ESCENA I
27 de maig de 2007. Mentre pel cap i casal corren els bòlids i els velers solquen la mar, és elegida alcaldessa de Torrent la jove María José Català. Al PP no tenien candidat, i el senyor Camps, sempre tan ben plantat, per un experiment enginyós ha optat. Una xiqueta del poble seria la número u, ja que, al cap i a la fi, no vol ser-ho ningú. María José ha anat al CEU i María José sap de dret, encara que a Torrent, ben poca cosa es pot fer. Els socialistes manen allà com a l’Iran els aiatol·làs. Però la nit electoral, una sorpresa s’esdevindrà… Amb majoria absoluta, Català ha guanyat! Quan a València se’n va, per a celebrar-ho a la capital, amb el president s’hi trobarà.
(En el saló Alameda Palace, la seu de les nits electorals esbojarrades del Partit Popular.)
F. CAMPS: María José, quina alegria m’he endut, en saber que alcaldessa seràs tu… Ni el meu gran resultat, no m’ha impactat tant!
M. J. CATALÀ: President, ha sigut gràcies a tu… El teu dit em posà en el número u! Quina visió, quina jugada, i mira que era arriscada.
F. CAMPS: També governarem Paterna, que era l’altre anatema. Ai, María José, quina gran il·lusió, als rojos hem furtat el cinturó! L’accident de metro ha sigut fa no res, però ja veus que tot ens ix bé.
(Entra Rita Barberà i, en èxtasi, s’abraça amb Camps davant la presència de Català; a qui felicita a continuació.)
R. BARBERÀ: Xiqueta meua, que de Torrent ja eres l’ama, per culpa teua tinc el cor encès en flama! Al final, per a trobar un alcalde sociata, caldrà anar al desert d’Atacama.
M. J. CATALÀ: Alcaldessa, eres la meua gran referent, la Rita de Torrent jo vull ser.
R. BARBERÀ: Algunes coses hauràs de fer. La primera de totes, governar sense complex.
M. J. CATALÀ: En prenc nota, estimada Rita, seré amable però estricta.
F. CAMPS: Perdoneu que vos moleste, mireu quant de blau té el mapa este! (Els mostra un gràfic del País Valencià amb els resultats electorals municipals.) Em sent com Jaume I davant el Llibre del Repartiment... A tu, María José, t’ha tocat Torrent! (Riuen els tres.) Demana’t un cubata, que paguen els de la banda! (Assenyalant Álvaro Pérez, àlies el Bigotes.)
M. J. CATALÀ: Paco i Rita, gràcies de tot cor, però me’n torne cap a casa, que allà també tinc festassa.
ESCENA II
Juny de 2009. Després de dos anys a l’alcaldia, María José vol treure’s l’espina. Li provoca tírria que del País Valencià la principal avinguda es diga. I fa una votació ciutadana com les que convoquen a Botswana. Diversos possibles noms proposarà, però el del País Valencià, més del 50 % haurà de reunir per a poder subsistir. L’oposició s’escarota, “açò no és seriós, açò és una broma”, però ella els respon que sí, que les seues normes són així. El manual de Rita pretén seguir: fer-se forta i resistir. Del 26 de juny al 31 de juliol, els torrentins tindran dret a vot, però les urnes no s’obriran fins al 4 d’agost.
El resultat del referèndum ja és el súmmum de la crueltat. El País Valencià arrasarà, però el nom no se salvarà: 957 vots al seu favor, més del triple que la següent opció.
(Al saló de plens.)
M. J. CATALÀ: És el 48,91 %, menys del 50 que havia de ser.
OPOSICIÓ: Però les altres en tenen molts menys, com li canviaràs així el nom al carrer?!?
M. J. CATALÀ: Els nostres veïns ho han demanat, del País Valencià l’avinguda ja no serà. Al setembre farem una altra votació entre les altres opcions.
