Judici 1-O

De la recerca de la malversació a la falsa rebel·lió dels Mossos i del Govern

La cinquena setmana de judici tenia com a protagonistes diferents treballadors de la Generalitat de Catalunya, d’empreses que treballaven per a la màxima institució catalana i de distints alts càrrecs dels Mossos d’Esquadra, que declaraven com a testimonis. Destacaven dues qüestions. Una, l’intent constant de les acusacions per mirar d’evidenciar -sense èxit- la malversació amb les seues preguntes. L’altra, el distanciament dels responsables dels Mossos amb el Govern Puigdemont, que descarten els delictes de rebel·lió i sedició amb testimonis esclaridors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dilluns 11 de març

Comença la cinquena setmana del judici. Els testimonis polítics de les anteriors setmanes són substituïts per altres de més tècnics. Els interrogatoris són més curts i l’agilitat, major. El general d’informació dels Mossos d’Esquadra, Manuel Castellví, reprenia la declaració ajornada en l’anterior sessió de dijous dia 7, quan havia defensat el cos de Mossos d’Esquadra, tot assenyalant el Govern de la Generalitat. El motiu: la crida dels governants a acudir a les urnes l’1 d’octubre, un fet que, segons el general d’informació, podia desembocar en una «actitud activa» dels votants davant les forces policials. En canvi, en la represa de la declaració, Castellví reconeixia, aquest cop preguntat per les defenses, que en la jornada del referèndum no hi va haver la violència que ell mateix va advertir. «En contra de les previsions dels informes policials, els grups independentistes més violents no van actuar l’1 d’octubre». El comissari també va assenyalar que consideraven interlocutors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a l’hora de treballar per la seguretat ciutadana durant la tardor de 2017.

Més tard, el cap de planificació dels Mossos durant l’1 d’octubre s’expressaria contra Joaquim Forn. Unes declaracions del conseller d’Interior en què avisava que els Mossos es comportarien de la mateixa manera que en una jornada electoral normal no van caure bé al cos policial català, segons Emili Quevedo. Aquest argument seria emprat posteriorment per Josep Lluís Trapero, que declararia dijous. Alhora, aquest alt càrrec de la policia catalana també diferenciava la tasca dels Mossos durant l’1 d’octubre de la d’una jornada electoral qualsevol. «Aquell dia vam fer treballar 7.850 efectius i en una jornada electoral en treballen entre 2.500 i 3.500». Quevedo, que sempre va defensar l’existència de coordinació entre Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil, també assegurava haver expressat «preocupació» des dels Mossos a Oriol Junqueras i Joaquim Forn «per una situació de tensió en el país». Els arguments d’aquest testimoni servien per assenyalar els consellers, però també per desmentir la Fiscalia, que manté el relat que els Mossos no van actuar contra el referèndum tal com se’ls va requerir. Era només el principi d’aquest relat.

L’hora de la malversació

Fins la irrupció de Trapero, els següents testimonis citats serien consultats per les acusacions per mirar de provar la malversació del Govern català. Unipost, una de les empreses assenyalades per la Fiscalia per la distribució de paperetes del referèndum, n’era la primera protagonista. El seu cap de producció, Albert Planas, explicava que el primer escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa es va fer sense ordre judicial. Alhora, també deia que el material que van rebre no incloïa albarà ni ordres d’enviament, per la qual cosa havia quedat tot sense repartir. Francisco Juan Fuentes, exresponsable de repartiment de l’empresa a Catalunya i Balears se sorprenia perquè l’agent de la Guàrdia Civil li va dir que «no calia una ordre judicial per entrar a una empresa privada». El responsable de repartiment de l’empresa a Barcelona i Badalona negava haver parlat mai amb ningú de la Generalitat ni haver vist cap facturació ni tarifa. La sessió judicial era la més curta fins la data: només una hora de matí i una hora i mitja de vesprada.

 

Dimarts 12 de març

Si la sessió de dilluns era curta, les de dimarts i dimecres ho eren encara més. Els jutges Luciano Varela i Ana María Ferrer havien de marxar al Congrés per reunir-se amb la Junta Electora Central, de la qual són membres. Hores més tard, aquest organisme decidia donar la raó a Ciutadans en la seua petició que el Govern català retirara durant el període electoral les estelades i els llaços grocs dels seus edificis públics. Dies més tard, Quim Torra optaria per desobeir la decisió i, emparant-se en la llibertat d’expressió, convidava la Junta a reconsiderar la seua postura.

