Augusto Zegarra és el director de Runa Simi, el documental basat en el repte de doblar El Rei Lleó al quítxua que es presenta al festival DocsValència i es podrà veure els dies 16 i 21 de maig a lʼOctubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), el qual torna a ser una de les seus del certamen. Hem conversat amb ell sobre un projecte audiovisual que reflecteix la discriminació social que pateixen els parlants dʼaquesta llengua.
—Com va descobrir la història de Fernando Valencia?
—La primera part és la més anecdòtica. Vaig conèixer Fernando Valencia a través del seu treball. Una amiga estava a casa meua un dimarts a la nit i em va dir: «Et vull mostrar un vídeo de YouTube», i era la cançó de «Hakuna Matata» en quítxua. Era «Hakuchu Munayta». En aquell moment vaig quedar aclaparat per la qualitat del cant i del doblatge. També estava sorprès perquè m'ho estava mostrant algú que no era del Perú. Mentre veia el vídeo, se'm va ocórrer la idea de fer un curt documental sobre el grup de persones darrere d'aquest projecte. L'endemà vaig viatjar a Cusco i vaig contactar amb la gent del canal de YouTube. En conèixer Fernando, li vaig dir: «Que bonic és conèixer el líder de l'equip o algú de l'equip», i ell em va respondre: «Jo soc tot l'equip. Jo faig la veu de Timó i Pumba, i el meu fill fa la veu de Simba». Fernando ho feia tot sol. En conèixer-lo i confirmar que compartíem valors i vèiem les coses de la mateixa manera, li vaig dir: «Jo crec que sí que podríem fer un curtmetratge».
—Per què creu que és important fer aquest documental?
—En aquest punt, sí que et volia dir que em sembla rellevant ressaltar que jo no soc quítxua. La meua mare és de Cusco, que és la mateixa regió de Fernando, així que tinc una connexió amb el món andí pel que fa a les meues arrels, però jo vaig créixer a la ciutat parlant espanyol. Aleshores no estava activament involucrat, però sempre he tingut un interès per connectar més amb les meues arrels i entendre per què la meua àvia va decidir no ensenyar quítxua a la meua mare i als seus fills. Al Perú hi ha una marginació contra les poblacions indígenes. Fernando ho diu en una escena del documental on hi ha una festa, i se’l sent parlar sobre què significa per a ell parlar en quítxua. La història de Fernando i el seu somni és el vehicle que utilitzem per a explorar temàtiques més grans.
—Clar, perquè creu que a partir d'històries personals es pot explicar una situació social més complexa.
—Cent per cent. En el que és personal i íntim està el que és universal i amb el que necessitem connectar. Des de fa molt de temps sempre hem usat les històries en l'art i el cinema per a això. Per a mi el cinema té un gran potencial per fer que des d'experiències molt úniques i íntimes, puguem connectar. Quan jo gravava una conversa amb Fernando, ell em contava alguna cosa i jo li contava alguna cosa meua, perquè em sembla que havia de ser un intercanvi. Per a mi aquesta era l'única manera de poder fer la pel·lícula.
—Respecte a l'entorn, quin paper té en el documental?
—Ací hi ha diverses capes. La primera té a veure amb qui és Fernando. Ell és un home quítxua. Els quítxues veuen les muntanyes com a deïtats. La mateixa història li mostra a l'espectador: «Per a aquesta persona l'entorn i el context de la natura és important». En conseqüència, automàticament per a mi també ha de ser important. Des d'un punt de vista més humà, quan es troba als Andes és tan impactant que no es té cap altra opció que mirar el paisatge. La natura és un personatge més en la vida de Fernando.
—Quin paper creu que té la cultura en la defensa de les llengües?
—L'exemple de Fernando demostra que la cultura pot ser un gran pont i un gran vehicle perquè es defensen les llengües. El fet que ell trie una pel·lícula que és tan icònica i universal és una manera de crear un pont. Per exemple, jo puc anar a Espanya i conversar amb algú sobre el concert de Lady Gaga i de Rosalía, o puc parlar-li d'una pel·lícula que tots hem vist. Ací hi ha una reivindicació. El quítxua és la llengua indígena més parlada de totes les Amèriques, amb deu milions de parlants en sis països, i hi ha gent que no té ni idea de la seua existència. En una xerrada a Suïssa una dona em va dir: «Gràcies perquè fins a aquest moment només sabia que el quítxua era una marca de roba esportiva». Gràcies a la cultura hi ha una oportunitat d'unir-nos i convertir-la en un acte polític.
