Campanya

Eleccions al Congrés de l’Estat espanyol: una perspectiva de país

Iniciada la campanya electoral, analitzem l'estratègia dels distints partits polítics que compten amb possibilitats d'obtenir representació al Congrés en les distintes demarcacions del país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els territoris de parla catalana escolliran, el proper 28 d’abril, 88 dels 350 diputats del Congrés de l’Estat espanyol. Uns comicis que arriben després que Pedro Sánchez tanqués la legislatura abans d’hora en no rebre el suport dels independentistes catalans per aprovar els Pressupostos. Ara, la ciutadania haurà d’escollir si vol tornar a situar a Moncloa el binomi PSOE-Podemos o tria el tripartit de dretes i extrema dreta, que podria irrompre amb força. Tot sense descartar un pacte entre PSOE i Ciutadans que ambdues parts neguen però que el darrer sondeig del CIS situa com una de les opcions més factibles. Amb tot plegat, el pes que puguin tenir els partits nacionalistes perifèrics -en aquest cas Compromís, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, Front Republicà o Veus progressistes- podria ser decisiu a l’hora de conformar majories.

Al País Valencià, la campanya estarà condicionada per la coincidència de les eleccions espanyoles i els comicis valencians. L’existència de les dues votacions ha comportat que els actes preelectorals estiguen marcats per un missatge dual, en el qual els aspirants a la Generalitat Valenciana realitzen un discurs lligat a la realitat valenciana i els candidats al Congrés aposten per unes intervencions en clau estatal. I on els diferents escenaris es barregen, amb una preponderància del marc estatal. Una situació realment inèdita, ja que en cas d’haver-se celebrat únicament les eleccions espanyoles, la presència de les qüestions valencianes haguera sigut menor. I en cas de produir-se unes eleccions autonòmiques sense coincidir amb les espanyoles, i malgrat concórrer amb la resta d’autonomies no singulars, les qüestions valencianes estarien a la primera plana de la discussió electoral.

En canvi, a les Illes seran unes eleccions en clau estatal quasi de forma absoluta. Els discursos centrats en Balears no existirien si no fos per la presència de Veus Progressistes i el PI, Proposta per les Illes. Però la veritat és que amb prou feines es deixen sentir davant l’allau d’uniformitat en clau estatal que arriba de Madrid. L’agenda política illenca ocupa poc, molt poc espai, en aquesta campanya electoral. Les dificultats de les dues candidatures insulars per fer-se sentir és molt alta, a pesar que cada una intenta desesperadament fer escletxa en el mur d’informació, opinió, anàlisi i debat que arriba de Madrid.

Ara bé, el fet que les eleccions generals se celebrin quatre setmanes abans que les eleccions balears -i municipals- del 26 de maig, farà que els estats majors de tots els partits balears analitzin el que passi el dia 28 d’abril en clau insular. Les extrapolacions seran inexorables.

A l’altre extrem hi ha el cas de Catalunya on qualsevol pas per les urnes sembla inseparable de la qüestió nacional. L’afany independentista català marcarà la campanya al Principat, però fins i tot a la resta del país i de l’Estat espanyol. Tots els partits estatals es voldran vendre com els millors gestors possibles del cas català. Qui millor se’n surt d’això a Catalunya és el PSC a qui, per primer cop en molts anys, les enquestes ubiquen competint per ser els més votats dels comicis a Catalunya i al conjunt de l’Estat. El seu principal competidor, fent cas als sondejos serà Esquerra Republicana. Els independentistes surten com a favorits, però hi ha 300 mil votants que dubten entre ells i Junts per Catalunya. De fet, aquestes eleccions seran el primer baròmetre per saber, lluny de les bombolles mediàtiques, quina de les noves estratègies independentistes és la preferida de l’electorat: el pragmatisme republicà, el legitimisme postconvergent o el rupturisme radical del Front Republicà.

 

L’independentisme

Entre l’independentisme català -i entre tots els partits al Principat-, Esquerra Republicana parteix com a favorita. Les enquestes li atribueixen entre 12 i 18 escons que li permetrien ser primera força, molt per sobre dels 9 que va obtenir les darreres eleccions de 2016. Uns pronòstics que generen inquietud a casa dels republicans, perquè en les darreres eleccions catalanes sortien com a vencedors a les enquestes i van acabar essent tercera força, per darrere de Ciutadans i Junts per Catalunya. Amb el millor resultat històric, sí, però amb una patacada vers les expectatives que temen que es torni a repetir. No són pocs els votants independentistes que dubten a qui confiar el seu vot.

