Disset de maig. És la data que ha establert el president d’Andalusia per fixar les eleccions de la seua comunitat autònoma. D’aquesta manera, Juanma Moreno Bonilla posa el rellotge electoral en marxa i obliga la maquinària dels partits a posar la directa. La convocatòria de les eleccions té una rèplica a Madrid: l’eixida immediata de María Jesús Montero del Govern espanyol.
No per prevista la seua marxa és menys significativa. Montero és la més veterana de l’equip de Pedro Sánchez. De fet, l’ha acompanyat des que arribà a la Moncloa, després de la sonada moció de censura de l’any 2018. Des de 2023 és, a més, la seua vicepresidenta primera. En aquests vuit anys, ha sobreviscut a una desena de remodelacions, fins a esdevenir un puntal del seu govern.
Montero marxa amb un panorama econòmic relativament plàcid: amb un dèficit i un deute públic en els estàndards europeus i amb la majoria d’indicadors econòmics en positiu. Del seu departament han sorgit les grans reformes tributàries impulsades aquests darrers anys: de l’impost extraordinari a bancs i energètiques a l’impost de solidaritat a les grans fortunes, passant per la llei de lluita contra el frau fiscal de 2021. També sota el seu comandament —si bé, amb l'espenta determinant d'Esquerra Republicana— s'ha donat via a una proposta de condonació del deute autonòmic llargament anhelada.
On el seu departament no ha avançat els darrers anys ha estat en els pressupostos. Dos mil vint-i-tres va ser l’últim any en què els socis de govern van donar llum verda als pressupostos. Des d’aleshores, s’han sumat les pròrrogues, una situació anòmala que, tanmateix, el govern de Pedro Sánchez ha insistit a naturalitzar. «És plenament constitucional», ha dit una vegada i una altra la ministra.
No és l’únic ítem que es queda en el capítol de «deure». María Jesús Montero deixa Hisenda sense haver aprovat un nou model de finançament. Perquè si bé és cert que marxa havent presentat en societat una proposta de model (ho feu el gener passat), no és menys cert que ha disposat de vuit anys per completar aquesta tasca. No s’ha de passar per alt, de fet, que l’actual model de finançament va caducar l’any 2014. Per tant, ja estava pendent de revisió quan els socialistes van arribar al govern.
Montero, de fet, va marcar com una de les seues prioritats durant la primera legislatura abordar aquesta problemàtica, per bé que la inestabilitat política deixà el tema en guaret. A canvi, i per apaivagar els ànims de les autonomies més bel·ligerants, s’augmentaren les entregues a compte i es facilità la liquiditat, de forma molt especial durant la pandèmia de la covid.
No ha estat, doncs, fins aquest gener que s’ha posat una proposta de model a sobre de la taula. En teoria, en les pròximes setmanes es convocarà un Consell de Política Fiscal i Financera (l’òrgan que reuneix govern espanyol i administracions autonòmiques) per iniciar la negociació. Haurà de ser el successor o successora de María Jesús Montero qui en prenga les regnes. L’oposició frontal del Partit Popular augura una negociació complicada, que tornarà a reproduir-se quan la proposta arribe al Congrés, on no hi ha assegurada una majoria.
L’altre capítol no resolt és el del traspàs de la gestió de l’IRPF a Catalunya, una de les promeses que Esquerra Republicana va esgarrapar al PSC a canvi de la investidura de Salvador Illa i que, tanmateix, no s’ha materialitzat, a desgrat dels primers. Sense dir-ho explícitament, Montero s’hi ha mostrat contrària, una circumstància que, de fet, està complicant la legislatura del president català.
L’eixida de l’actual responsable d’Hisenda i el nomenament d’un substitut, indicaran si aquest és un no atribuïble a l’encara ministra o si, per contra, és la postura oficial del govern de Pedro Sánchez. No és —i no serà— una qüestió menor, en sengles legislatures —la catalana i l’espanyola— que pengen d’un fil.