Per invocar la caracterització que el mateix Oriol Rosell (Barcelona, 1972) fa emprar en el seu assaig, per a la majoria d’adults que passen dels quaranta, «baró espanyol, blanc i cisgènere», l’èxit del reggaeton—o reggaeton si anem a la denominació més coneguda—és inexplicable. Tan sols cal veure les respostes condescendents —obertament hostils, fins i tot— que molts músics posen en joc quan se’ls pregunta per les mal anomenades músiques urbanes. Generacions alletades d’uns altres codis musicals als quals els patrons rítmics repetitius, les veus modificades per l’Auto-Tune, el gossejar, les temàtiques crematístiques i violentes o la cosificació de les dones provoquen un rebuig inversament proporcional a la fascinació que genera en els joves. Un moviment que, més enllà d’aquests debats, ha generat figures d’abast mundial com Bad Bunny, Karol G o J Balvin.
«Feia molt de temps, moltíssim temps que un fenomen juvenil no provocava un xoc social i cultural entre generacions com l’auge del so urbà llatí», assegura Rosell, qui aclareix en la introducció no ser fan d’aquests gèneres. «Els meus gustos van en una altra direcció. Pertanyen a un altre temps. Lògic, tenint en compte que supero la cinquantena», aclareix. Però tot just aquesta manca de vinculació emocional li permetia «apropar-se a l’objecte d’estudi amb alguna cosa propera a l’objectivitat». L’intent de comprensió, en qualsevol cas, era oportú i fins i tot necessari. Entre més tenint en compte la petjada brutal que aquestes sonoritats tenen en les propostes musicals en català que dominen l’escena, amb Mushka segurament en el cim. Per no parlar de fenòmens globals com Rosalía o Bad Gyal, que han construït les seues propostes després de filtrar temàtiques i patrons procedents del reggaeton o el dancehall, entre moltes altres.
L’Urban va matar l’estrella de rock
Tot i alguns cops de cua de suposats salvadors del rock com The Strokes i la pervivència de dinosaures de l’era grunge com Pearl Jam o Foo Fighters, el segle XXI està sent dominat, de llarg, per les músiques urbanes. Una etiqueta peresosa i útil però problemàtica, com s’encarrega de subratllar el mateix Rosell: els seus orígens tenen a veure amb la música negra, però també tenen connotacions de classe, d’estigmatització del barri i, en acabant, del gueto. Més enllà d’etiquetes, el fenomen ha estat imparable: el 2004, en les cinquanta primeres posicions de singles més venuts de la llista Billboard, copada per referents hip-hop i R&B com Kanye West i Alicia Keys, sols apareixien quinze artistes blancs. La irrupció de l’urban llatí de la mà del tema «Gasolina» de Daddy Yankee, aquell mateix any, acaba de reblar el clau. L’esclat del Nevermind (1992) de Nirvana va ser el cant del cigne de la centralitat de la música blanca.
Aquesta inversió en l’hegemonia, apunta Rosell, ha caminat en paral·lel a la victòria rotunda del capitalisme, el viratge de la impossible rebel·lia dels de Kurt Cobain, fagocitada i vençuda pel sistema, a un altre paradigma. «Qualsevol esperança ingènua en què la cultura jove podia canviar quelcom va ser substituïda per una acceptació dura de la versió més brutalment reduccionista de la “realitat”», escrivia el crític Mark Fisher, citat per Rosell. El pas de l’utopisme al cinisme deixava obsoleta aquella cultura juvenil. Els fills de l’era turbocapitalista trobaren aixopluc a les seues inquietuds en les músiques urbanes, on no hi ha rebuig a l’ordre establert, sinó el desig d’obrir-se camí dins seu.
Tot i la resistència de moltes icones culturals a l’Estat espanyol a l’èxit del reggaeton, sovint prenyada d’un cert sentiment de superioritat postcolonial —o en paraules de Rosell en una entrevista «un biaix de raça i classe innegable»—, el relleu ha estat imparable. I té a veure amb una circumstància ressaltada per l’autor de Matar al papito: «La generació Z espanyola ha crescut en un diàleg intercultural continu. La presència de llatinodescendents en les escoles, parcs i les discoteques forma part de la seva quotidianitat. Res hi ha d’exòtic ni excepcional en aquesta convivència».
Rosell posa context a les seues reflexions amb una història breu però molt nutritiva —impossible de resumir en aquestes ratlles— del reggaeton i el trap, manifestacions cuinades al llarg del temps entre Panamà, Jamaica, Puerto Rico i Nova York. I fa cinc cèntims de l’aparició d’eines que defineixen les músiques urbanes com ara l’Auto-Tune, el corrector d’afinació que, en els seus usos més hiperbòlics, defineix el so del segle XXI, com assegurava un crític musical tan respectable com Simon Reynolds.
El llibre acaba amb una molt encertada tria de cançons de les quals ja havia parlat al llarg de les pàgines del llibre i que serveixen per confeccionar el mapa de l’itinerari musical que explica el fenomen, del primer èxit d’una cançó jamaicana en les llistes britàniques, «My boy lollipop» (1964), de Millie Small, al «DtMF» (2025) de Bad Bunny, procedent del magnífic, DeBí TiRAR MáS FOToS, disc que apunta, com en àlbums anteriors de l’artista, a què el futur del gènere està en la hibridació i la fusió amb altres estils. Entremig, temes com el fundacional «Playero 37» (1993), de DJ Playero; «Como mujer» (1997), d’Ivy Queen; «Papi Chulo» (2003) de Lorna; o l’esmentat «Gasolina». Un viatge d’anades i tornades entre el reggae —sement musical i etimològic—, el dancehall —l’evolució cap a la pista de ball— o el hip-hop. Un itinerari que, entre més, no s’entendria sense un seminal reggae en espanyol cantat en Panamà, «negre, pobre i xampurrejat en un argot incomprensible, barreja capritxosa d’anglès, patuès i castellà».