OPOSICIÓ: És un escàndol, un desgavell, de tots els torrentins, n’han votat el tres per cent! I les urnes heu tardat quatre dies a escrutar… Què heu fet amb elles a les nits, malparits?
M. J. CATALÀ: No insulteu, no vos poseu nerviosos, que en tot el procés hem sigut molt curosos.
OPOSICIÓ: En un mes i escaig només hi ha hagut dos mil votants, és un tema que no interessa tant. Pot deixar el nom com estava, que a ningú li desagradava?
M. J. CATALÀ: País és el singular, Països Catalans el plural. No ploreu, no em feu cap pena, sou més polacos que Lech Walesa.
OPOSICIÓ: És un atac a la terra, una gerra d’aigua freda.
M. J. CATALÀ: Vedat, Comunitat Valenciana, Regne de València o Torrent, quin nom nou votareu? Ah, i una altra cosa sabeu? Als comerciants compensaré pels costos del nou carrer… Plaques i papers estaran nets, del País Valencià de Fuster!
Del Vedat acabà sent, l’avinguda de Torrent. Un canvi que ningú exigia, però que a ella follia. Català la desvalencianitzadora, la que tot ho devora, amb ella no veuràs ni un tabalet ni un cabàs.
ESCENA III
11 d’octubre de 2023. Català volia ser tant Rita que ha acabat al seu despatx d’inquilina. De València alcaldessa és, però de Vox depèn. La vara de comandament no és tan robusta com la de Torrent. Juan Manuel Badenas s’anomena el seu col·lega, un ultra de solera. En una conferència de premsa, és una situació molt tensa, tapa l’accent de València amb rojigualda bandera. La foto roda i roda, és una imatge potent, gairebé tan coent com la de Juan Carlos abraçat a Bárbara Rey.
(Al despatx d’alcaldia.)
M. J. CATALÁ: Juanma, per què has fet això? Ens dirà tot el món que som més burros que Tacó! Per què una bandereta menuda tapant el nostre accent, si podem enllumenar tot l’Ajuntament?
J. M. BADENAS: Vinga, posa’t les piles, espere que la façana completa pintes.
M. J. CATALÁ: Ho faré el dia de la hispanitat, perquè quede ben clar com d’espanyols som els valencians.
J. M. BADENAS: No dormiré, María José, aquella nit no dormiré, tota ella passaré veient en trance la performance.
M. J. CATALÁ: Te’n diré més: també l’enllumenaré quan Felip sisè faça anyets. A espanyolitat no em guanyaràs, ni tu ni els teus amics malalts. El meu cognom ja he retocat, l’accent obert he canviat. Ja no soc Català, ara em faig dir Catalá.
J. M. BADENAS: Vas molt de sobradeta, però et cal ser més blavereta. Vejam si tens collons de canviar un altre accent que em sembla repel·lent…
M. J. CATALÁ: Collons no en tinc, però sí predisposició, que per alguna cosa governem en coalició. Quin vols canviar, cabró?
J. M. BADENAS: El de València, que en realitat és tancat… Els amics de Lo Rat així m’ho han explicat.
M. J. CATALÁ: Seria una jugada mestra, entretenir al personal amb la xorrada esta… A Torrent el canvi m’isqué redó, tinguí l’oposició desfilant en processó.
J. M. BADENAS: L’accent obert és infame, fes la proposta i el canviem, mante. Ribó la versió espanyola eliminà, i ara nosaltres hem d’actuar. Un doble nom, espanyol-blaver, seria l’enveja del món sencer.
M. J. CATALÁ: No és tan senzill, bon amic, l’Acadèmia ens ha de dir que sí. (Cara de preocupació.)
J. M. BADENAS: Deixa’t estar, Català, l’Acadèmia militar és l’única que hem d’acatar!
M. J. CATALÁ: Ens cal un informe que ho avale. Deixa’m un poc de temps, pense la manera i ens posem a la faena…
ESCENA IV
21 de març de 2025. PP i Vox, en feliç comunió, decideixen atorgar un contracte menor. L’afortunat serà Abelard Saragossà, un personatge peculiar. Professor de filologia catalana ha estat, però el valencià del català vol disgregar. El seu ego descomunal, la resta farà.