Sabedors que el seu discurs no és atractiu per a l’independentisme més partidari de la confrontació , però sí per als que creuen que cal un moment d’acumulació de forces, plantejaran incentivar el seu perfil social per intentar disputar vot a les fronteres amb el PSC i sobretot els comuns. En aquesta línia, cal entendre el fitxatge de Joan Josep Nuet que ha abandonat el grup parlamentari de Catalunya en Comú per sumar-se a les llistes d’ERC, conjuntament amb el corrent Sobiranistes, ja desvinculat del partit matriu. Es venen també com el màxim escull per evitar el pacte C’s - PSOE i no tanquen la porta a donar suport als socialistes. El leitmotiv a l’hora de parlar de pactes és clar: “ni línies roges ni xecs en blanc”.

Des d’una situació totalment diferent parteix Junts per Catalunya, a qui les enquestes situen en clar retrocés. Confiar en això, però, seria fer-se trampes, perquè el partit ha trigat molt a configurar les llistes i a confirmar que es presentaria amb la mateixa marca que al Parlament i no com a PDeCAT. Les tensions internes han estat dures, però amb la campanya en marxa, confien en revertir la tendència, com ja van fer el passat 21 de desembre.

En el seu cas, el discurs serà el de presentar-se com a màxims valedors de la legitimitat de l’1 d’octubre i posaran el discurs independentista al centre de tot. La carta de l’exili i el president Puigdemont estarà sobre la taula i cal no descartar un acte a Waterloo durant la campanya. La presentació de Toni Comín -fins ara a diputat i exconseller independent per ERC- com a número dos a les europees, pot ser també un cop d’efecte. A més, com ja va passar al debat de La Vanguardia, s’encarregaran de fer saber que els socialistes van donar suport al 155 cada cop que ERC obri la porta a un possible pacte. Tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana aposten per escenificar la repressió al Congrés: tots dos presenten presos polítics com a cap de llista. Seran Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, respectivament, si bé als mítings destacaran els segons de cada llista, l’exconsellera de Cultura Laura Borràs i el diputat Gabriel Rufián.

Finalment, el Front Republicà, coalició de Som Alternativa -partit d’Albano Dante Fachín, exlíder de Podem a Catalunya, que encapçala la llista-, Poble Lliure -una de les organitzacions estratègiques que dona suport a la CUP- i el Partit Pirata aspira a aconseguir un diputat per Barcelona. Com el Pacma, ambdues formacions tenen opcions de fer-se un forat enmig de l’atomització del sistema polític. Els de Fachín marcaran un discurs de defensa de la legitimitat de l’1 d’octubre i antirepressiu i prometen aportar per una estratègia de bloqueig a Madrid si no s’assumeixen aquests postulats. Caldrà veure si tenen prou forces per exercir cap pressió.

 

Els altres partits perifèrics

Després d’aconseguir una representació destacada al Congrés arran de les seues aliances electorals amb Podem, els valencianistes concorren per separat, com ja van fer en 2011. I ho fan amb una campanya en la qual el tàndem Baldoví-Oltra és la seua millor garantia. De fet, Baldoví sol erigir-se com un dels líders millor valorats a les enquestes. L’estratègia de Compromís és clara: vendre que són l’única força d’arrel valenciana que garanteix una veu autòctona a Madrid en qüestions fonamentals per als valencians com ara el finançament autonòmic, inversions en infraestructures i com el motor del canvi que pot exportar el Botànic a l’Estat espanyol. Els valencianistes aspiren a obtenir grup propi al Congrés, tot i que aquesta fita està allunyada d’allò que marquen les enquestes. És cert, però, que solen batre les previsions que els atorguen els sondeigs, especialment el CIS. Ara bé, l’efecte Sánchez i la crida dels socialistes al vot útil pot perjudicar-los.

