Un matí xafogós, la Cristina Palabay rep la seva fèrula dental, la pantalla de plàstic, una rosa vermella i una fotografia d’una companya morta. És el dia dels herois nacionals a Filipines, en què tots recorden les persones que han mort per la llibertat del seu país. Mentre Palabay abandona la seva oficina, escriu un SMS al seu company per a concretar on s’han de trobar amb els pocs valents en qui encara poden confiar.
Palabay dirigeix l’organització Karapatan, una iniciativa d’esquerres amb 200 treballadors i voluntaris que militen a favor dels drets humans a Filipines. La dona de la fotografia és una de les més d’una dotzena de treballadors de l’organització de Palabay que han sigut assassinats des que el president Rodrigo Duterte assumís el càrrec. Ara, aquesta dona hauria fet els 39 anys.
Palabay tenia una amistat propera amb aquella dona, i el seu assassinat la va commocionar. “Fa moltíssim de mal. Em fa posar furiosa. En aquest país ja hem patit molt de dolor”, diu ella. Les llàgrimes cauen per les seves galtes. Agafa aire i es neteja la gola. Després diu: “No em deixaré intimidar, per això m’he convertit en activista.”
Palabay té 41 anys. És una dona reticent i petita i que porta els cabells lligats com si fos una cua de cavall. Realment, no estava previst al seu pla de vida ser defensora dels drets humans. El seu pare militava sota la dictadura de Ferdinand (1965-1986). Els pares d’ella eren ocasionalment convidats al iot del dictador, i Palabay hi anava de jove. “Sempre tocava els poms de les portes de les cabines i el meu pare preguntava si realment eren d’or”. Però ella també veia la pobresa, la injustícia social, les elits, els actes de les quals van quedar impunes.
Palabay porta una vida arriscada. La seva col·lega és la segona víctima en qüestió de dies. Només una setmana abans, el defensor dels drets humans Randall Echanis havia sigut apunyalat al seu domicili a Quezon City, una ciutat que suma tres milions d’habitants. En total, han mort de forma violenta al país uns 318 activistes i defensors dels drets humans des de juny del 2016 fins al juny del 2020.
Rodrigo Duterte va guanyar les eleccions a la presidència ja fa quatre anys amb la declaració que volia matar desenes de milers de drogoaddictes. Mentrestant, els grups de l’oposició i els crítics també senten el seu poder en contra seva. La seva adversària política, la senadora liberal Leila de Lima, fa tres anys que és en una presó de màxima seguretat. Una jutgessa superior ha sigut destituïda, l’edat de responsabilitat penal es reduirà en dos anys i es reintroduirà la pena de mort. Però la resistència només es va despertant cautelosament.
Els últims assassinats d’activistes van ocórrer només poques setmanes després que Duterte signés una polèmica llei antiterrorista durant el confinament. Aquesta llei permet que els ciutadans siguin retinguts durant 24 dies, fins i tot sense una ordre judicial per sospites de terrorisme. La policia i l’exèrcit poden controlar els ciutadans. Inclús la sospita de pertànyer a la clandestinitat comunista o l’acusació de ser simpatitzant o de ser membre del partit comunista és suficient per a ser estigmatitzat. Entre altres coses, circulava en públic una llista amb 649 noms de presumptes sospitosos que el Ministeri de Justícia qualificava com a terroristes.
Des del 16 de març, Filipines està sotmesa a estrictes mesures de quarantena. Durant tres mesos, des de mitjans de març fins a mitjans de juny, el govern va induir a una gran part del país en un coma artificial per culpa del Covid-19. Era un dels confinaments més radicals del món: les persones no podien sortir de casa, els estrangers no podien entrar al país, les mascaretes són obligatòries, els tocs de queda estan vigents i també ho està la prohibició de la venta d’alcohol. Durant mesos, la capital Manila va estar aïllada de la resta del país. Amb prou feines hi havia trànsit aeri o local. Les escoles, negocis, restaurants, bars i instal·lacions esportives estaven tancats. Els militars van imposar controls al carrer.
El dur confinament i les contínues restriccions han augmentat el poder del president, però han sigut de poca utilitat pel poble. Filipines és un dels països d’Àsia sud-oriental més afectats per la pandèmia. Més de 412.000 persones van donar positiu als test del Sars-CoV-2 i en van morir prop de 8.000. Mentrestant, gairebé 24 milions de persones estan parades en una població de 109 milions, i molts moren de gana. La política és un luxe que aquí gairebé ningú s’ho pot permetre.