De l’elogi dels diners al sexisme
Aquest aspecte historiogràfic i evolutiu, ja tractat en altres assajos i monografies o en documentals com The Sound That Conquered The World (2024), Rosell el tracta amb punteria i bona cal·ligrafia. Amb tot, l’interès més gran de Matar al papito rau en les qüestions de caràcter sociològic i que contribueixen a contestar la provocativa pregunta del subtítol. D’una banda, allò que té a veure amb el canvi de paradigma turbocapitalista, a la centralitat dels diners en les músiques urbanes, la qual cosa «denota la creixent influència del desig de poder econòmic en la psique adolescent». Perquè el tema monetari podia ser incòmode, amb matisos, en el pop i rock fet per blancs, però això no impedia que propostes transgressores com Sex Pistols o Rage Against the Machine guanyaren bona cosa de diners pixant-se en la monarquia o el capitalisme.
El realisme, amb tot, ha guanyat, perquè la joventut del segle XXI té molt pitjors condicions d’accés a un treball i un habitatge dignes que els seus antecessors. El treball s’ha devaluat, per als mil·lennistes i les generacions posteriors. L’individualisme hiperbòlic guanya terreny perquè «ningú no creu ja en el poder de la gent per modificar el rumb dels esdeveniments». Un campe qui puga que justifica la glorificació de la riquesa. I que genera en Rosell una incòmoda pregunta retòrica: «Per què ens molesta tant que als nostres fills i filles els agraden cançons on es presta tanta atenció als diners quan els ha tocat viure una època en què es dedica tanta atenció als diners?».
Un altre apunt interessant de Rosell és que reggaeton o trap fan miques el miratge que els adults continuen sent joves perquè porten samarretes de grups que molaven en els noranta o juguen a videojocs. Malgrat el peterpanisme rampant, les músiques urbanes fan més visible l’escletxa. Els adults són adults i, com ha passat sempre, hi ha coses dels fills que no poden entendre. I és cert que hi ha pares que escolten reggaeton—almenys les propostes més digeribles— i adolescents que munten grups de guitarres, però el conflicte general sembla innegable perquè aquestes músiques contenen sensibilitats molt distintes. I no sols pel que fa al vessant crematístic: violència, homofòbia o sexisme formen part també del pack, l’antítesi dels valors treballats en les escoles i en un gran percentatge de les famílies. No es mata al pare únicament des del vessant estètic.
En aquest punt tan delicat, on la crítica a l’urban per les seues falles es pot confondre amb una mirada displicent cap a la cultura llatina, el llibre entra en fase el·líptica. O quasi. Perquè potser seria motiu per a un altre assaig, però no pot ser casualitat que molts dels joves que s’identifiquen amb aquella mena de missatges violents, sexistes i materialistes, siguen segurament els mateixos que estan caient en els braços de l’extrema dreta via xarxes socials. Rosell despatxa aquesta qüestió en una llarga nota a peu de pàgina en la qual alerta d’una joventut que mostra preferència per sistemes autoritaris o s’allunya del feminisme. «Ara bé, tampoc no es pot caure en el simplisme de bolcar la responsabilitat d’aquesta situació en els discursos del trap i el reggaeton. El costum d’atacar el símptoma i no la malaltia continuen molt arrelades en el discurs polític i social», acota Rosell. Un argument plausible però no especialment tranquil·litzador per als molts pares i docents preocupats perquè la música que escolten els adolescents suposa un altre front de devaluació de valors.
Rosell segurament encerta en molts aspectes del diagnòstic i aporta un assaig oportú, fins i tot necessari. Però a més de fer entendre els pares per on plora la criatura, potser hauria estat bé un cert didactisme, ressaltar les propostes que escapen tot i que siga tangencialment als clixés —les lletres de Bad Bunny no són per exemple les de Jiggy Drama o Alex & Fido— i les derivades en clau positiva, com ara les petjades en artistes que agafen els esquemes de les músiques urbanes per fer-los evolucionar en altres claus estètiques i temàtiques. Exemples no en falten en el nostre àmbit lingüístic i també tenen un seguiment important entre els joves.
I potser també seria clarificador per als progenitors a què va destinat el llibre establir les fronteres entre la cosificació sexista del cos de la dona de moltes cançons de l’urban i la sexualització que algunes artistes en clau d’empoderament, per evitar que coses que no van en la mateixa direcció caiguen en el mateix sac. La bibliografia conté un bon grapat de referències a estudis fets per dones, però aquest aspecte no s’aborda. Segurament perquè és un jardí que desbordava les intencions de Rosell.
En tot cas, el mèrit indubtable d’aquest Matar al papito és haver plantejat un debat interessant i necessari amb rigor i capacitar de connectar conceptes. Un assaig llegidor que desborda la temàtica musical de la qual parteix per entrar en terrenys sociològics, gairebé antropològics, que llancen la pedra molt més lluny del que fan presagiar un títol i una coberta provocadors.