—Quin és l'equilibri de forces ideològiques d'aquest conclave que ha d'escollir el successor del papa Francesc?
—Hi ha un desequilibri dintre de l'equilibri. La majoria, en aquests moments, és continuista. Tanmateix, hi ha matisos envers el ritme d'aplicació dels processos que va emprendre el papa Francesc. Hi ha una part que prefereix anar-hi més ràpid, una altra de manera més pausada i moderada, i una tercera que opta per cadències més lentes. D'altra banda, hi ha un sector que propugna la ruptura amb la primavera de Francesc i defensen un papat del poder i del pensament ranci. Són els rigoristes de l'extrema dreta.
—Aquesta facció rigorista compta amb possibilitats de guanyar la pugna per liderar l'Església catòlica i gaudir d'un pontífex de la seua corda?
—En principi, no tenen possibilitats perquè només gaudeixen d'entre el 15% i el 20% dels electors. Ara bé, com que saben dels seus suports, han cooptat el cardenal italià Pietro Parolin i l'han situat com el seu cap de cartell. A canvi dels seus vots, li han ofert un tàndem amb l'hongarès Péter Erdő. De moment, però, la línia continuista amb l'herència de Francesc atresora la majoria absoluta.
—Francesc va emprendre una reforma que va suposar la renovació de bona part de l'elenc cardenalici. Aquest redisseny del conclave deixa quasi segura una elecció pròxima al seu pensament?
—No podem dir que ho va deixar nugat i ben nugat, però sí que va aconseguir situar el 80% dels cardenals i electors. Francesc va nomenar bona part d'aquells que votaran al conclave, designant cardenals en zones del món força diferents i d'àrees perifèriques per al catolicisme. Per posar-hi exemples: va incloure cardenals de Mongòlia i de Tanzània, i va deixar fora grans seus internacionals d'Europa, com ara Milà i Venècia.
—Aquell procés va comportar malestar i resistències a les estructures de poder de l'Església catòlica.
—Efectivament, ja que es tractava de qüestionar i trencar amb les dinàmiques que havien fomentat el clericalisme, és a dir, com diversos arquebisbes de ciutats europees i llatinoamericanes s'havien assegurat a través de pactes l'exercici de poder i mantenir la seua influència a l'Església catòlica. Trencar amb aquesta tendència va generar moltes resistències, especialment en països que estaven acostumats fins al moment a ostentar molt de poder, com ara a Itàlia. Francesc va reduir la influència en nombre dels cardenals italians, espanyols o francesos, de països amb gran tradició catòlica d'Europa. Aquesta reforma significava trencar l'espinàs del clericalisme, que viu de fomentar prebendes i privilegis.
—Arran d'aquesta reestructuració que va emprendre l'anterior papa Francesc, com queda l'estat de forces a escala geogràfica?
—Aquesta reestructuració ha trencat amb la influència que podia tenir la variable geogràfica. En aquests moments, compta més l'espiritualitat, les línies de fons, els processos, que siguen cardenals del canvi, així com que estiguen d'acord amb la primavera de Francesc. A escala geogràfica, veiem com baixa el pes d'Itàlia, tot i ser encara el país amb més cardenals. Disminueix la influència europea, malgrat que amb 53 cardenals és dominadora. Amèrica, si comptem tant els provinents del nord com del sud, en té 37; Àsia aconsegueix situar-ne 23; Àfrica, 18, i Oceania solament 4. A pesar del redisseny geogràfic, l'Església catòlica continua sent massa eurocèntrica, però s'obri molt a Àsia, a un continent amb una presència no massa significativa del catolicisme.
—Vostè ha radiografiat un conclave amb la majoria dels cardenals alineats amb Francesc, tot i que amb discrepàncies sobre els ritmes. Hi ha diferències i matisos a qüestions com ara l'avortament, la inclusió de les dones o la relació amb el col·lectiu LGTBIQ+?
—No tant. La principal variable diferenciadora està, i n'insistisc, en el ritme d'aplicació d'aquests canvis. Tots els cardenals de Francesc, exceptuant-ne una minoria, estan en la línia que va marcar el pontífex. Encara més, fins i tot aquests força escorats a la dreta, com ara Parolin —que representa l'aparell de la Cúria— i l'italià Giovanni Battista Re, han reivindicat en les seues intervencions la necessitat de continuar amb l'herència de Francesc. Han estat missatges que, sincerament, m'han sobtat. Diríem que tot va en un paquet. No es pot assumir l'Església de la sinodalitat, que és l'Església democràtica, oberta, inclusiva, si no inclous el col·lectiu LGTBI, les dones —la gran assignatura pendent—, els divorciats o si no encetes el meló del celibat opcional.
—L'obertura en temes morals i en l'estructura aniria junt.
—És necessari una figura com la representada, en el seu moment, per Pau VI, que concrete i complemente els processos i els canvis iniciats per Francesc. Un pontífex que els done forma, i els plasme en espais en els quals es note aquesta transformació democràtica, com ara a les parròquies. S'han de fer consells pastorals decisoris, en els quals el sacerdot no tinga l'última paraula i la seua veu siga una més. Aquest funcionament s'hauria de repetir amb l'impuls de consells pastorals de les diòcesis. Els bisbes d'ací haurien de copiar l'estil llatinoamericà i tenir en compte més les opinions dels laics.
—Què es juga l'Església catòlica amb aquest conclave i la figura papal que s'esculla?
—Crec que s'ho juga tot. Es juga el seu futur, la seua supervivència, la seua connexió amb la gent jove. Cal un canvi profund en la moral sexual de l'Església catòlica, a avançar cap a una Església catòlica més inclusiva i una transformació radical en l'accés de la dona a l'altar i als llocs de responsabilitat, des de ser sacerdots fins a ocupar el càrrec de bisbe o, fins i tot, de pontífex en un futur.
—En quin estat es troben les reformes que va iniciar el papa Francesc?
—S'han quedat en l'estat que ell havia previst. Francesc era conscient que el canvi és tan profund, tan seriós que no es pot aturar a una església que funciona com si fora un elefant i, com deia el cardenal Martini, amb 200 anys d'endarreriment. El Papa va posar les bases, els raïls, perquè no es poguera tornar enrere. S'ha de recordar que el futur pontífex tindrà una prova de foc sobre el seu tarannà amb l'assemblea del poble de Déu que ja està convocada, on hi seran tots els actors del catolicisme, és a dir, laics, frares, sacerdots, monges, bisbes... No és un concili de bisbes. Dels resultats d'aquesta assemblea, dependrà el futur de l'Església. Si no assumeix la igualtat de la dona en la seua estructura, així com en els seus òrgans de decisió i govern, les dones continuaran marxant. I abans ja ho han fet els obrers i els joves.