Fruit d’això era la curta durada de la sessió de dimarts. També el fet que el gerent i propietari de l’empresa Buzoneo Directo, Oriol González, processat pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, s’acollira al seu dret a no testificar per estar investigat per una altra instància judicial. Sí que declararia Rosa Maria Sans, responsable de recursos humans d’Artyplan, empresa d’arts gràfiques que, segons la Fiscalia, hauria treballat en el disseny dels cartells de l’1 d’octubre. A preguntes de la fiscal Consuelo Madrigal, Sans va negar qualsevol facturació en aquest sentit. També ho va fer Enric Vidal, dissenyador gràfic, amb qui la Fiscalia, a través de Jaime Moreno, tornava a l’estrany costum de preguntar, abans que res, si el testimoni era soci d’Òmnium Cultural.

Moreno va ser protagonista d’un interrogatori caòtic i agafat amb pinces. Per exemple, preguntava a Vidal si «estava ell mateix en l’agenda telefònica d’Antoni Molons», secretari de Difusió del Govern català que s’hauria relacionat amb Vidal -segons les acusacions, cosa que no descartava el testimoni- perquè el dissenyador fera d’intermediari amb tres impremtes que s’havien d’encarregar de la impressió de material publicitari del referèndum. Un cop el fiscal no obtenia les respostes desitjades, les reiterava de tal manera que Vidal va reconèixer tindre la sensació que les preguntes es repetien. L’objectiu de les acusacions era provar la malversació. Davant la dificultat i el testimoni del dissenyador, que deia no haver cobrat res, l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, li preguntava si «acostumava a acordar treballs amb clients» tal com ho havia fet amb la persona que, presumptament, el va contactar des de la Generalitat. Manuel Marchena, president de la Sala, va intervenir per advertir que no calia preguntar sobre els hàbits comercials de l’interrogat. Pel seu compte, el comercial d’Artyplan Enric Marí assegurava, també, que l’administració de la seua empresa no li va demanar facturar res. Artyplan era una de les impremtes encarregades dels cartells de les vies del tren.

 

Dimecres 13 de març

La malversació continua sent la clau de volta de les acusacions. Jaume Mestre, director general de Difusió i Atenció Ciutadana, és el primer a enfrontar-s’hi. La Fiscalia sospita que va ser responsable de la difusió dels anuncis del referèndum de l’1 d’octubre emesos en mitjans públics catalans. Les seues respostes eren curtes i insegures. Sovint semblen evasives, per la qual cosa Marchena advertia de la possibilitat d’estar incorrent en delicte de fals testimoni. Sobta aquest avís quan els exministres espanyols Juan Ignacio Zoido i Soraya Sáenz de Santamaría contestaren, per sistema, centenars de vegades «no ho sé». Una ignorància bastant qüestionable.

Jaume Mestre declara al Suprem / Efe

Mestres indicava que la campanya Civisme, que inclouria l’anunci de la bifurcació de la via del tren que promovia la participació en el referèndum, va quedar deserta pel fet que les empreses adjudicatàries, deia, hi van renunciar «per temes de reputació». Segons e-mails esmentats per la Fiscalia, una de les empreses hi va renunciar per considerar que la campanya era «política i no cívica». No era l’únic problema al qual s’enfrontaria Mestre. Tal com argumentava la Fiscalia, Núria Llorach, presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans, havia assegurat a Pablo Llarena durant la instrucció que va rebre Mestre per parlar de l’emissió dels anuncis del referèndum, al contrari del que deia l’interrogat davant les acusacions al Suprem.

El següent era el torn d’Albert Royo, secretari general de Diplocat entre 2013 i l’aplicació del 155, l’octubre de 2017. Tot i també estar investigat pel 13, va preferir enfrontar-se a les acusacions per testificar a favor de la seua innocència. Amb convicció, desfeia el mite de la funció del Diplocat. Segons la instrucció i les acusacions, aquest organisme va actuar com un apèndix de la Delegació d’Exteriors per promoure a l’estranger la independència de Catalunya. Tal com explicava el mateix Royo, Diplocat és un consorci publicoprivat en què participa la Generalitat amb molts altres organismes i on totes les decisions es prenen per consens. Un cop expressat això, les acusacions tornaven a centrar-se a provar la malversació. Davant la dificultat, es van referir constantment a un treball acadèmic promogut per Diplocat i presumptament finançat per promoure el referèndum. Segons Royo, aquell treball només obeïa a fer una anàlisi política de Catalunya. «Era una feina absolutament científica» que comptava amb «total autonomia dels acadèmics» estrangers que l’havien de realitzar.

