Tres àmbits immersius al CaixaForum Barcelona: tres sales on les parets i el terra ens envolten d'imatges i so. En total, 68 minuts de murals audiovisuals i tres missatges de la productora de l'exposició (una empresa canadenca, Oasis Immersive Studios, que ha comptat amb la col·laboració de National Geographic, la benedicció de Nacions Unides i l'ajuda inestimable de la Fundació David Suzuki i dues ONGs més (Workshops for Biodiversity i Age of Union): nosaltres també som natura, tots estem interconnectats i podem fer front al desafiament —i salvar el món.
La intenció és molt bona, però el resultat està a l'altura del nou llenguatge expositiu, que encara està decantant-se cap a l'espectacularitat en detriment de l'aposta artística, més a prop d'un cinema panoràmic que de la performance, la instal·lació o el cinema d'autor.
El millor de Som Natura té reminiscències de Koyaanisqatsi (aquell film de Godfrey Reggio amb música de Philip Glass on no passava res, però hi passava tot a molta velocitat), una pel·lícula del 1982 que hauria d'haver quedat superada pel pas del temps, la tecnologia i l'evolució de l'art. Però no.
La intenció és bona. La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, defensa l'exposició com «una crida a l'acció positiva en un moment clau per la biodiversitat mundial» i confia que Som Natura «crearà, entre els visitants, agents de canvi conscients de la nostra relació amb la natura».
Per la seva banda, el president d'Oasis Immersive Studios, Denys Lavigne, va explicar que l'exposició havia nascut al caliu de la COP15 (Conferència de Diversitat Biològica de l'ONU), que es va celebrar a Montreal el 2022 —com a alternativa a la seu xinesa tancada per una revifada de la covid— i que ho va fer engrescada pels compromisos que s'havien aconseguit a la reunió per protegir el 30% dels seus territoris. El projecte comptava amb la benedicció de Nacions Unides i el National Geographic, que són com el Melcior i el Gaspar dels bons propòsits i la natura, respectivament.
Per això «Som Natura» pretén desempallegar-se del missatge de sempre que, segons Lavigne, «ha estat pessimista i ha creat un ambient de paràlisi davant d'un desastre que creuen que ja no es pot aturar». L'exposició vol defensar «l'acció positiva», i, de la mateixa manera «que les grans exposicions redescobreixen alguna cosa que no havíem vist sobre artistes molt coneguts», «Som Natura» vol «inspirar al públic perquè s'impliqui».
El primer àmbit de l'exposició vol «reconnectar el visitant amb la bellesa de la natura i el seu poder regeneratiu perquè necessitem protegir-la», afirma Lavigne.
El primer objectiu el compleix a bastament. Amb imatges del National Geographic, la col·laboració de la directora de fotografia Katerine Giguère i els compositors Anaïs Laroque i Jérémie Corriveau, aquesta sala ens porta des del fred de l'Àrtic al món submarí, de les selves tropicals a les Badlands, dels búfals a les balenes, de les costes violentes a la calma sense llum de les zones abissals. I, al final, ulls d'animals que ens miren, i, per primera vegada, un humà: també el seu ull, només el seu ull.
La bellesa de la natura és evident. La necessitat de protegir-la, en aquesta sala, no tant. No hi ha incendis ni amenaces; no hi ha humans; no s'hi veuen els efectes antròpics, com sí que passarà en el tercer àmbit de l'exposició.
El segon àmbit sembla més artístic, però només perquè cerca un art no-figuratiu: línies, punts, colors en onades que primer semblen formar una pupil·la (una connexió amb el final de la primera sala?); després estels, tot seguit corrents d'aigua; més endavant estructures fractals que recorden cervells; moviments puntillistes que recorden el corrent sanguini i, finalment, arrels lluminoses, que semblen interconnectar, sota la superfície, la primera —i última— imatge figurativa de la sessió: arbres. Mentrestant se sent una veu que diu «Nous sommes interconnectés».
// ©Fundació "la Caixa"
És una obra de l'artista visual Alex Le Guillou amb música de Azu Tiwaline. A banda d'una sobredosi de colors, que no té per què saturar de la mateixa manera tots els visitants, i un excés d'estels que recorda tristament Nadal, és incòmodament hipnòtic.
El tercer àmbit, "Afrontem el repte", combina imatges del National Geographic (però aquesta vegada, amb presència humana), raigs de llum inexplicables, una intervenció prescindible de la família Suzuki (Qui paga, mana?) i un final informatiu molt interessant amb exemples d'intervencions ecològiques d'èxit: des de la recuperació del linx ibèric al sud d'Espanya a la del llop a Yellowstone (EUA): exemples que demostren com els equilibris es poden corregir i com la natura ho agraeix. I una empenta final a actuar per evitar el canvi climàtic i salvar el planeta.