Al seu torn, a les Illes Balears, La coalició formada Més per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana, Veus progressistes, no sembla tenir opcions de diputat. Si més no així ho assegura el sondatge: 6% i cap escó. Així i tot el seu cap de llista, Guillem Balboa, assegura que el diputat està a l’abast i que serà decisiu, aliat amb els de Compromís, no només per crear un nou govern d’esquerres a Madrid sinó per assolir un tracte just per a Balears per part de l’Estat.

Tampoc Proposta per les Illes (PI) té cap possibilitat de fregar el diputat, segons els sondatges, i es quedarà al voltant del 3% dels vots. El cap de llista, Joan Miralles, n’és conscient, però com sol dir el líder de la formació, Jaume Font, allò que els importa és sobretot ser presents en el debat polític que genera les eleccions al Congrés per seguir explicant que un diputat “d’aquí” a Madrid podria canviar moltes coses a favor de les Illes.

 

Les esquerres

Per ajudar-se de l’efecte Pedro Sánchez que vaticinen les enquestes, Ximo Puig va avançar les eleccions valencianes. Després que la federació valenciana s’enfrontara a Sánchez, i que d’ençà que accedira a La Moncloa hagen signat la pau, Puig va prendre aquesta decisió convençut que una mobilització superior al 77% garantiria la continuïtat del Botànic. I, també, que la coincidència electoral possibilitaria, d’acord amb els sondeigs, que els socialistes augmentaren la seua distància respecte Compromís a les dues urnes.

D’aquesta manera, i conscients que els socialistes van ocupar la tercera plaça a les eleccions espanyoles, aspiren a ser la força més votada aprofitant el moment dolç de Sánchez. Un resultat històric per a l’esquerra valenciana i, particularment, per al PSOE. No debades, els socialistes valencians no han guanyat unes eleccions espanyoles al País Valencià des de fa 28 anys.

Amb Ciutadans ubicat a la dreta del tauler polític, el PSPV intentarà captar aquells votants que es puguen moure des de l’esquerra fins al centre moderat. També en part del centre-dreta espantat per un tripartit amb la pota ultradretana de Vox. L’estratègia de la por respecte l’adveniment d’una coalició força conservadora a l’Estat espanyol serà un dels principals missatges, conjuntament amb les mesures socials de Sánchez, que llençaran durant la campanya. El PSPV, a més, aspira a concentrar el vot de l’esquerra, cercant recuperar electors que en 2015 i 2016 van marxar a la coalició que conformaven Compromís i Podem. Amb la formació morada es disputen un 12% de l’electorat, d’acord amb el CIS.

A les Illes, el 2016, els socialistes van ser el tercer partit –en lloc del segon, com era habitual- amb només el 20% i 2 diputats. L’enquesta feta per Última Hora el 17 de març li atorga un 23% i 2-3 escons. La direcció illenca dona per fet que serà el més votat. Seria la tercera vegada que assoleix aquesta condició, després de 1986 i 2008. El cap de llista, Pere Joan Pons, repeteix el discurs de la direcció federal: eix social i la necessitat de mobilitzar-se contra “les tres dretes”. La cúpula balear creu que la participació el 28 d’abril serà molt alta i té l’íntim temor que, després, hi hagi una baixada de la mobilització cap el 26 de maig.

Al Principat, el PSC és conscient que el seu triomf electoral dependrà dels vots que recapte arreu de Catalunya. Les victòries de José Luís Rodríguez Zapatero el 2004 i el 2008 no s’haurien produït sense el vot català als socialistes. Enguany, el PSC, totalment reconvertit i amb una imatge malmesa pel seu suport a l’aplicació de l’article 155, mira de rentar la seua imatge diferenciant-se dels «voxsonaros», tal com va rebatejar Miquel Iceta al bloc de PP, C’s i Vox en l’acte de presentació de Jaume Collboni com a alcaldable per Barcelona. En aquest sentit es poden també entendre les paraules d’Iceta al diari basc Berria, quan va declarar que «amb el 65% de suport a l’independència, la democràcia hauria de trobar el mecanisme per habilitar-la». Paraules que van ser rectificades posteriorment per ell mateix. El CIS pronostica que el PSC serà segona força a Catalunya amb 12 o 14 diputats. Al capdavant de les llistes per Barcelona hi haurà Meritxell Batet, ministra de Política Territorial, una de les més actives en l’intent d’aproximar distàncies entre l’independentisme i el Govern Sánchez per aprovar els Pressupostos. Un objectiu que no es va aconseguir.