Albert Royo declara al Suprem / Efe

Els interrogatoris resultaven intensos per moments. Dins i tot emocionants. La dinàmica judicial, a poc a poc, es normalitza i fa oblidar, sovint, que el que es persegueix són els pagaments d’uns anuncis que promocionaven un referèndum que, com s’ha comprovat posteriorment, no va tindre cap efecte vinculant.

 

Dijous 14 de març

El plat fort de la setmana estava reservat per al final. Després que l’exdirectora de serveis del Departament de Presidència, Teresa Prohias, negara també la malversació de la Generalitat, arribava el torn de Josep Lluís Trapero. El Major dels Mossos d’Esquadra podia acollir-se al seu dret a no declarar, atès que està processat per rebel·lió a l’Audiència Nacional. Li demanen 13 anys de presó. Però l’ex-cap dels Mossos va decidir donar la cara per la policia catalana. I va donar un testimoni inèdit fins ara.

Primer, perquè Trapero negava la versió oferida per Montserrat del Toro, secretària judicial que dirigia l’escorcoll del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Quan els membres del jutjat 13 -on treballa del Toro- li van expressar que no podria eixir per la porta de davant de la institució, Trapero es va estranyar. “No era la percepció que teníem”. Segons el Major, l’eixida per la teulada es devia a la dificultat d’establir un nou cordó policial a altes hores de la nit, atès que el que havien fet anteriorment ja s’havia dissolt. Pel que fa a la violència d’aquell dia, segons relata la Fiscalia -i que serveix perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estiguen empresonats des de fa 16 mesos-, Trapero només estava informat dels successos dels cotxes policials i de dos llançaments de botelles d’aigua.

En segon lloc, el dirigent dels Mossos discrepava davant Marchena de la designació de Diego Pérez de los Cobos com a coordinador policial de l’1 d’octubre. Deia que no li van agradar les formes amb què es va dirigir a ell -va mirar de donar-li ordres sense que ningú no li avisara prèviament de res- i així ho va fer saber a la Fiscalia els dies previs a l’1 d’octubre. Però no era l’única discrepància. També n’hi havia amb els dispositius presentats per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquest últim cos, de fet, no en van presentar cap per mirar d’evitar el referèndum. També va demanar esbrinar “qui enviava a la premsa les ordres de la Fiscalia”. Aquells dies, els diaris de la premsa d’àmbit estatal n’estaven plens.

Però les diferències més decisives pel que fa a la futura sentència judicial eren les que va expressar envers Joaquim Forn, conseller d’Interior, i amb la resta del Govern català. D’una banda, Trapero va negar qualsevol ingerència del conseller en els Mossos. I va reconèixer el paper col·laborador de Jordi Sànchez, recomanat pel mateix Forn aquells dies. Però també va admetre incomoditats. Primer, considerava “irresponsables” les declaracions de Forn amb què assegurava que l’1 d’octubre “es podria votar amb normalitat”. “Aquelles explicacions encaixaven molt malament en la mesura que teníem ordres judicials concretes”. Segons el Major, aquell missatge i altres d’idèntics expressats pels consellers -com ara que els Mossos garantirien el referèndum- “van donar una imatge que estem pagant i que no s’adequa amb la realitat”.

I encara més. Trapero destacava la revelació que el cos de Mossos s’havia posat a disposició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per detenir el president Carles Puigdemont i la resta de consellers davant l’escenari d’una possible declaració unilateral d’independència. Tenien un dispositiu preparat des del 25 d’octubre, segons confessava. El Major també assegurava haver-se reunit durant els dies anteriors al referèndum per petició pròpia amb el Govern català i no haver-los convençut que calia complir amb la legalitat. “Els vam emplaçar a complir-la, els vam dir que nosaltres la compliríem, que no s’equivocaren. Els vam dir que mai no trencaríem amb la legalitat ni amb la Constitució i que no acompanyàvem el moviment independentista”.

Una declaració que trenca del tot el relat de les acusacions i de la instrucció. L’alçament armat que preveuen els delictes de rebel·lió i sedició és impossible de sostenir si no hi ha connivència dels polítics amb les forces policials catalanes o amb algun altre cos armat. El testimoni judicial de Trapero, que parlava en nom dels Mossos, coincideix amb el dels encausats: mai no van fer servir els Mossos per garantir el referèndum ni per assolir els seus objectius polítics. Caldrà veure si la sentència dona per bones aquestes afirmacions. Però és evident que les paraules de Josep Lluís Trapero i de la resta d’alts càrrecs dels Mossos seran, de cara a la sentència, decisives. Després d’escoltar-les, una sentència condemnatòria seria encara més inexplicable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.