«Podem situar Mario Armengol entre el top ten de ninotaires aliats que van treballar durant la II Guerra Mundial», afirma l’historiador Arnau González Vilalta, un dels comissaris de «Tinta contra Hitler» amb el periodista Plàcid García-Planas. L’exposició que el MNAC recull del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), amplia aquella en nombre de vinyetes i el complementa amb dibuixos del Museu Nacional de la Primera Guerra Mundial: els antecedents, d’alguna manera, de la manera de fer de Màrius Armengol.
Paradoxalment, ara es reivindica un vessant artístic en què Màrius Armengol va excel·lir, però que no va ser inicialment la seva opció —va començar a fer caricatures a partir d’un contracte amb el Ministeri d’Informació britànic— i no en va tornar a fer quan la Guerra Mundial va acabar i aquell contracte es va rescindir. Armengol va fer pintura i escultura —i a Calgary (Canadà) conserven les que va crear pel pavelló britànic per l’Exposició Universal del Quebec, el 1967— abans i després de la Guerra, però res no li està portant més reconeixement pòstum com la col·lecció de caricatures que ell va fer per encàrrec.
Els comissaris de l’exposició destaquen molt que les caricatures presenten estils molt diversos i ho atribueixen al fet que «era un ninotaire que cercava els seus ninots». Però certament es veuen dos grans estils diferents que estan signats amb noms artístics diferents: Armengol, uns, i Mario, els altres. I, en general, tots els Marios tenen una coherència estilística i tots els Armengol, també (si admetem alguns canvis oportunistes). La raó dels múltiples estils, per tant, també podria ser una tria artística (diferents personalitats, diferents estils, com els heterònims de Pessoa) o una de comercial: una producció tan gran com la que li exigien a Armengol —si realment s’han recuperat 2.000 vinyetes— podia anar acompanyada d’un encàrrec del mateix Ministeri perquè semblés que hi havia més d’un artista al darrere de tanta producció.
Com ja explicàvem quan l’exposició es va inaugurar al MuVIM era «el Ministeri d'Informació qui indicava a Armengol la temàtica i l'enfocament» i qui després s’encarregava de distribuir a mitjans de tot el món les caricatures, molt dirigides contra Hitler, el feixisme, Mussolini i l’almirall japonès Tojo».
Les caricatures de Mario Armengol s’han pogut rescatar i exposar perquè fa uns anys Plàcid García-Planas va rebre la visita d’un familiar del caricaturista que li va mostrar el tresor que tenien amagat en capses. Entre les dels seus fills i nebots i les d’una parella britànica amiga d’en Màrius Armengol, s’ha reunit més del 80 % d’obres d’aquesta mostra.
El que ha resultat fins ara impossible de trobar és els mitjans en els quals es van publicar aquestes caricatures. Se sap que algunes eren britàniques (normalment les signades per Mario eren pel mercat intern) i d’altres de llocs tan distanciats com França, Haití i Xile. Membres dels casals catalans de Xile i Mèxic han admès haver vist publicades algunes de les caricatures en diaris d’aquells països, però no n’han sabut trobar referències.
El MNAC ha demostrat molta iniciativa en afegir, al final de l’exposició d’Armengol, dues sales amb «Espurnes de la guerra 1914/1918», que recullen dibuixos del fons del MNAC (de vinyetes se’n conserven unes 16.000, però, òbviament, no totes són de guerra). La mostra recull moltes obres de diversos autors que demostren dues coses: que la memòria gràfica d’Armengol i sobretot el seu humor ben bé s’haurien pogut inspirar en aquest temps. Curiosament, els anglesos han assenyalat en els estudis que han fet sobre l’humor d’Armengol que conserva molt «de l’humor català», una llibertat que en alguns aspectes els humoristes anglesos no s’atrevien a exercir.
Una altra cosa que es veu a «Espurnes de la guerra» és que alguns ninotaires tenen una producció curta (comparada amb 2.000 vinyetes!) i que d’altres són més simbòlics que humorístics. Entre aquests artistes destaquen sens dubte les obres de Ricard Opisso, un dibuixant tarragoní de primer ordre format per Gaudí, Joan i Josep Llimona, membre dels Quatre Gats i autor d’èxit, i Josep Costa Ferrer, conegut com a Picarol: Mig eivissenc, mig mallorquí que es va traslladar de jove a Barcelona i es va integrar també en la tertúlia dels Quatre Gats i el modernisme d’aquells anys vint. Les millors caricatures del kàiser Guillem II són seues.
Al costat d’aquestes magnífiques però escasses vinyetes, la col·lecció de Mario Armengol s’autoreivindica sola com una de les més completes, diverses i potents en el camp antibèl·lic.