Amb tot, el PSC mira de presentar-se com la garantia de la governabilitat, de respecte a l’Estatut català -rebutja clarament una nova aplicació del 155- i denuncia el bloqueig anunciat per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya a una investidura de Pedro Sánchez si no es a canvi d’avançar en el dret a l’autodeterminació. Si el PSOE absorbirà vot de Podem arreu de l’Estat, a Catalunya també ho farà. Els comuns van ser els guanyadors al Principat en les dues darreres eleccions al Congrés (2015 i 2016), amb Xavier Doménech al capdavant. Enguany, el vot útil i el perfil de Sánchez, allunyat de l’aparell més jacobí del partit, ajudaria a recuperar bona part del vot que en els dos darrers comicis va anar a parar a la confluència dominada per Ada Colau. En Comú – Podem obtindria, segons el CIS, entre 5 i 7 diputats a Catalunya, essent tercera força per darrere d’ERC i PSC. Al capdavant d’aquesta confluència hi haurà Jaume Asens, tinent d’Alcaldia de Barcelona i reconegut independentista. La seua figura, de fet, serviria per disputar vots amb l’espai d’Esquerra Republicana i el Front Republicà.

Amb unes expectatives electorals magres per la dinàmica espanyola i sense candidats que puguen aportar més vots d’aquells marcats per l’escenari estatal, Podem aspira a salvar els mobles al País Valencià i a poder treure, si més no, quatre diputats. En aquest cas, serien dos per València i dos per Alacant, tot i que aquest segon s’albira força complicat. L’existència de Compromís i la possible sorpresa del Pacma són els principals obstacles per als morats, junt amb la seua pròpia crisi política. Els candidats de Podem intentaran erigir-se com al partit sense el qual és impossible que realitzen polítiques de transformació a l’Estat espanyol. I que, com s’ha demostrat a l’escenari valencià, segons la seua opinió, Compromís actua amb massa complicitat amb el PSOE. La valoració negativa entre els valencians, segons el CIS, d’Iglesias al País Valencià els pot jugar en contra.

A les Balears el partit morat fou la gran sorpresa de 2016: segon amb el 25,5% dels vots i 2 escons. El sondatge li augura per enguany una severa baixada: 14% i només un diputat. La cap de llista, Antònia Jover, és una desconeguda que fins ara ha tingut una projecció pública molt escassa. El seu discurs no distarà del de Pablo Iglesias: necessitat de forçar el PSOE a un pacte d’esquerres.

 

El trio dretà

Guanyador de les eleccions espanyoles el 2011, el 2015 i el 2016, els populars són conscients que la divisió a tres en la dreta els impedirà revalidar la seua primera posició. Amb tot, i llevat d’una catàstrofe electoral totalment imprevisible, tenen assegurada la segona plaça. Això sí, amb una davallada considerable en escons i la derrota moral de perdre les primeres eleccions espanyoles al País Valencià des dels anys noranta.

La coincidència amb les eleccions valencianes comportarà que els missatges se centren en qüestions com ara el conflicte lingüístic i s’aposte per un discurs plenament liberal en termes econòmics. El líder dels populars, Pablo Casado, fins i tot, va reivindicar el llegat de dues dècades de governs del PP en la seua darrera visita al País València. Una estratègia que busca retenir els votants més conservadors que poden emmirallar-se en l’extrema dreta de Vox, però de dubtós èxit per la presència contínua dels casos de corrupció de l’etapa popular a l’escena mediàtica. Segons el CIS un 16,4% dels electors dubten entre PP i Ciutadans.

A les illes Balears el PP fou el primer partit el 2016, amb el 35% dels vots i 3 escons. L’única enquesta feta en territori insular –publicada per Última Hora el 17 de març- per a les eleccions del 28 d’abril li lleva aquesta condició, només li atorga el 22% i 2-3 diputats. La cap de llista al Congrés, Margalida Prohens, segueix fil per randa el discurs de Pablo Casado: atacs al PSOE i a Pedro Sánchez per la seva col·laboració, assegura, amb els “independentistes” i “Bildu”. La direcció balear tem que si perd la condició de primer partit i minva més de deu punts percentuals en relació a fa tres anys, la imatge de perdedor l’afecti negativament cap a les eleccions autonòmiques.