Quan la Cristina Palabay arriba al centre de la ciutat, mira al voltant i busca alguna cosa. Uns 200 manifestants amb mascaretes i pantalles de plàstic desafien la prohibició de reunir-se i no es deixen dissuadir ni tan sols per les temperatures de més de 30 graus. Amb la relaxació de les mesures de la quarantena, la resistència contra el govern es va tornar a incrementar. Els manifestants sostenen pancartes i cartells on comparen el president Duterte amb el dictador Ferdinand Marcos. Exigeixen justícia pels difunts de la guerra contra les drogues i exigeixen el fi de l’anarquia. Alguns sostenen en silenci fotografies de les víctimes mortals. “És bo que hagin vingut tants joves”, diu la Cristina Palabay.
Com molts al país, Palabay creu que l’estructura del poder està desequilibrada, i tem que Filipines “llisqui” cap a una altra dictadura. Darrere d’ella brilla el granet del monument que commemora a les víctimes de la dictadura de Ferdinand Marcos. Els noms de dos oncles seus hi estan també gravats. “Eren estudiants que lluitaven a les muntanyes pels drets de les minories. Van ser assassinats per això”, explica Palabay i afegeix que vol continuar el llegat dels seus familiars difunts amb la seva feina.”Però no vull morir, ni tampoc que el meu nom acabi gravat a aquell mur”.
Palabay està sota vigilància i rep amenaces de mort. Al juliol, un policia disfressat de repartidor va intentar arrestar-la a la porta de la seva oficina. “La intimidació és l’instrument de poder del govern”, diu ella. Va començar amb la guerra contra les drogues, després en va seguir la guerra contra els membres de l’oposició. I ara tenen una guerra contra els activistes”, diu Palabay. Diu que Duterte utilitza la pandèmia per a construir un estat autocràtic.
Després que comencés el confinament, es van apartar del camí mitjans de comunicació crítics i periodistes. Primer de tot, l’ABS-CBN, el canal televisiu més gran del país. Ja a l’abril de 2017, Duterte havia demanat al Congrés no estendre la llicència dels mitjans de comunicació. La majoria dels membres del parlament van complir el desig del president. El juliol de 2020 van decidir no concedir més la llicència al canal. Més de 4.000 dels 11.000 treballadors es van quedar sense feina. Els treballadors restants s’enfronten a un futur incert.
Milions d’espectadors han perdut una important font de notícies i informació. L’emissora no només entretenia els filipins amb telenovel·les de poca profunditat i amb concursos, sinó que sovint era l’única manera d’assabentar-se de tifons, terratrèmols, erupcions volcàniques o la pandèmia.
Ferdinand Marcos ja va tancar l’emissora una vegada l’any 1972. Duterte va fer el mateix. 16 periodistes han sigut assassinats des que Duterte va assumir el càrrec. Les Filipines segueixen sent un dels països més perillosos pels periodistes.
Un matí calorós d’agost, el pati de la comissaria de Navotas, al nord de Manila, és l’escenari d’una crida matinera amb roba de camuflatge i amb fusells d’assalt. Són les set, hi ha suor als fronts dels homes. Davant d’ells està el coronel Rolando Balasabas, que anuncia una línia més dura contra tots els que s’oposin a les mesures contra el coronavirus imposades pel govern. “Aquest matí canviem la nostra estratègia, perquè algunes persones estan actuant d’una manera molt obstinada. Si saben que només hi ha uns pocs policies de servei, creuen que poden trencar les normes”. Posem-hi fi.
Duterte ha assegurat a la policia el seu suport. “Si hi ha problemes o violència i la vostra vida està en perill, dispareu-los”. Va amenaçar el seu poble: “No desafiïn al govern, perquè sortiran perdent”. Milers de persones van ser arrestades per la violació de les lleis de la quarantena. Molts van ser detinguts durant setmanes a presons abarrotades.
El coronel no comprèn gaire aquest comportament tan dolent. “No paren de fer encàrrecs i intenten evitar la policia”, diu. La seva gent ja ha posat més de 4000 multes d’estacionament. Aquest matí vol estatuir una altra cosa al seu barri. “Atraparem els il·legals i indocumentats al carrer”. Llavors, pensen, la gent es dispersarà.