—Precisament parlant del quítxua, com va decidir en quins moments Fernando Valencia parlava en espanyol o en quítxua?
—Això respon a diversos motius. Primer, Fernando és trilingüe. Ell decidia quan parlava en cada idioma. Jo crec que ell era conscient de les meues limitacions de comprensió, que devien anar progressant i millorant amb el temps. Quan ell parlava d'una cosa molt personal, ho feia en quítxua. Per tant, jo li havia de dir: «Aquesta segona part no l’he entesa bé a què et referies». Depenia de com se sentia a cada moment.
—Quin nivell d'interès i de coneixement tenia sobre el quítxua abans de fer el documental?
—El nivell d'interès era alt, i el de coneixement era baix. Estava guiat per les lectures de textos i pel que havia après a l’escola. Allí vaig aprendre que el quítxua era un idioma que no tenia una utilització real, com el llatí, que era un idioma mort. Això era totalment fals. Quan ja vaig créixer i vaig anar esbrinant i llegint coses pel meu compte, em vaig adonar que el que jo ja sabia eren falses creences sobre el quítxua. Però el meu interès era alt, perquè m'interessava el fet que la meua família és de Cusco, però ningú parla quítxua. Jo, per exemple, vaig al teu país i hi ha diversos idiomes, i vosaltres ho heu entès com una riquesa cultural. Ací al Perú, la gent ho veu com un desavantatge, quan per a mi hauria de ser un avantatge.
—En el documental també es parla sobre els drets de la infància a tindre productes culturals en el seu idioma. Ha reflexionat vostè sobre aquest tema?
—Sí, totalment. Tant Fernando com jo ens vam adonar ràpidament que el projecte és molt més gran que només ell. Una de les coses que a mi em va sorprendre moltíssim és que una persona en una escola a la vall d’Urubamba havia vist el vídeo que jo vaig veure i va dir: «Aquesta és una excel·lent eina educativa». Els alumnes van començar a obrir els ulls i a estar més motivats amb la causa del quítxua. I el que genera això és al·lucinant. Per exemple, una de les xiquetes em va dir que va parlar per primera vegada en quítxua amb el seu avi. Em sembla que la infància és clau. Jo he tingut bastant sort de tindre projeccions amb escolars a França, als Estats Units i al Perú. I aquestes projeccions sempre generen les millors preguntes en les tertúlies de després de la pel·lícula.
—Com viu tots els reconeixements que està rebent Runa Simi?
—Estic molt agraït perquè és un honor molt gran tot el que està passant amb la pel·lícula. Volem que aquest soroll inicial que ha generat en els primers onze mesos als festivals després puga ajudar-nos a fer que siga més visible perquè busca visibilitzar una problemàtica. Els premis, òbviament, és bonic rebre’ls i estic molt agraït, però en el fons mai s’ha tractat d'això. Per a nosaltres, l'important és que ja connecta amb nous públics. Ens ajuda com a eina per aconseguir l’objectiu.
—Pot aprofundir en quin és aquest fi?
—El pla amb la pel·lícula és que la puguem projectar en comunitats quítxuaparlants. Una altra idea és que Fernando puga fer un taller de doblatge per a xiquets i xiquetes. Després hi ha una segona etapa en què anirem a escoles per a parlar justament amb la infància, amb la gent jove. En la tercera etapa, Fernando farà una gira per universitats perquè creiem que és important parlar amb el món acadèmic. Serà a Mèxic, els Estats Units, el Canadà i el Perú. Una altra part del pla és que Fernando vol fer una xarxa de doblatge amb un portal en el qual s’unisquen els pobles indígenes i es doblen pel·lícules en les seues llengües. Finalment, ell vol tindre un impacte en polítiques públiques al voltant d'una llei d'educació. Fernando espera que, amb tot aquest soroll que genera la pel·lícula, puguem impulsar un projecte de llei que millore la llei d'educació intercultural bilingüe que existeix ara al Perú. Em sembla un projecte molt interessant.
—Creu que Runa Simi pot servir de motivació per a dur a terme altres projectes pel quítxua?
—Definitivament. Jo crec que per a mi el més bonic que m'ha passat és que, en mostrar la pel·lícula, la gent acabe i em diga: «Vull aprendre quítxua». Crec que el projecte de Fernando ha inspirat persones indígenes a perseguir el somni de fer el seu propi projecte. Fernando és una persona inspiradora.