Més difícil ho té -sempre ho ha tingut- el PP a Catalunya. Però enguany, segons pronostica el CIS, la formació de la gavina podria passar de sis a una sola diputada: Cayetana Álvarez de Toledo, enviada per Pablo Casado per mirar de contrarestar l’efecte d’Inés Arrimadas. El missatge visceral del nou PP de Casado amb la qüestió catalana atrau menys vots a Catalunya que a la resta de l’Estat. A més, la divisió entre partits que promulguen una mateixa idea, indubtablement, els perjudica a l’hora de sumar representants a la cambra baixa. Cayetana Álvarez de Toledo ha estat criticada per membres del seu propi partit a Catalunya pel fet que la hispanoargentina va afirmar que el fet de no saber català donava encara més sentit a la seua candidatura per Barcelona.

 

Ciutadans

El seu triomf inservible a les eleccions catalanes del 21 de desembre no tindrà, ni de bon tros, rèplica a les eleccions espanyoles d’enguany. El CIS pronostica que la formació taronja obtindrà, per Catalunya, uns quatre diputats, essent la quarta força més votada i disputant aquesta posició amb Junts per Catalunya. C’s va fer una aposta per Inés Arrimadas com a candidata per Barcelona. El seu estil punyent i visceral al Parlament l’ha fet famosa arreu de l’Estat, si bé la seua presència en campanya no tindrà gaire efecte en el seu partit, que mantindrà o fins i tot baixarà el nombre d’escons per Catalunya. Almenys, segons les enquestes.

Ens els anteriors comicis estatals la formació taronja va quedar en quarta posició al País Valencià. En ambdues convocatòries, van obtenir cinc escons. Ara, Ciutadans aspira a obtenir l’últim lloc dintre del pòdium electoral valencià. I ho farà amb un missatge en el qual estarà present les crítiques al Consell per qüestions lingüístiques i de la possible influència del procés -Arrimadas passarà per València-, a banda d’intentar erigir-se com guardians de la regeneració després de la corrupció del PP i del suposat malbaratament de les forces d’esquerres. Ara bé, la deriva dretana pot deixar un espai pel centre aprofitable per part del PSPV. Segons el CIS, hi ha un 12,4% d’indecisos entre els del puny i la rosa i els taronja.

Pel que fa al territori insular, el partit taronja, fins fa uns tres mesos, vivia amb l’esperança de ser la gran revelació. Però l’enquesta el deixa clavat en el mateix percentatge que fa tres anys, el 15% de les paperetes, i un únic diputat. El cap de llista, l’ex socialista Joan Mesquida, fins ara no pareix haver aportat res. El seu discurs és calcat al d’Albert Rivera: contra els independentistes i contra Sánchez per haver pactat amb ells.

 

Vox

La formació ultradretana, amb un discurs únic arreu de l’Estat espanyol, buscarà aprofitar el seu moment dolç al panorama polític i irrompre amb força al País Valencià, restant electors al PP i, en molta menys mesura, a Ciutadans. Amb el diputat per Castelló en l’aire, l’extrema dreta de Vox jugarà les seues cartes a València i, de manera més destacada, a Alacant, on poden recollir molts votants més conservadors que abans votaven el PP i que, fins i tot, van provar la papereta de Ciutadans a les passades votacions.

També a Catalunya, encapçalats per Ignacio Garriga, sembla que podrien irrompre amb força, especialment a la demarcació de Barcelona on es reparteixen més escons i tindrien la possibilitat de cruspir-se un PP que va a la baixa. El judici als presos polítics els ha donat visibilitat i pedigrí de contundència vers l’independentisme. Caldrà veure, però, si aconsegueixen contenir algunes tensions internes.

A les illes, el partit ultra presenta Malena Contestí de cap de llista al Congrés. Segons el sondatge té gairebé assegurat ser diputada, gràcies a un 12,3% dels vots. La candidata té un perfil molt baix, fins ara, i el parell d’intervencions públiques que ha fet repeteix el discurs general: contra la immigració, contra el català, l’independentisme, etc.

Amb tot, els pronòstics esdevenen tota una incògnita en unes eleccions en què el nivell d’indecisió afecta el 41% dels votants. Ara més que mai, caldrà comentar més el resultat que no pas les enquestes prèvies, amb un alt nivell d’incertesa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.