Només unes poques persones es troben fora de casa seva. Els policies demanen permisos de pas i de quarantena, només amb aquests es permet als ciutadans estar-se’n fora. Un jove amb el tors nu no porta documentació i se l’enduen dos policies. Es demana a un ancià que torni a casa.
Navotas és una de les comunitats més pobres al nord de Manila i, alhora, una de les més afectades per la pandèmia. Aquí hi viuen prop de 250.000 persones, atapeïdes en un laberint de carrerons, comerços i mercats on les distàncies de seguretat són difícils de mantenir. El dia a dia s’ha estabilitzat en el transcurs de la pandèmia. Contínuament s’han anat confinant parts de Navotas. Alguns habitants observen l’espectacle des de les seves finestres i balcons, alguns suspicaços, d’altres es diverteixen.
Unes tres dotzenes de persones estan detingudes temporalment per la policia. Al terrat de la casa parroquial, els oficials comproven les dades personals, fan advertències i realitzen tests ràpids. Els que donen positiu s’aïllen i la policia els porta a una clínica. Durant el migdia sempre hi ve més gent, mentre que al terrat un home de la neteja treballa desesperadament per desinfectar.
El Freddie Mariano diu que al seu barri, durant les últimes setmanes hi ha hagut més de 50 infectats. Això és massa. El Mariano és el líder del barri, un home escanyolit que es posa la mascareta a la cara. Sembla satisfet. “Aquesta acció policial ens ajuda, perquè se’ls dona una lliçó als qui no compleixen. Si no hi hagués ningú més per a ser infectat, el virus desapareixeria pel seu propi compte”.
Però el coronavirus no ha desaparegut, tot el contrari. Durant la pandèmia s’ha barrejat amb un altre virus: la por. A Caloocan, una tarda de setembre, dos homes són a l’habitació adjacent a l’església. Es diuen Chito Gascon i Robert Reyes. Gascon es el president de la Comissió dels drets humans a Filipines, i Reyes és un sacerdot catòlic. La comunitat del qual l’anomena “pare Robert”. Gascon i Reyes volen saber com solucionar les execucions extrajudicials.
Reyes és un home robust amb ulleres, més boxejador que religiós. “Els assassinats es donen amb una freqüència xocant”, diu ell. “Nou persones en set setmanes, l’última fa dos dies”. L’organització pels drets humans Human Rights Watch ha analitzat estadístiques del govern i ha trobat que 155 persones, entre l’abril i el juliol, van ser assassinades durant operacions antidroga. Al juny, les Nacions Unides van donar a conèixer que des de la investidura de Duterte s’havien assassinat més de 8.600 persones. No obstant això, la xifra real podria ser tres vegades més gran.
Reyes treu una carpeta de la seva cartera i posa sobre la taula nou cartells de cerca i captura amb fotografies i dades personals dels assassinats. El Neil Paglinawan, de 38 anys, va ser afusellat l’11 d’agost. El Kim Montero, d’edat desconeguda, va ser assassinat l’1 d’agost. La Jesselyn Ordonio, de 39 anys, amb quatre fills, va ser afusellada el 15 de juliol. Etcètera.
“Pots demanar als familiars que vagin a l’església, perquè els puguem prendre declaració?”, pregunta Gascon. Reyes assent amb el cap. Gascon promet enviar a l’endemà treballadors i advocats de la seva oficina. Tanquen el seu pacte amb una encaixada de mans.
Reyes pertany a un grup de sacerdots estridents i rebels, que als seus sermons malparlen de Duterte, presten ajuda psicològica a les víctimes de la guerra contra les drogues, ofereixen refugi als testimonis i reparteixen menjar durant la pandèmia. A més a més, Reyes denuncia els assassinats per part de les unitats policials i dels esquadrons de la mort. Mentrestant, gaudeix del protagonisme.
A causa del seu compromís, està al punt de mira del govern i els seus partidaris.
Els policies el van gravar durant el seus pregons i desconeguts li envien amenaces de mort per SMS. A les xarxes socials és assetjat per partidaris del president. Els partidaris de Duterte van difondre el rumor pel Facebook que el Papa havia excomunicat al sacerdot rebel. “Em prenc aquestes amenaces molt seriosament”, diu Reyes. Tres sacerdots han sigut assassinats des de desembre de 2017. A la nit ja no surt al carrer. I resa més que de costum.
