La terra és font de penes i alegries, de pestes i collites, de dols i somriures. El camp és la remor de les aixades, el soroll dels tractors, però també els seus cants, les seues expressions musicals genuïnes. Les feines, en temps d'absència de la ràdio, en temps allunyats dels reproductors de cançons a la carta, eren una desfilada de cordes vocals ben afinades per narrar les quotidianitats. El cant sempre ha estat gravat al nostre cor, a l'ADN dels pobles de la Mediterrània.
Les cançons que han acompanyat les vides dels nostres avantpassats constitueixen un llegat incommensurable. Però també ho són les formes que usaven, quins recursos empraven. Perquè la riquesa no són sols els missatges musicats transmesos de generacions en generacions, sinó la modulació de la veu per a donar-los vida. Jaume Ayats i Abeyà, etnomusicòleg, violinista i exdirector del Museu de la Música de Barcelona, ha dedicat la seua vida al seu estudi. I ha condensat la seua feina de quaranta anys a l'obra Els cants tradicionals dels Països Catalans (Caramella, 2025).
Aquest compendi ofereix una mirada panoràmica i, al seu torn, vivencial sobre la riquesa i la diversitat de les expressions vocals des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó. Hi ha, clar, cants de feina i balades narratives; cants religiosos, infantils i festius, i, fins i tot, inclou cants improvisats, gloses i jotes. «No és una monografia local, ni regional. Ni tampoc m'endinso en un gènere en concret. Es tracta d'una visió global de panorama de Països Catalans», explica l'autor en conversa amb EL TEMPS a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Ho fa junt amb el musicòleg Josep Vicent Frechina.
«L'obra va més enllà de les seves pàgines: hi ha 78 QR que et condueixen fins a una pàgina web, on hi ha més de tres hores de música, on un terç és contingut audiovisual i la resta és només àudio. L'objectiu és que els lectors puguin viure les veus, les harmonies i els instruments d'aquests cants», desgrana. Endinsar-se en els nostres càntics, és fer-ho en els nostres costums, en els nostres trets sociològics. «Sovint oblidem que cantar ha estat una qüestió funcional, estructural», subratlla.
No debades, el cant impregna les nostres vides. O, si més no, les biografies dels nostres avantpassats. «Es cantava en situacions de feina, en rituals, en festes, quan s'estava a la taverna, amb la família. Es fa quan som petits i quan som grans. És una part necessària de la nostra comunicació. Una part, diria, gairebé tant normal com necessària de tota la gent dels nostres països durant una franja importantíssima de la història», exposa.
Una tradició amenaçada
La modernitat, però, amenaça aquesta part indestriable de les nostres vides. «En una època marcada per l'existència d'unes produccions, d'una culturització, de la delegació del fet de cantar a uns especialistes que podem sentir només polsar un botó, es produeix un abandonament d'aquesta habilitat. Perdem aquesta tradició de cantar-nos cara a cara. De fet, quan ho descobreix la gent, s'adona que li fa falta», avisa. I adverteix que l'abandonament del cant, «debilita la nostra llengua» i, a més, «els seus espais de sociabilitat».
«Estic convençut, però, que de cara al futur, cada cop ens farà més falta i cada cop ho demanarem més. I, per tant, cada cop haurem de retrobar noves maneres, nous llocs, noves situacions per fer aquesta vida social i construir-nos socialment a partir del fet de cantar», pronostica. I incideix: «Cantem per ballar, cantem per estar en família, cantem per jugar, cantem per dir-nos coses, cantem pels rituals religiosos, cantem per les tavernes, cantem per Nadal, cantem històries, balades de coses que ens preocupen».
La nostra riquesa, la nostra forma de cantar
El cant, per a l'etnomusicòleg, no s'ha de considerar patrimoni. «No s'ha de veure com a un patrimoni per a conservar-lo en una vitrina, sinó com a una possibilitat comunicativa», puntualitza. «No s'ha de veure com a un objecte de record», insisteix. «Igual com ocorre amb la nostra llengua, cada vegada es canta amb menys varietat de models. Estem sota pressió d'uns mitjans, d'unes economies, d'uns artefactes que ens imposen, també musicalment i lingüísticament, unes maneres molt estretes de pensar i de fer», alerta.
«El repertori, diguem, no és especialment vulnerable. El que és molt vulnerable i ben bé irrecuperable són les formes de cantar. Quan ara es canta, quan nosaltres cantem, la nostra oïda ja està educada en un altre sistema, en una altra gramàtica, en una altra sintaxi», tèrcia Frechina. «És com parlar una altra llengua. És com tenir una lògica lingüística o fonètica o d'entonació que no funciona amb els estàndards», complementa Ayats.
Aquesta pèrdua, segons Frechina, es detecta quan s'escolten gèneres que estan ben vius, com ara el blues o els cantadors d'estil. «Escoltes les gravacions de principi de segle i veus que els recursos presos d'allà eren molt més rics, molt més diversos, molt més variats. Hi havia un estil personal de cada cantador que marcava la seua línia. Cadascú tenia un carisma especial i els seus gestos, la qual cosa s'ha uniformitzat en l'actualitat. En la dolçaina, per exemple, ocorria en les formes d'atacar les notes, en els recursos expressius», desenvolupa. «Tot allò que a la cultura oficial no li ha interessat o no s'ha sabut escriure, s'ha perdut», lamenta. L'obra d'Ayats és un clam per la seua pervivència.