta xarxa social és la que permet a molts migrants sobreviure. Segons el seu contertulià periodista, una virtut que per desconeixement es deixa de banda: “Els manters es veuen com una atomització de l’espai públic i no com una oportunitat per repensar-lo. Si vas a Dakar [Senegal] es fa tot al carrer”.

—No hi deu ni existir l’espai públic —el talla Mansilla.

—Clar, tot es fa al carrer —respon Iborra—. Però en comptes de repensar que ens poden ensenyar, el que fem és demonitzar-los.

—I això que és una cosa que ja fèiem aquí fa uns anys, la gent sortia als carrers a no fer res, a estar —conclou l’antropòleg.

La conclusió, per a Mansilla, el retorna al principi del reportatge. Segons ells, la voluntat de “convertir els carrers en espais d’extracció de plusvàlua” fa que s’entengui que cal treure d’ells “allò que no els faci productius”. Poden ser uns joves menjant pipes i fent unes birres en un banc —això darrer prohibit per l’ordenança municipal el 2014- o, de nou, els manters.

Sortides

El debat s’allarga i es fa tard. Abans d’acabar la conversa, però, apareix sobre la taula —metafòricament— un nou meló. Un de “molt gros”, segons Iborra. De quina manera pot abordar l’Ajuntament la qüestió dels manters?

Mansilla té una premissa clara, que no deixa de ser una crítica velada a l’equip d’Ada Colau: “Cal arraconar la pràctica de fer creure a la gent que des dels ajuntaments podem arreglar les coses a tothom”. Iborra s’hi suma i argumenta que “el debat és supramunicipal, és una qüestió global. Moltes ciutats del món manquen del mateix, és part de la mecànica del sistema”.

Fets els preliminars, periodista i antropòleg s’aventuren a posar algunes propostes sobre la taula que podria dur a terme el consistori. Mansilla, demana “abordar i eliminar tots els processos que ja estan en marxa, com el de criminalització” i diu que, tot i que la posició del Govern local no és senzilla, sí que podria evitar “donar corda al desplaçament i la posada en marxa dels efectius de la Guàrdia Urbana de Barcelona per no fomentar aquesta imatge del manter violent”. L’important, entén, és articular “propostes contrahegemòniques a la visió que ja tenim als mitjans de comunicació i en alguns partits polítics”.

Iborra creu que això hauria d’anar acompanyat amb un reforç dels plans socials, cosa que l’Ajuntament “ja ha començat amb l’impuls de la cooperativa i amb les taules de negociació. Això, a part, és important per seguir legitimant la veu del col·lectiu”. El periodista es refereix a la cooperativa DiomCoop, formada per manters.

Tant el periodista com Mansilla insisteixen en la importància de reconèixer la legitimitat del Sindicat Popular de Venedors Ambulants per evitar que, en paraules d’Iborra, “el col·lectiu es dispersi dins la nostra burocràcia i la seva veu es desarticuli políticament”. El seu contertulià, posa d’exemple que quan Xavier Trias va crear la cooperativa AlenCoop per intentar donar sortida als recollidors de deixalles electròniques, es va produir aquesta desmobilització del col·lectiu. Quelcom que, d’altra banda, Mansilla diu que no vol criticar perquè “entenc que la gent el primer que vol és normalitzar la seva situació. Jo segurament faria el mateix”.

Per això, Iborra creu que cal articular propostes que abordin tant el que és urgent —“regular aquestes persones”— com el que és “important”, que és que “aquesta gent s’està coordinant de forma extraordinària”. El periodista detalla que el sindicat, “pel que diuen, no és només una organització per resoldre el tema de la manta, parla d’un problema que tenim en aquesta ciutat pels col·lectius vulnerables. Han arribat per parlar de migracions i del debat neocolonial”.

Ho compara, també, amb el cas dels afectats pel problema habitacional, en augment en paral·lel també del procés de turistificació de la ciutat que accentua l’augment dels preus i la dificultat de trobar lloguers destinats a viure-hi durant tot l’any i no de forma estacional. Per a Iborra, com els manters, la PAH actua molt més enllà del problema dels desnonaments. “Clar, no són les hipoteques, és el sistema”, sentencia Mansilla. No és la manta, és el sistema, podríem dir també.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.