—Escriu que anys de cobrir una massacre finançada per l’estat «fan coses estranyes a la ment». Com està ara? Com se sobreviu?
—No és que necessiti una recuperació, perquè no he estat malalta, però no te n’oblides mai. Penso que és important recordar que els periodistes no som càmeres: no gravem, editem, publiquem i eliminem. Ens quedem les històries, sempre. És qüestió d’aprendre a viure amb elles. La resposta prudent seria que se sobreviu fumant molt, bevent molt, amb molta cafeïna. I tot això és veritat. Però també és molt important tenir una comunitat, una tribu amb la mateixa missió de ...