(En un despatx del consistori local.)
A. SARAGOSSÀ: En 1997 ja el vaig fer, el dictamen que em demaneu, però de bon grat el reelaboraré, cal girar com siga l’accent.
M. J. CATALÁ: Abelard, seran molt pocs diners, només dos mil eurets.
A. SARAGOSSÀ: No, si no passa res, fins i tot gratis te’l faré. Em plau, el preu d’esclau. L’informe no el faig pels dinerets, sinó per demostrar a qui encara ho dubte com puc ser de blaveret. Sap que Ribó i els sociates no em van consultar, quan la forma única València van declarar?
M. J. CATALÁ: Em resulta incomprensible, benvolgut Saragossà, perquè en qüestions de llengua eres qui més sap. (Reverència amb les mans.)
A. SARAGOSSÀ: Així és, senyora Català, és una espineta que porte clavà.
M. J. CATALÁ: Ai, les espines, jo sé quin mal fan, que la meua avinguda era del País Valencià… Ara es diu —te n’has assabentat?— avinguda al Vedat.
A. SARAGOSSÀ: La toponímia és ben rica, alcaldessa bonica, i entre tots hem de treballar, per poder-la preservar. A mi m’agrada tant, el paratge del Vedat…!
M. J. CATALÁ: La toponímia és com un mineral, per això hem de sacralitzar el Valencia/Valéncia que ara tractem d’aprovar.
A. SARAGOSSÀ: Ja ho veurà, excel·lentíssima senyora, tots els catalanistes em perseguiran… I jo encantat, prou bé ho sap! Que la gent se’m quede mirant és la meua única lleialtat.
M. J. CATALÁ: Com posar un peu a la lluna serà si fa no fa.
A. SARAGOSSÀ: I tant! Ja imagine el titular en les revistes científiques de l’endemà: «Neil Armstrong, Roald Amundsen i Abelard Saragossà, la Santíssima Trinitat».
M. J. CATALÁ: No exagerem, no exagerem, que el tema de l’accent, només preocupa a uns poquets.
A. SARAGOSSÀ: Serà un salt gloriós, tot anirà molt millor. El valencià es parlarà més, per a ningú no tornarà a ser un vulgar catalanesc. Amb perdó per vostè!
M. J. CATALÁ: No patisques pel meu cognom, bombonet, que l’accent, el vaig canviar fa temps! Però és sensacional això de pronosticar que la nostra llengua es parlarà fins i tot a ultramar.
A. SARAGOSSÀ: Qui no s’avindrà a parlar valencià en veure Valéncia escrit amb accent tancat? I Borriana a Camacuc de nou se’n subscriurà!
M. J. CATALÁ: El problema el tindrem quan l’Acadèmia ens tombe el procés.
A. SARAGOSSÀ: No es preocupe, sap què?
M. J. CATALÁ: Digues, què?
A. SARAGOSSÀ: La Diputació m’ha contractat per a un altre treball realitzar. Mompó és un senyor, un filòleg de saló. De llengua en sap un ou, molt més que Puig i Ribó!
M. J. CATALÁ: Ens Uneix és el seu soci, gent que estima el negoci.
A. SARAGOSSÀ: Amb ells vull parlar, i fer-ho ràpid, sense esperar. A l’«Ens» cal fer-li un mos i Mos Unix dir-los ja. O és que això d’Ens Uneix no és igualment fastigós catalanesc?
M. J. CATALÁ: No has comprovat, Abelard estimat, la de coses que ens unixen una barbaritat?
A. SARAGOSSÀ: Com torne a pronunciar un altre «ens», trencaré el nostre consens!
(Riuen junts i marxen caminant per darrere de l’escenari.)
CAU EL TELÓ.