“Estic cansat de sentir-me amenaçat”, diu Reyes. “Els assassinats durant la pandèmia estan dissenyats per a intimidar a la gent. Si la gent no tingués por, alçarien la veu. Ara mateix estan horroritzats”.
Homes com Reyes estan omplint els buits que no cobreix l’Estat. Durant el confinament, alimentava fins a 500 persones tres cops a la setmana, servint amb els seus ajudants 70 kilos de pollastre o porc, més 50 kilos d’arròs... Però hi ha menys donacions i els diners són pocs. Ara només cuina els dissabtes per a 150 o 200 persones. “Més no ens podem permetre”.
L’endemà al matí es dirigeix a un barri de barraques que es troba a pocs minuts en cotxe de la seva església. Reyes aparca el seu cotxe davant d’una lloc de venda, on un jove ven carn a trossos i intenta, desesperadament, espantar les mosques i la calor amb un ventall.
Els seus habitants saluden Reyes amb alegria, nois i noies corren cap a ell. “Que Déu et beneeixi”, diu el sacerdot, i dona copets als caps del nens. Un passatge estret porta, com un conducte estret, a un laberint de barraques de ferro corrugat i edificis de formigó sense enlluir. La gent viu conjuntament en un espai petit. Aquí gairebé ningú no porta mascareta. “La gent té més por de morir assassinada que de contagiar-se del virus”, diu Reyes. Salta sobre bassals d’aigua de les cloaques, gira a l’esquerra, després a la dreta i manté el cap abaixat fins que és davant de la barraca de la Demetria Burce.
És un espai petit i baix viu una dona de 68 anys amb la seva néta. A l’habitació hi ha un llit, una cuina de gas, un ventilador que fa aire calent. En un prestatge davant del televisor de pantalla plana hi ha l’urna del seu fill Jonathan. El 30 de juliol, tres homes emmascarats el van disparar al cap davant de casa seva. La Demetria Burce va sentir els trets. Ella explica com els assassins van retenir els veïns amb l’arma, fins que es van assegurar que la seva víctima era morta.
La Demetria Burce diu que cada nit els veïns informen sobre gent estranya. Es queden pel veïnat com si estiguessin explorant. “Tenim por que aquests siguin els assassins”, diu ella. Després agafa del prestatge l’urna amb les cendres del seu fill i se la porta al seu pit, oprimint-la fortament. El Jonathan treballava al consell municipal. La seva família no sabia per què havia sigut assassinat. No n’hi ha cap investigació oberta.
La seva néta s’aferra al seu vestit, és la filla del Jonathan. Des de la mort del seu pare, gairebé no ha articulat cap paraula. El Robert Reyes acarona el cabell de la nena. Després surten de la casa amb l’urna.
De camí, el pare Robert recull a dos familiars més de víctimes: Tanya, la filla d’22 anys de Noel Barises, i la germana de l’assassinat Michael Villalia, que va morir a només a unes poques passes de la casa de la Demetria Burce. Tots junts es dirigeixen a l’església, on els advocats de la Comissió dels Drets Humans els espera. Abans que els familiars testifiquin, el Robert Reyes posa el termini de sis setmanes en honor al Jonathan Burce, una santa missa que se celebra 40 dies després de la defunció a les esglésies catòliques filipines més estrictes.
“Ara mateix estic molt commocionat per proclamar l’evangeli de la justícia i la veritat, la compassió i l’amor”, diu ell. Excepte els parents que estan en dol, no van venir gaires visitants. L’urna del Jonathan Burce sembla un monument davant de l’altar.
Mentrestant, Duterte ha allargat les restriccions fins a finals de novembre, de moment. L’emergència del coronavirus imposada a tot el país, s’allargarà fins al setembre del 2021. Això permet a les autoritats proporcionar fons amb rapidesa i controlar els preus dels aliments bàsics. Alhora, a Duterte se li van concedir poders especials.
La democràcia filipina ara lluita per sobreviure i ha de ser defensada per gent ordinària: sacerdots, periodistes, advocats, sindicalistes i activistes. Lluiten per la justícia, per la veritat, per una major cohesió en un país en què la vida és cada vegada més ferotge. Sobre el paper, Filipines segueix sent una democràcia, diu Palabay. “Però, pràcticament mana un sol home amb el suport dels militars i la policia”.
Traducció de Lorena Burguete